Cultura

LAURA GOST

Escriptora

“El lector no perdona la inversemblança”

Quan ens trobem en un moment complicat o incert, la tendència a cercar culpables s’aguditza
Woody Allen és el meu director preferit, i quan escric teatre o guió m’agrada recrear-me en diàlegs llargs i rebuscats

Fa tallers d’escriptura amb títols tan imaginatius com “Jo d’escriptor, vull ser gran”, ara presenta la traducció al castellà de la novel·la amb què ja va tenir èxit en català, La cosina gran (Lleonard Muntaner; en castellà a Planeta amb traducció de Victoria Pradilla), va guanyar un Goya al millor guió de curtmetratge, va guanyar un torneig de dramatúrgia... Qui? Laura Gost. La seva joventut li ha permès no haver de fer gaire memòria per recordar tota mena de conflictes adolescents a la seva novel·la, en què una nena de dotze anys, la Rosa, ha de fer front a la vida i a una cosina que ha quedat òrfena, la Tina, una Lolita de setze anys...

La narradora, el punt de vista de ‘La cosina gran’, és la Rosa, que al principi té 12 anys. Hi ha gaires sensacions pròpies en el que explica?
Em fa gràcia aquesta curiositat lleugerament morbosa que tots els lectors tenim quan llegim un llibre i sospitem que hi pot haver indicis d’experiències reals de l’autor a la història. Penso que tots els personatges tenen sempre alguna cosa de qui els crea, i això es fa extensible a les reflexions, les sensacions i els sentiments que els defineixen al llarg de la trama. Amb la Rosa, però també amb la Tina, passa més o menys això: ambdues ofereixen una visió del món molt diferent, però totes dues estan construïdes a partir de les meves experiències pròpies o d’aquelles que observava en el meu entorn. Crec, sincerament, que no serien versemblants, els personatges i les seves vivències, si no hi hagués una mínima connexió entre ells i l’autor, i el lector perdona la falta de realisme, però no és tan indulgent amb la inversemblança.
A més de passar per tot de temes comuns en l’adolescència, com ara la primera menstruació, l’atracció pels nois, els complexos variats, els estudis..., ella té una antagonista que, alhora i en part, li agrada, la cosina Tina. Parli-me’n.
La Tina és el personatge que la Rosa empra com a mirall; l’element nou, fascinador i irritant, envejable i menyspreable alhora en el qual la protagonista projectarà totes les seves pors, les inseguretats, els complexos, els dubtes, els prejudicis, la gelosia, la frustració. Quan ens trobem en un moment complicat o incert, la tendència a cercar culpables s’aguditza, i aquest fenomen s’agreuja encara més si parlem d’un personatge adolescent que encara no disposa de totes les eines que li calen per gestionar adequadament les emocions, les contradiccions i les transicions. D’altra banda, la Tina, efectivament, respon al paradigma d’antagonista atraient i estimulant que fascina el lector o l’espectador més enllà de les consideracions morals. A La cosina gran, però, ens pot resultar més fàcil tenir empatia amb els comportaments difícils de la Tina: en primer lloc, perquè en tot moment som conscients que allò que sabem d’ella ens ho conta la Rosa, que no és objectiva; en segon lloc, perquè es tracta d’un personatge en fase de creixement i de desenvolupament emocional, i això activa la comprensió o la tolerància dels lectors.
Què volia mostrar amb el contrast entre una nena de 12 anys responsable i intel·ligent, bona filla, i una noia de 16 anys òrfena, capriciosa i indisciplinada, que recorda molt la Lolita de Nabokov?
Fonamentalment volia mostrar les fortaleses i fragilitats de l’una i de l’altra, rompent amb les personalitats planes o amb els comportaments previsibles en ambdós casos. No m’agraden les novel·les amb personatges molt bons i molt dolents, i m’avorreixen les històries contades perquè adorem un personatge i n’odiem un altre sense matisos, amb el simplisme que, per a mi, s’hauria de reservar als contes destinats a infants que encara no dominen les ambigüitats. A banda d’això, en realitat, la Rosa i la Tina no són equiparables en molts nivells, perquè la Tina ja palesa les llums i ombres de qui ha entrat en contacte amb alguns monstres interiors. La Rosa és més ingènua i pura: quan acaba la novel·la té setze anys, que és l’edat que tenia la Tina al començament del llibre, així que el llibre acaba quan la Rosa hauria de començar a entrar en contacte amb els clarobscurs que la definiran.
L’adolescència és una època molt complicada, en qualsevol cas. Hi ha molts salts al buit, oi?
Cadascú viu aquesta etapa a la seva manera, però, en general, totes les adolescències tenen una cosa en comú: són l’etapa de transició entre una infantesa eternament sublimada –fins i tot, o sobretot, quan som grans– i una edat adulta que idealitzem quan encara no hi hem arribat. I les transicions, com la indefinició, la incertesa, els dubtes i les pors, són incòmodes.
La Rosa té talent per escriure, però a més té una capacitat d’anàlisi psicològica molt adulta. Entre moltes reflexions, per exemple, diu que vol ser aviat adolescent per deixar de ser-ho... És una mica superdotada de manera prevista?
