Cultura

Un tast de...

‘La mar rodona’, Sebastià Perelló

A la barberia de la família

La mar rodona
Club Editor Autor:
Sebastià Perelló
Gènere:
novel·la
Pàgines:
320
Preu:
19,95 €
Si Veus al ras era una escena única duta per una sola veu, La mar rodona és un tríptic que acull tota una societat a tres moments de la seva història: el 1936 des d’una barberia de poble on un infant observa el canvi en els adults que s’afaiten, els anys 70 consecutius a la mort del dictador Franco vistos des de la perspectiva d’una síndria que rodola pel carrer, i els 2000 encetats per una parella d’amics que creen un antihotel a partir de les seves teories sobre el turisme. Novel·les europees, deia l’altre? Sí. I això ofereix Sebastià Perelló en el seu nou llibre.
“Pasturava a lloure i rebostejava els calaixos dels tocadors i els maletins dels clients, el de don Joan de Son Remuc, que tenia el raspall amb mànec de plata i la pinta de carei, i m’embadalia davant les fotografies

La primera imatge que m’envesteix és aquella manera de mon pare de passar-se el raor pel call de la mà. Sense mirar, perquè té els ulls clavats al mirall. Just abans de començar la feina. Com si l’atenció només fos un gest, un posat. Les paraules que sents t’han de tocar com l’aire que deixen anar les cortines. Tu ara ets les mans que afaiten, res més. Donaràs conversa seguit seguit, però no en faràs memòria, és com si allò que dius i allò que sents només fos escarnir coses que tanmateix no has après. Perquè rere aquells ulls vius sempre hi havia una mena de letargia. Escoltar com qui sent ploure. Coses que no has d’aixecar d’en terra. Qui parla, sembra, qui escolta, cull, deia. Cabells i borra que després agranaràs. Aquell munt de pelussa ran del portal, com si fos estopa. Perquè el teu paper és aquest: passar inadvertit. A les sordes. I és el que vaig aprendre. Era part del negoci. Aquella cara atenta, que mostra respecte, para esment i alhora es fa el desentès. I un bon callar. No fer massa ni massa poc. I mai no et sabrà greu haver callat, deia mon pare. I la padrina feia capades i li donava la raó: Déu parla per qui calla. Així la feina et retrà. Però jo no l’he sentit motar. Només aquest silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua. N’estic fins a les arrels dels cabells, d’aquesta murga muda. Perquè encara ara hi ha dies que no puc alenar. I aquesta forma d’estar mal a pler, com si sempre estàs en casa externa. I en faré, de voltes, perquè les paraules no em venen a la boca, no em surten a camí, no. Ja he après a esperar-les, com s’espera el perdó. O els retrets que ningú mai no t’ha fet.

Aleshores no era així. Era aquella olor de tovalloletes planxades i la fortor d’essència que embaumava la barberia. Ja de ben petit m’agradava asseure’m a la trona Thonet que feia servir mon pare per tallar els cabells als infants, i des d’aquella mena de púlpit mirava les cadires Jaso niquelades amb els seients amb reposapeus, els respatllers de reixeta i els braços de porcellana esmaltada color crema, o els miralls bisellats, els tocadors, les pintes i la corretja per afilar els raors. Feia ben poc que havien canviat les cadires de caoba de Cuba, que venien d’una altra barberia, la d’en Ruixat, que l’havia tancada després de l’atac de feridura. Deien que havia afaitat l’Arxiduc i en Sorolla, el pintor. Varen anar a parar al taller de ma mare al fons del corral, on brodava. Després s’hi va afegir la tia Antònia, que plegava punts de calça, i reien mentre el meu germà petit volia afaitar la padrina i ella li deia que no calia, que pels quatre pèls clars que tenc no val la pena que m’ensabonis. Però es deixava fer, i si entrava madò Farrera i la trobava amb la cara ensabonada no se’n podia avenir. Ets una annerota, li deia, i aquest nin és un consentit que no en fa de bona. És que ets més criatura que ell. I la padrina, sense alçar el cap ni obrir els ulls, li contestava que la deixàs estar. Els anys t’han envinagrat. Entra a la barberia i digues a n’Antoni que te talli els cabells à la garçonne, per ventura no faràs aquesta cara d’escabetxada. I aquella, d’una revolada, girava cua i ja era al carrer. El taller era com un cel bord, perquè allà s’hi apinyava la poca vida privada que hi havia en aquella casa. Només allà, ben endins, sentíem que érem a ca nostra. I a la cuina, que era el feu de la padrina, i era l’únic lloc que no feia olor de colònia Ron Quina.

