Cultura

Un tast de...

‘Els ullastres de Manhattan’, de Ponç Pons

En un vol transoceànic

Els ullastres de Manhattan
Quaderns Crema Autor:
Ponç Pons
Gènere:
assaig poètic
Pàgines:
104
Preu:
14,00 €
Com va dir sant Agustí, el món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina. A més, per a Ponç Pons, escriure implica raonar, entendre millor, viure amb més intensitat l’única vida realment viscuda que, segons Proust, és la literatura. Entre el viatge i l’enyor, aquest és el dietari de l’estada que el poeta va fer a Nova York el 2007, una narració acompanyada de reflexions literàries sobre la ‘illenquitat‘ i la ‘illomania‘ i d’una història de Menorca en vers. Com assenyala l’autor: “De vegades, un necessita viatjar, sortir, anar-se’n de la seva terra per descobrir i valorar el que hi té. D’un viatge mai se’n torna igual ni el mateix”.

Són vuit inacabables hores d’estar tancat a l’avió, on un cerca totes les postures possibles per seure còmode o dormir. Mentalitzat i conscient que el temps no anirà més ràpid perquè frissis, que et cal ser pacient, llegeixes, escrius, medites, però el cos queda baldat.

De tant en tant, per estirar les cames, fas una volta pels dos estrets passadissos i, juntament amb altres passatgers, es va formant una mena de processó laica dalt els núvols. Hem arribat a Nova York de nit i ens ha rebut la neu. Un espectacle insòlit per a menorquins. Escorcoll duaner. Res de menjar. Na Roser duia taronges i les hi han fet tirar. Passaports en ordre. Foto de la nineta dels ulls per tenir-nos fitxats.

—¿Què hi vénen a fer, aquí?

—Un recital de poesia.

M’ha mirat sorprès.

—¿De tan enfora?

Un taxi groc, com els que surten a les pel·lícules, ens ha dut a través de fondos i llargs carrers fins a la porta de l’hotel Roger Smith, a Lexington Avenue.

Jo em vaig repetint que aquesta vegada no m’he d’enyorar.

Na Roser somriu.

—Ja ralles tot sol!

L’habitació és gran. Les dues finestres, tristes.

Quan hem desfet les maletes i desat la roba a l’armari, puig amb l’ascensor dalt el terrat de l’hotel per situar-me I el que veig no sé si és lleig o bell, però, amb els flocs de neu que cauen i la llum, d’un matís ocre, té un aspecte gegantí, imposant, majestuós, de decorat hollywoodenc.

Un tancat de gratacels on sobresurt, il·luminada, l’agulla de l’edifici Chrysler m’envolta i fa de paisatge.

No hi ha horitzó.

El que em sorprèn són els marronosos dipòsits d’aigua que hi ha dalt molts edificis, em recorden la pel·lícula Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone.

Tenc la cara i les mans glaçades.

El cor, fora de lloc.

Tract d’orientar-me i saber per on cau Menorca.

No m’enyoraré!

Déu estava tot sol.

No tenia companys,

amics ni coneguts.

Fart de l’eternitat

avorrida i tediosa,

va fer el món en sis dies

i després descansà,

tranquil i satisfet,

jagut sota un ullastre.

Del no-res va crear

la mar, la terra, el cel,

va penjar alegre el sol,

va expandir l’univers,

va ruixar l’infinit

de planetes i estels,

va agrupar els animals,

va fer l’home i la dona

per sentir-se estimat

i tenir companyia.

Engendrats amb el gust

del plaer i la passió

venturosa del sexe,

els primers menorquins

que, d’esquena a la mar,

habitaven vitencs

les coves dels barrancs,

criaven, ramaders,

ovelles, cabres, porcs…,

collien fruits silvestres,

caçaven myotragus,

i amb llavors revivents

sembraven cereals.

Amb el foc que rostia

la carn i el vent que untava

la llum de blanc salobre,

van anar poblant l’illa:

Son Mercer, Biniac,

Torre Nova, Clariana…

Dins casetes de pedres

coïen les menjues

amb oli de llentiscle

i, entre el fum d’humitoses

vesprades fredolegues,

enclanats aprenien

l’art de la subsistència.

La mort era un enigma

d’ulls clucs que s’enterrava

ciclopi en atapides

navetes escairades

on, cendra grisa i ossos,

murgonava el sagrat.

