Cultura

Patti Smith posa rumb a l’Oest

La mítica cantautora americana Patti Smith publica el dietari novel·lat i crònica ‘L’any del mico’ i el poemari ‘Auguris d’innocència’

“La platja estava plena de papers de xocolatina, escampats com plomes després de la muda”

El món de l’edició està de festa perquè el número 89 del Club Editor és L’any del mico de Patti Smith, en traducció del poeta Martí Sales i les cobertes d’Àngel Uzquiano, diàfanes i modernes, llamineres. L’any del mico coincideix amb la sortida fa alguns mesos d’Auguris d’innocència –en versió de la també poeta Laia Martínez–, el retorn a la poesia després de deu anys d’aquest mite de la cultura pop i escriptora essencial que és Smith, autora de tants himnes plens de ràbia i desolació. El poemari és complementari a L’any del mico, que és una narració fragmentària, un quadern de viatge o de bitàcola a la recerca d’amics o confidents quan l’escriptora i cantant va fer 70 anys, el 2016.

Seguint la fórmula de les cròniques de motel del seu interlocutor Sam Shepard –dramaturg, narrador i home de cinema, del qual Quid Pro Quo acaba de presentar Espia de mi, llibre elegíac sobre la malaltia que el va dur a la mort–, Patti Smith ens converteix en confidents del seu viatge cap al seu amic, de la seva necessitat de vida després de tantes desaparicions prematures. Som en una línia directa amb els beatniks –mestres de la generació de rockers dels seixanta–, però també amb una lectura existencial i onírica, amb moments fulgurants en què Patti ens pot ensenyar el barret Stetson de Shepard mentre ens explica que “físicament, escriure cada vegada el cansava més, així que jo li llegia el manuscrit i ell decidia què fer.” El dietari és una equació entre la poesia i la confidència i es combina en el moments àlgids amb les llampegades poètiques marca de la casa: “La platja estava plena de papers de xocolatina, centenars, potser milers, escampats per la sorra com plomes després de la muda.” I tots aquests quaderns són plens de sinceritat i d’amor també per al lector, al qual li pot descobrir lectures predilectes –Ballard, Cocteau, Tabucchi, Bruno Schultz, Conrad, Baudelaire i el nostre Roberto Bolaño entre molts altres– o simplement descriure-li moment del dia o descripcions, com l’esmentada, que són autèntiques epifanies.

L’editorial ens diu que L’Any del Mico comença amb la pèrdua d’un gran amic, però tota la biografia de Patti Smith és plena de pèrdues, a qui ha glosat, des del seus companys, el rocker atòmic del grup de Detroit MC5 Fred Sonic Smith i l’influent artista Robert Mapplethorpe. Club Editor ho resumeix en els textos promocionals de forma nuclear: “¿Què fas quan la gent que estimes deserta de la realitat? En el cas de Patti Smith, llegeixes i escrius, interpretes signes, beus litres de cafè i fas centenars de quilòmetres d’Uber. I t’aventures a un viatge estrany. Com els de quan tenies vint anys, però amb un ritme encara més excèntric perquè en tens 69. I d’incògnit sense buscar-ho, perquè ningú et reconeix. Patti Smith recorre el seu món per entendre’l de nou, les parades són les cases dels amics escampats i els llocs de què li parlen. Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, el DF, l’Uluru, Blanes. Amb sorpresa, allò que tenia importància ja no en té i mentrestant s’obren camí noves preguntes.” De fet, Smith ha declarat que de vegades, “en els somnis, em visiten Sam Shepard o el meu marit i vivim aventures”. És aquesta literatura de somnis, entre la realitat i la consciència interior la que cauteritza les ferides mentre les transforma en els poemes, les cançons i aquests apunts de viatge extraordinaris que ens ofereix en la majoria de paràgrafs. La seva prosa és intensa com els poemes, mai de to farragós, formalista o hostil al lector. Les fotografies, a l’estil del Paris Texas de Wenders, són un suplement per entendre els estats de l’ànima on l’artista ens condueix. La literatura de Smith té el viatge com a punt iniciàtic, com feien els beatniks. A un dels sorprenents epílegs de L’any del mico revela l’estructura circular del text, i tantes epifanies al voltant del mico: “Una vegada més, em desperto abans de l’alba, potser al notar aquesta lluna creixent, la de neu. Però no neva, només plou sense parar, i encara que tècnicament sigui de nit, no hi ha nit, el cel és llòbrec i sembla que la lluna hagi caigut, prement la seva superfície lletosa contra els quatre vidres polsosos de la meva claraboia. M’agafa una tristor aclaparadora, aixeca’t, posa’t una jaqueta i surt al carrer. Les rates en desbandada, una alarma gemega en la distància i passa un sol cotxe.”

Intento frenar el text. Està molt bé que Club Editor publiqui el llibre perquè no és tan sols un volum per a mitòmans del rock. És literatura de primera al costat dels grans noms històrics i moderns del seu catàleg. La pietat i l’amor maternal que sempre ens ofereix la Patti també són ben presents: “El meu breu viatge m’ha servit per recordar-me que hi ha universos dins d’universos i una societat fluïda que entén el valor de les petites coses que ens dona el destí per guiar-nos en les cruïlles plenes d’obstacles imprevistos. Mentre feia cua, vaig rebre un missatge que em denegava la petició d’accés prioritari pel fet de ser resident a Nova York. Mesures punitives exercides per l’administració actual cap a un estat que almenys té una mica de compassió per aquells que necessiten refugi.” Som davant d’un llibre sobre les pèrdues de la vida, però, com deia el seu amic Lou Reed, “la vida val la pena, però és del tot absurda”. Els dietaris i els poemes de la Patti posen en òrbita les nostres sensacions, l’eterna necessitat del viatge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Unides pel dolor

girona
Viggo Mortensen
Actor i director de cinema

“Ser artista és parar atenció”

Sant Sebastià

Guillem Agulló, a la pantalla gran abans

Barcelona

La Volta crida a la resistència i reprèn les seves jornades

Girona
Raúl Arévalo
Actor i director

“No valen el mateix unes vides que les altres”

Barcelona
Girona/Bianya

Verkami per a un videoclip d’Albert Girona

El Suprem avala Barbastre per al cas Franja

barcelona

Palamós reviu el passat amb els Arinco

palamós

La subhasta del peix de Palamós, en audioguia

palamòs