Perquè ca nostra no era del tot una casa particular, hi havia aquella confusió dels llocs que no acaben de ser privats, perquè el negoci n’assaltava cada racó. Era com si haguessis de calar el cap davant aquella intrusió, com si la presència dels estranys s’hi hagués anat botint, s’hi engolàs, impertinent, indiscreta fins que s’hi cosia, com un brodat acaba essent un detall d’un llençol, i allò ja era part del teixit de la nostra vida. No hi senties la serenitat amansida que provoca la llar familiar, aquella atmosfera domèstica que permet abandonar-se i sentir-se en un espai reservat, un lloc de l’ànima, entranyable. Hi entres i fins i tot abans d’obrir la porta ja estàs a cobro. Com en un espai de treva interminable perquè no ets a la vista de ningú, no hi ha res que t’intimidi, no hi ha res que t’exigeixi esser ningú, com si et protegís una bombolla confidencial que t’abriga en una mena de nuesa. Perquè una casa ha de ser aquesta clariana intestina. I allò era un guirigall, els clients travessaven el menjador per anar a l’excusat del corral i era com si la barberia ocupàs tota la planta baixa de l’edifici, hi senyorejava la barreja d’intimitat mascla i l’olor de tabac de pota que actuava com el baf quan aixeques la tapadora d’una olla. I tanmateix allà, s’hi destil·lava la repressió d’una sensibleria que hauria estat massa ambigua, però que deixava anar una sensibilitat delicada, una complaença narcisa d’homes, com si d’aquella aura viril, exhibicionista, s’hi desfibràs una afectació que la concurrència solia encolomar a les femelles. I era en aquell contuberni d’intimitat masculina, allà, entre i entre, on havies d’aprendre a ser un home. En aquell aiguabarreig d’olor d’arrencat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolana, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.

Mon pare, de primer no m’hi volia, jo era massa tendre per pasturar enmig d’aquelles converses desfregades i ordinàries. Jo era la roba estesa enmig d’aquelles complicitats, la padrina remugava, que jo no hi havia de fer res, en aquella gàbia de reclams grossers, tot li semblava massa barroer i mai no hi posava els peus, com si no fos ca nostra. Sempre estava a l’aguait, era com un sentinella, perquè, si podia, s’estimava més que anàs amb ella a la cuina, i mentre feia el dinar em contava rondalles. Però jo li fugia, i ella no podia deixar la paella on feia aquelles raoles de peix que m’han fet un trau a la memòria. Aleshores jo no escoltava aquelles converses insolents, perquè no entenia ni un borrall de tot allò que deien aquells homes, que reien com si s’haguessin de desencaixar les barres. Eren esclafits rudimentaris que esqueixaven l’aire, i de vegades discutien com si fossin moixos, amb aquelles venes del coll que semblava que havien d’esclatar. S’emmurriaven, però mai no vaig veure una brega. Cridaven fins a l’afonia, baladrejaven com si fossin cans que algú hagués desfermat, la sang bullia, però no arribava a la mar, i bastava una ullada de mon pare i tota aquella precipitació irascible hauria cabut en aquell pot de Desinfectante que em tenia l’ànima robada. Era de vidre bufat, amb les lletres en diagonal. Cal·ligrafia anglesa. Tinta blava. Era buit. N’hi havia un altre, també de vidre. Lletres que feien relleu. Cleaner. No sentia els grinyols desbocats d’aquelles boques de trons, d’aquells galls que es picaven les crestes. Els ulls se n’anaven rere els mànecs marbrats dels raors de la marca Mannos, i trescaven entre aquells capells homburg que estaven penjats com si fossin exvots a la perxa, just al costat de l’entrada, o els trilby, i la cinta dels borsalinos que enlluernava, i que ma mare trobava més seductors. Només era una barra, però mon pare li deia el guarda-robes. O la màquina de tallar cabells Queen, de fabricació alemanya, que ningú no havia fet servir, perquè mon pare només emprava les tisores. La hi havia regalat un client de l’hotel Formentor. Eren els primers turistes. Luxe i excentricitat, gent rica que reclamava un servei exclusiu, i quan l’hi demanaven, hi anava. Hi havia estrangers que no volien venir al poble i s’estimaven més afaitar-se o tallar-se els cabells a la seva habitació. Entre roba de llengües i llits amb cobricel, i a la vista dels pins d’un verd espès i negre que es retallaven sobre el blau encegador de la mar. Era quan a l’illa hi venien el comte de Keyserling, Lady Campbell Cook o Lord Salisbury.