Déu estava content.

Enllà del mar de l’illa,

va fer més gent, més terres,

i els menorquins, gelosos

del seu espai, que es creien

tot sols, únics, en veure

passar naus encenien

al voltant de la costa

crepitaires fogueres

per espantar els estranys

que, esglaiats i sorpresos

d’aquell lloc d’alimares,

sembla ser que en fenici

a Menorca li deien

Nura: Terra de foc.

Desvetllats pel jetlag, na Roser llegeix una completa guia de la ciutat i jo («poetitzar és la capacitat fonamental de l’habitar humà», segons Heidegger) agaf aquest quadern on vull escriure la història de Menorca en versos per sentir que la duc dintre, que, a pesar de la distància, encara hi sóc i l’estim.

La memòria comença a divagar.

En la segona part de la seva autobiografia, ’Tis (I tant), Frank McCourt explica que, fotut des de feia anys per una greu infecció als ulls, va a un oculista que hi ha en aquest mateix carrer, Lexington Avenue, on també es va filmar l’escena de La temptació viu dalt, de Billy Wilder, en què, sobre un respirador del metro, se li alcen les faldes a Marilyn Monroe.

L’escena es va haver de repetir unes catorze vegades per culpa de la cridòria que feien els milers d’espectadors que s’hi havien congregat i, finalment—és la que surt a la pel·lícula—, es va filmar de manera definitiva als estudis de la 20th Century Fox.

Sembla que som dins el llibre Digueu-ne son, de Henry Roth, o la pel·lícula Manhattan, de Woody Allen.

El soroll dels cotxes del carrer no s’acaba mai, es repeteix, continua…

Les finestres de l’habitació no abasten tota l’alçada dels edificis que tenim davant i no veim el cel.

Per a qui ve, com nosaltres, d’una illa que té quaranta-set quilòmetres de llarg i vint d’ample, amb una preciosa muntanya de tres-cents cinquanta-vuit metres al mig, i viu en un poble de vuit mil habitants, tot açò resulta enorme, atorditiu, desmesurat.

Menorca pot ser petita, diuen, però per jo és un univers i té tot el que es necessita per viure-hi de forma humana amb intensitat i plaer.

Mentrestant els illencs

dins recintes dreçaven

al cel feixugues taules,

obraven hipogeus,

feien sales hipòstiles,

i amb carreus circulars

bastien talaiots.

A més d’objectes d’ossos

d’animals, treballaven

amb manya i art la fusta,

el fang, el cuir, el bronze,

es teixien amb fibres

vegetals i la llana

d’ovelles els vestits.

La vida s’escampava

rabent com ravenissa

i a Torre d’en Galmés,

Son Catlar, Trepucó…

creixien els poblats,

passava invicte el temps.

Per por de magres pluges

i llargs estius sense aigua,

furgaven en les roques

tot fent cocons, polien

cisternes i, afanyosos,

endins, cercant la vena,

cisellant una escala,

excavaren el fondo

pou de Na Patarrà.

Els mapes s’engrandien,

les llunes barataven,

i algú ideà, malèvol,

la guerra, la tortura,

dolent, la crueltat.

Avantguarda d’exèrcits,

de letal punteria,

primer els cartaginesos

i després els romans

reclutaven els nostres

mercenaris foners.

Les espases regaven

de sang la inculta terra

i, amb fones que xiulaven,

les pedres menorquines,

les glans de terracota

o bronze on escrivien

per fer més mal insults,

fendint l’aire esberlaven

a sou caps de guerrers.

El món era aleshores,

com ara, un lloc de lluites

i l’any cent vint-i-tres,

abans de Crist, el cònsol

Quint Cecili Metel,

dit després Balearicus

(un agnomen d’honor

per haver matat més

de cinc mil enemics),

que segons la llegenda

folrarà amb pell les naus

per salvar-les dels cops

destructors dels foners,

conquistarà Minorica

que, relegatio in insulam,

rebrà algun desterrat

per delictes polítics,

i on creada una xarxa

de vies militars

per unir Iamo i Mago

(Ciutadella i Maó),

s’hi faran les millors

figues seques, bon vi,

i els colons cuinaran,

en lloc d’oli, amb saïm.

Matí feliç de saber-nos junts aquí, a cinc mil quilòmetres enfora de casa nostra.

