Cultura

Hi havia una vegada... Morricone

El llegendari compositor italià va morir ahir als 91 anys, i deixa un llegat de més de cinc-centes bandes sonores

A l’epitafi que ha deixat escrit hi diu: “Vull un funeral privat perquè no vull molestar”

Quan a Quentin Tarantino li pregunten qui és el seu director preferit ho té clar: Sergio Leone. I la seva pel·lícula preferida? C’era una volta il West (Hasta que llegó su hora / Érase una vez el Oeste, 1968). És tanta la seva influència i la voluntat d’emmirallar-s’hi que el cineasta nord-americà no va dubtar, quan va poder, a reclutar aquell compositor que va ajudar-lo a fer gran: Ennio Morricone, autor de les bandes sonores tan íntimament travades als fotogrames del seu vell amic italià. I va ser amb Tarantino i Los odiosos ocho –la tercera col·laboració plegats– que el 2016, després de seixanta anys de carrera, més de cinc-centes partitures i sis nominacions que, finalment, il Maestro guanyaria un Oscar, i no pas honorífic com el del 2007. Arribava tard. Feia temps que tothom tenia clar que era una llegenda, escrita en música.

Tampoc calia que morís per recordar-ho, com així va succeir ahir al matí als 91 anys, després d’una caiguda que li va causar una fractura de maluc. Un infortuni. O no tant, perquè al cap d’unes hores, com publicava el diari La Stampa, el compositor i director d’orquestra ja havia deixat de sorpresa escrita la seva pròpia necrològica. Un epitafi que, entre altres propòsits –com el fet de deixar constància de l’amor profés a la seva dona i família–, volia “un funeral privat perquè no vull molestar”. La modèstia, una altra de les virtuts que van acompanyar fins a l’últim alè de vida a aquest colossal artista.

Al llarg de sis dècades com a compositor de bandes sonores serà recordat per haver donat forma al so dels spaguetti western gràcies a l’estreta col·laboració amb l’esmentat Segio Leone en el que es coneix com la trilogia del dòlar –que inclou Per un grapat de dòlars (1964), La muerte tenía un precio (1965) i El bo, el lleig i el dolent (1966)–; i continuaria amb l’esmentada Hasta que llegó su hora (1968) i, ja al final de la carrera del director, amb una obra cimera Hi havia una vegada a Amèrica (1984), considerada per molts una de les millors bandes sonores de la història, sinó la millor.

I una carrera tan prolífica com la seva ha donat per a molt, com ara treballar amb els millors. Com per exemple Terrence Malick (Dies del Cel), John Carpenter (La cosa), Roman Polanski (Frenètic), William Friedkin (Desbocat), Brian De Palma (Els intocables d’Elliott Ness), Mike Nichols (Llop), Giuseppe Tornatore (Cinema Paradiso) i Quentin Tarantino (Maleïts bastards), només per citar alguns noms i alguns títols.

I amb aquesta selecció mínima, es pot ser modest? Doncs sí. Sempre que se li ha preguntat com definiria el seu estil, el Maestro no dubtava mai a dir que el seu estil “és sempre el de la pel·lícula. Treballo per a un director, no per a mi”. Encara més, una pel·lícula dolenta ho serà independentment de la banda sonora. Però una música inspirada mai podrà fer bona una pel·lícula”. Un exercici d’autèntic servei al cine que tant estimava.

El seu estil, revolucionari, estava lligat al risc i a la versatilitat. Amb Bernard Herrmann com a precursor, la seva música –on la recerca de l’eco i la reverberació i l’amplitud instrumental són característiques– va marcar ruptures amb allò més ortodox, marcant tendències i sent influent.

Es diu que als sis anys, quan aprenia a tocar la trompeta, ja va compondre la seva primera obra. Si és veritat o llegenda, sempre, com John Ford va dictar sentència en el seu dia, cal publicar la llegenda. El que sí que és clar és que la seva música ens acompanyarà sempre. Sigui quan veiem Hi havia una vegada a l’Oest o Hi havia una vegada Amèrica i escoltem les notes de les seves composicions. Eternes. Aleshores podrem dir: “Hi havia una vegada... Ennio Morricone”.

Aquelles bandes sonores que han marcat la història del cinema

L’èpica de la ‘trilogia del dòlar’

Els tres films de Sergio Leone van marcar el gènere del western, en van inventar un (l’spaguetti western) i les seves bandes sonores són tan icòniques com Clint Eastwood.

Un nou gènere, el ‘giallo’ italià

Als setanta les pantalles sagnaven de giallo, un nou gènere del terror i amb L’ocell amb les plomes de cristall (1970) va demostrar com glaçar la sang amb la música.

‘Els Intocables’ de Morricone

La més fructífera i emblemàtica col·laboració amb el director Brian De Palma (1987), durant una etapa en què el compositor es va dedicar a fer més concerts en directe.

La banda sonora del cinema

Primera col·laboració amb Giuseppe Tornatore (1988) i és només escoltar-la que un s’amara de l’amor profund i etern del cinema que desprèn aquesta càlida simfonia.