Encara ara tenc a la memòria aquell rasoir Thiers Issard de 1934, nou de trinca, amb el mànec d’olivera, que havia descobert dins el maletí de les eines particulars de Mister Higgins, sense que ningú m’hagués vist. La primera vegada que el vaig tenir en les mans havia hagut d’entrar a la barberia quan no hi havia ningú, en aquell moment precís, entre la una i mitja i les dues i mitja, quan mon pare dinava i després becava una estona, abans de tornar a la feina. Perquè no hi havia manera de fer-me descansar en aquella hora, quan la casa just per un moment semblava una bassa d’oli. Quan pasturava a lloure i rebostejava els calaixos dels tocadors i els maletins dels clients, el de don Joan de Son Remuc, que tenia el raspall amb mànec de plata i la pinta de carei. I m’embadalia davant les fotografies de Reynaldo Luza, que ma mare havia fet emmarcar. Venia sovint a la barberia i fins i tot havia retratat la filla de na Lluïsa de ca sa Salvatgina embolicada amb un llençol de lli i que havia publicat a Harper’s Bazaar. El fotògraf, de vegades, venia a afaitar-se en roba de tennis, i amb aquella extravagància el poble anava alçurat més d’una setmana. També venien pintors, Tito Cittadini, Joaquim Mir, Roberto Ramaugé, que havia comprat feia anys la fortalesa d’Albercutx a Pollença.

Mr Byng havia llogat una casa a foravila als Verdera, que tenien terres aquí i a la banda d’Alcúdia. Era client de mon pare, però no venia a la barberia. Anàvem a ca seva i li arreglava la perruca. Parlava un mallorquí estrambòtic i apagat, però s’entenien. Escrivia guies de viatge. Venia cada estiu. Arribava al mes de juny i se’n tornava a Anglaterra al setembre. No sé si eren els seus ulls esbravats o aquella manera seva de caminar una mica d’esquitllada, però sempre em va semblar que en ell tot era fortuït. Quan saludava mon pare, hauries assegurat que feia un gest accidental, que anava a fer qualsevol altra cosa. I aquella casa tan nua feia la impressió de ser el cau d’algú que fugia. Fins i tot la claror esvanida d’aquella sala era eventual i hauries arribat a creure que només era una coincidència que ell fos el llogater, el resident d’aquella casa, perquè s’hi movia com un convidat. Aquella mitja perruca d’un color ros esmorteït, de cabells llisos, em tenia enlluernat. Mon pare la hi pentinava amb una destresa que s’havia inventat exclusivament per a aquell postís, perquè era l’única que havia arreglat en la seva vida. I jo havia de fer esforços per no riure. Mentre li arreglava la perruca i la hi perfumava, Mr Byng m’explicava que els egipcis ja en feien servir per protegir-se del sol, deia, i en les cerimònies de pompa. I jo li mirava aquells clotets a les galtes. Com una pena fada, que després he sentit moltes vegades davant el mirall.

Sebastià Perelló

Sebastià Perelló Arrom (Costitx, Mallorca, 1963) és un professor, escriptor i poeta mallorquí, professor de llengua catalana i literatura. L’any 1987 es llicencia en Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears i des d’aleshores combina la seva feina de professor a l’IES Ramon Llull amb l’escriptura. Els interessos de l’autor –centrats en la literatura de viatges– queden ben reflectits en els nombrosos cursos i articles que ha realitzat sobre narrativa, literatura i viatges, sobre insularitat, sobra paisatge en el món literari, el vi i la literatura o sobre el mite de l’Europa literària. Com a escriptor de creació, ha publicat dos reculls de contes, dues novel·les i tres poemaris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.