Cultura

Crònica

Una llavor fèrtil i silenciosa

El col·lectiu Hui Basa, dirigit per Lali Álvarez, va protagonitzar al Jardí Botànic una acció del Grec Obert, dimecres i ahir. Life, que era una de les produccions del festival d’estiu de Barcelona, s’estrenarà en versió sala més endavant. Amb molt poc temps d’assaig però amb molta documentació que serveix per il·lustrar la tesi de la peça va presentar una versió itinerant, que és la que es va poder viure, mentre queia el sol i començava a sonar el concert de Miki Núñez a l’Anella Olímpica del Cruïlla XXS, dimecres. La dramaturga i directora confessa que té por del futur de la Humanitat, sobretot ara amb el canvi climàtic i la Covid-19. Reacciona amb un cant a la Natura servint-se de la vegetació exòtica del Botànic i recollint noms de les víctimes de la depredació humana (tant les espècies naturals com les persones assassinades per les màfies de les multinacionals). El passeig es fa en quasi silenci, aclaparats per la magnitud de la denúncia i les acotacions puntuals dels intèrprets, que esperen el públic entre els arbres. En cap moment hi ha cap consigna, però la peça convida que es produeixi algun canvi, alguna revolució, que faci variar la cosmovisió del Primer Món i aprendre a ser més generosos amb la Natura. Encara que sigui, per egoisme de subsistència pròpia. Efectivament, l’Agrupación Sr. Serrano ja deixaven ben clar a Katastrophe que els humans no hem de patir per la Terra, perquè continuarà voltant molt temps després que hagi desaparegut la civilització. Life, enclotat entre la sorra i l’ombra de la vergonya humana (tots hi estem vinculats, diu el noi despullat que canta a la fragilitat), és una llavor fèrtil i silenciosa que esclatarà tant a l’escena com al carrer.

De tots els noms de víctimes que s’escampen amb guix pel ciment del Jardí Botànic se’n destaca la figura de Berta Cáceres, que dona peu al darrer quadre. Glaça el cor posar-se a la seva pell, com demanava una altra de les estacions en què recomanava: “Ara que ja sabem què és viure confinats, què deu ser viure quan et treuen de casa teva. I no tens aigua corrent per a res. I t’obliguen a desplaçar-te per sobreviure.” El personatge de Berta Cáceres reivindica el seu dret a no moure’s d’on viu. I reclamar que es cuidi la Vida. Ho fa sota d’un pi majestuós, un dels pocs arbres que correspon a la natura mediterrània del Jardí Botànic (que soni Sopa de Cabra amb L’Empordà des de l’Anella Olímpica és una casualitat poètica).

Tots els clams esgoten l’oxigen abans de cloure’s sota d’una màscara antigàs. Terrible tragèdia encapsulada. Dèiem que les amenaces a Berta Cáceres eren el darrer quadre, però en realitat era el penúltim. La Natura (i el teatre que vol ser encoratjador) sempre dona una última opció i deixa que l’esperit de l’últim arbre viu (metàfora de Natura que prova de conviure amb la Humanitat) insisteixi “soc l’esquerda”. Tota muntanya i tot imperi s’esberla per una esquerda. I és en aquesta obertura que les llavors troben espai per revifar amb una nova vida. Tots els parts són durs i tenen un grau de risc, però la recompensa és sempre un bri d’esperança. Sigui en format d’espectacle (Life) o de moviment social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.