Cultura

Mirador

Una casa amb fantasmes

Meritxell Yanes i David Planas situen ‘Compartir ubicació’ en l’estat d’alarma

Aviat farà cinc anys que Meritxell Yanes i David Planas (parella en la vida real, com es diu a les revistes del cor i més enllà) van començar a utilitzar la deshabitada planta noble de Can Pagans, una casa a Celrà (Gironès) on viuen a les golfes amb els seus bessons, per escenificar-hi Ventura, una mena de fulletó familiar fragmentat i, així, desmuntat en un trencaclosques en què els espectadors van descobrint-ne les peces i poden imaginar les que hi falten. La Meri i en David (perdonin aquesta familiaritat, però he sentit que així se’ls anomena) han fet moltes funcions de Ventura, de manera que han anat acollint a Can Pagans (tot i que el muntatge també s’ha adaptat a altres llocs singulars, com ara el pis museu de la Casa Milà i Can Trinxeria, d’Olot) uns espectadors que, de vint en vint com a màxim per les limitacions d’un espai que alhora procura una experiència quasi íntima amb els actors, es converteixen en els visitants d’una casa de fantasmes: com si la seva presència activés una memòria fictícia i s’hi encarnessin els seus habitants imaginaris mentre es va entrant a les estances.

Escrita per Cristina Clemente i dirigida per Víctor Muñoz, Ventura és una mostra feliç de l’enginy d’uns comediants (de la mateixa mena que l’enyorada Cristina Cervià, amb qui van fer-se) per imaginar altres espais i maneres de fer teatre, sobreviure a una crisi que no s’acaba mai i potser també per adaptar-se a les circumstàncies familiars. Això no vol dir que, simultàniament, la Meri i en David (o en David i la Meri) no s’embarquessin, cadascun per la seva banda, en altres projectes i aventures. Fins que, com saben, va arribar la Covid-19, de manera que Ventura no va poder-se continuar representant (i és previsible que, atesa la normativa de seguretat per a la contenció del bitxo, això sigui així durant temps), mentre els teatres convencionals van haver de tancar sense que, de moment, les restriccions de l’aforament animin a reobrir-los. D’aquí que, durant el confinament i amb la perspectiva d’haver de seguir-se replantejant el futur professional en una situació inesperada, els dos actors gironins contactessin de nou Cristina Clemente: “I què fem ara?” Afegint-s’hi el dramaturg Marc Angelat, la resposta és Compartir ubicació, que es representa en directe, però es fa visible a les pantalles domèstiques dels seus espectadors a través de la plataforma Zoom.

Les estances de Can Pagans tornen a ser l’escenari, en aquest cas quasi invisible per allò que s’hi posa en escena i la mateix naturalesa del muntatge, però allà només hi són la Meri i en David. El pretext argumental situa la Meri a casa en declarar-se l’estat d’alarma, mentre que se suposa que en David és fora a causa d’un hipotètic viatge. Aquesta parella fictícia, que remet a una de real, té un fill, que és a casa amb la mare. La dramatúrgia presenta dues variants que, destinades a confluir, fan que els espectadors virtuals entrin en el joc a partir del que ella o ell expliquen respectivament als membres del seu grup. Sentint la Meri fresses al pis de dalt, mentre hi pul·lula virtualment el còmplice Toni Gomila, es crea una intriga que diria que fa picades d’ullet a la tradició de la narrativa gòtica amb cases encantades i a les històries de terror amb sectes i gent macabra, però, amb consciència del present, també als jocs d’escapada i, en fi, a la interacció virtual a través del xat. Com, per exemple, en el cas de les classes pel que fa a les aules, es pot trobar a faltar compartir la casa amb en David i la Meri i, en fi, aquella presencialitat que defineix el teatre. Però, en aquestes circumstàncies i en ves a saber les que vindran, tots fem el que podem i, a més, alegra haver compartit aquesta aventura amb en David i la Meri, sempre vitals, imaginatius i simpàtics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una fantasia molt real

girona

Ni ‘groupies’, ni fans, ni coristes

girona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg

Un tast de...
‘Vacances aragoneses’, de Teresa Pàmies Avançament editorial

La dèria per la muntanya

Cruïlla col·laborativa

Barcelona

Capvespres al Museu de la Mediterrània

torroella de montgrí

La guitarrista gironina Meritxell Pubill dedica el seu segon disc al barroc

girona

Núria Graham obre el 6è Barretina de Rupià

rupià

Villaronga, en el mar de Baricco

Barcelona