Sortim al carrer expectants.

La neu em fa venir la imatge de Robert Walser («la meva malaltia és un excés d’amor… cada vegada que surt al carrer començ a estimar qualcú o alguna cosa») passejant pels voltants nevats del manicomi de Herisau.

N’hi ha tanta que les sabates prest se’ns queden xopes I tenim els peus glaçats.

Entram a una botiga on venen botes impermeables, i la dependenta, en sentir el nostre mal anglès, ens demana:

¿Son españoles?

Creo que sí.

I ens parla en castellà, però quan sent que entre nosaltres rallam en menorquí se sorprèn i no ho entén, no ho veu clar.

¿Seguro que son españoles?

La resposta implicaria un llarg repertori de dubtes, matisacions, aclariments, i ens limitam a somriure i a fer un acte de fe.

Sí, pero en España hay más lenguas que el castellano.

Crec que li ve ben de nou.

A Espanya tampoc no ho han acabat d’entendre. Ni d’acceptar.

S’ataca i es menysprea qualsevol tipus de nacionalisme sense adonar-se’n que el seu, a part de monàrquic, és radical i excloent. Hi ha una fòbia anticatalanista antiga i visceral. Esper que sigui cert allò que la cultura ens farà més savis i humans. Compram les botes, uns calcetins més gruixats, i tornam a sortir al carrer. A flanejar.

Tzvetan Todorov va suggerir, a Nous et les autres, una interessant tipologia dels viatgers i, d’entre els que record (l’assimilador, d’esperit colonialista, l’aprofitat, que vol fer negocis, el turista, que es fixa més en els monuments que no en les persones), crec que el millor és ser una mescla del filòsof, que viatja per aprendre, i l’impressionista, que s’interessa pel paisatge, els éssers humans i sobretot la cultura. A pesar que no hi farem gaires dies, vull intentar escriviure i entreveure l’ànima de la ciutat.

Sempre he tingut vocació d’estudiant, d’aprenent, i el viatge autèntic també mena a l’exploració i descoberta de l’interior d’un mateix.

Els déus romans tenien

mil rostres amb corones

de llor, però floria,

sembrat per la Paraula,

un Déu cristià, nou, únic,

que alçà a Es Fornàs un temple

de fi mosaic sensible

i, amb una pila grossa

de batejar, una església

ran de mar a Son Bou.

Procedent del nord d’Àfrica,

de pas cap a Galícia,

arriba sant Esteve

en forma de relíquies

i ungit per la fal·lera

d’imposar estricte un ordre

dogmat, Sever, el bisbe,

se’n va a Maó i disputa

amb els jueus que, en veure

cremar la Sinagoga,

acorralats, empesos

al renec o l’escarni,

forçats per la por i l’ombra

de la persecució,

els Rubens, Teodors,

Artemísies, Melecis…,

per no ser condemnats

al pogrom i el bandeig,

abracen tremolosos

l’Evangeli i la Creu.

El text que ho explicita

i en sec llatí proclama,

providència divina,

la victòria cristiana

(en maldat i feresa

—afirma taxatiu—

els hebreus són semblants

als llops i les raboses,

són colobres i vibres,

escorpins verinosos

que mosseguen l’Església),

l’escriu, com un profètic

portent, Sever, el bisbe,

com un brillant preludi

de la conversió en massa

del vell poble jueu.

Ponç Pons

Ponç Pons Giménez (Alaior, Menorca, 1956). Poeta, narrador, crític literari i traductor. Lector precoç i gran coneixedor de les literatures francesa, portuguesa i italiana. Viu la literatura com una passió obsessiva, lúcida i devoradora. Segons afirma ell mateix, la seva poesia és clàssica en el ritme, moderna en l’expressió i contundent en el contingut. La seva obra ha estat traduïda a moltes llengües.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els Premis d’Arquitectura trien 22 finalistes

girona

Un ‘Woody’ melancòlic

Sant sebastià
Crònica

El factor humà de l’art

La bondat entesa com a mesura ètica

Girona
Crítica
cinema

Un estat d’ànim fràgil

llibres

Neix l’aplec literari Bellcaire Lletraferit

La cultura és tossuda i sanadora
L’APUNT

La cultura és tossuda i sanadora

girona

La Nit de Poetes visita el Canigó

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre
Art

Els Museus Dalí obriran fins a l’1 de novembre