Un Oscar per tota una carrera

Després de sis nominacions al llarg de la seva carrera, el Maestro va guanyar l’Oscar amb la música poderosa que vestia Los odiosos ocho de Quentin Tarantino (2016).

L’espiritualitat de ‘La Missió’

Només per la peça Gabriel’s Oboe, en què per dos minuts descobrim el que deu ser la idea del Cel, La Missió (1986) plasma el que és la música al servei de l’espiritualitat.

‘Hi havia una vegada Amèrica’

Molts la consideren la millor banda sonora del cinema. És l’obra culminant de Sergio Leone i l’amic fidel Morricone va estar a l’altura plasmant el sentit del pas del temps.

‘Novecento’, un himne proletari

Per a aquesta obra monumental de quatre hores sobre el proletariat, de Bernardo Bertolucci (1976), va escriure un dels himnes més bells de la història del cinema.

El terror ja té forma: ‘La cosa’

La cosa (1983) és una altra demostració de com posar-se al servei d’un cineasta tan personal com Carpenter –i també compositor– amb els característics sons electrònics.

Mirador

Els fruits d’una gran amistat

Imma Merino

No hi ha dubte que el nom d’Ennio Morricone està associat al de Sergio Leone: la llegenda, que no sempre ha de ser aliena a la realitat, explica que, quan el cineasta va contactar amb el compositor per embarcar-lo en un projecte, se’n van adonar que havien coincidit al mateix col·legi del Trastevere i que aquest retrobament inesperat va marcar l’inici d’una gran amistat amb els fruits saborosos d’una col·laboració professional. El cas és que, en saber de la mort de Morricone, m’ha revingut potent aquell xiulet estilitzat i penetrant de Per qualque dollare in piu (1965), que a l’Estat espanyol va titular-se La muerte tenía un precio. Aquest xiulet, amb el qual divises un sol de justícia i una terra àrida plena d’escurçons mentre es perfila la silueta de Clint Eastwood a cavall i amb un ponxo, provenia del que va sentir-se abans a Per un pugno di dollari (1964), com també la guitarra elèctrica que s’afegeix al tema: una declaració d’intencions d’un músic que, iniciant-se en la composició de bandes sonores, es mostrava disposat a utilitzar tots els instruments i tota mena de sons, com ara uns esbufecs.

Com indiquen els mateixos títols, Per qualque dollare in piu és una mena de seqüela de Per un pugno di dollari. De fet, els dos films formen part de l’anomenada trilogia del dòlar (habitada per caçadors de recompenses) culminada amb El bo, el lleig i el dolent (1966). Aquesta comença amb l’udol d’una coiot i, mentre van apareixent els tres protagonistes a l’horitzó, s’hi reprèn la melodia de la pel·lícula anterior amb una variant instrumental per cadascun que no deixa de definir una unitat dins de la diferència. També amb música de Morricone, evidentment, Leone encara va realitzar un altre western, Fins que li va arribar l’hora (1968), que va rodar en part a Almeria, de manera que no deixa de ser un spaguetti, i als estudis de Cinecittà, però també en alguns dels escenaris de l’oest americà filmats pel seu estimat John Ford.

Un temps després, a Sergio Leone li va arribar l’hora de gestar llargament un gran projecte als EUA que, amb molts de problemes de finançament, va trigar molt a fer-se: Once open a time in America, la història de dos jueus de Nova York d’origen pobre que, coneixent-se i fent amistat a primers del segle XX, formen una banda i que, convertits en mafiosos, s’enriqueixen durant l’època de la “llei seca” tot precipitant-se cap a un abisme. Una de tantes històries d’Amèrica que arrosseguen l’èxit i el fracàs, l’ambició i el seu preu. Com també ho és la mateixa pel·lícula. Leone va pagar el preu de la seva noble ambició artística amb una retallada de la producció: dels 332 minuts originals als 229 minuts de la seva exhibició comercial, que fins es van reduir a 139 minuts als EUA. També va ser un fracàs comercial, però s’ha acabat reconeixent com la gran obra mestra de Leone, que també conté la de Morricone, que va utilitzar com a fil conductor la cançó Amapola. Acabo de regalar-me la visió de la seqüència en què David Noodles Aaron (Robert de Niro) intenta seduir Deborah Gelly (Elizabeth McGovern) convidant-la a sopar en una mena de palau on poden ocupar totes les taules. Exhibint impúdicament la seva riquesa, David pregunta a Deborah quin paper ocupa a la seva vida: ella respon que és l’únic home que ha estimat, però també que sap que la tancaria i llançaria la clau. Només poden ballar i aleshores apareix una orquestra que, potser, toca la millor versió d’Amapola. Què era Morricone? Un mag musical.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una fantasia molt real

girona

Ni ‘groupies’, ni fans, ni coristes

girona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg

Un tast de...
‘Vacances aragoneses’, de Teresa Pàmies Avançament editorial

La dèria per la muntanya

Cruïlla col·laborativa

Barcelona

Capvespres al Museu de la Mediterrània

torroella de montgrí

La guitarrista gironina Meritxell Pubill dedica el seu segon disc al barroc

girona

Núria Graham obre el 6è Barretina de Rupià

rupià

Villaronga, en el mar de Baricco

Barcelona