La Rosa és una persona particularment hipersensible, observadora i reflexiva, així que és més fàcil, per a ella, percebre les connotacions que van associades a l’adolescència. Alguns hem estat petits i, en observar el comportament d’altres familiars adolescents, hem pensat amb tendresa que nosaltres mai no parlaríem així als pares, que no ens molestaríem ni discutiríem, etcètera. Els nostres progenitors i tot l’entorn contribueixen a crear una aurèola conflictiva i amenaçant envers aquesta etapa vital, així que, si una noia intel·ligent i madura escolta atentament les prediccions i no gaudeix especialment del pronòstic, és comprensible que desitgi passar per la fase en qüestió amb la màxima rapidesa perquè el patiment propi i l’aliè durin poc.
És una obra amb dues protagonistes, però també amb cinc secundaris clars: els pares de la Rosa i els Montsó, el pare i dos fills veïns que generaran el conflicte central: les disputes amoroses…
Si abans dèiem que la Tina exerceix de mirall perquè la Rosa projecti, envegi, admiri i compari totes aquelles coses que l’ajudaran a configurar la seva identitat adulta, la resta de personatges secundaris compleixen la mateixa funció amb relació a les dues cosines, que es descobreixen, juguen, es tempten, s’exploren i es construeixen a través de la interacció amb els veïns i els pares de la Rosa.
És una novel·la romàntica...?
És una novel·la sobre el fet de fer-se gran i sobre les primeres vegades, i això inclou també, però no només, l’experiència amorosa amb tot el que això implica: la consciència del propi atractiu, el descobriment d’allò que ens agrada i ens atrau en els altres, el desig, la idealització, la projecció en l’altre, etcètera.
La vida en un poble és diferent de la de la ciutat. Volia parlar d’això o la va ambientar en un poble perquè li venia de gust, perquè coneix l’ambient?
L’elecció del poble està lligada també amb la voluntat explícita d’evitar les xarxes socials a la història: les dues decisions emfatitzen la sensació claustrofòbica, endogàmica i íntima que és inherent als entorns petits, on tot allò que surt de la norma crida l’atenció de la gent convencional i tot allò excessivament convencional avorreix, frustra o irrita els qui volen anar per lliure.
Aquesta és la seva primera novel·la i va funcionar molt bé en català i ara s’ha traduït al castellà... Què escriu, ara?
La cosina gran m’ha donat i encara em dona moltíssimes alegries, i m’emociona la bona acollida que té també per ara La prima mayor. D’altra banda, ja estic escrivint la propera novel·la, que publicarà Empúries, i també una obra de teatre per a la companyia Hause & Richman, de Jordi Casanovas i Carles Manrique.
A vostè l’èxit sembla que l’estima, perquè ja va guanyar un Goya al millor curtmetratge d’animació per ‘Woody & Woody’... Parli’m d’aquella experiència.
Va ser una experiència preciosa, sobretot perquè fou col·lectiva, compartida amb tot un equip, en contrast amb la solitud de l’escriptor. A banda d’això, Woody & Woody va ser el primer Goya cent per cent mallorquí, i a sobre naixia d’una peça de teatre breu que jo havia escrit el 2014 i que s’havia representat durant molt de temps a les Balears i també a València i Catalunya. Per tant, a Mallorca i a les Illes en general ens van fer molt de cas, com si el premi fos una mica de tots, perquè en realitat ho era.
Com a guionista, en què està treballant?
Durant el confinament, en Jaume Carrió –director de Woody & Woody– i jo vam gravar el curtmetratge Aquells que haurien d’haver anat a París. Ell el va dirigir i jo escriure. A la pel·lícula, filmada en blanc i negre i amb un iPhone, també ens interpretem a nosaltres mateixos, és clar, però es tracta d’un exercici de narcisisme inevitable si tenim en compte que no podíem interactuar amb ningú més. Ara mateix estem procurant moure’l per alguns festivals i ja comptem amb algunes seleccions.
Si amb un bon debut de novel·la i un premi important com a guionista no n’hi ha prou, va guanyar el 9è Torneig de dramatúrgia catalana de Temporada Alta amb ‘Matar el pare’... Com va anar? El torneig té una emoció més ‘de pell’, no?
Bé, el moment en què et donen el Goya també té una emoció molt de pell i és en directe, perquè no saps si has guanyat o no fins que llegeixen el contingut del sobre. Però sí que és cert que un torneig de dramatúrgia té un extra d’adrenalina que no aconsegueixes només amb la projecció d’una pel·lícula, ja que, malgrat que pots apreciar les reaccions del públic en ambdós casos, la pel·lícula enllestida no es pot alterar de cap manera, sempre serà igual, mentre que, en el teatre, l’intèrpret pot anar aportant nous matisos a cada nova sessió. De fet, al torneig de Temporada Alta, i també al de Balears, on vaig guanyar amb una altra obra titulada Seguí, els intèrprets canviaven a cada funció, i no eren els mateixos a l’eliminatòria, a la semifinal o a la final: hi havia un component de sort i d’atzar que feia doblement emocionant l’experiència.
Guió, novel·la, teatre... No em digui que també escriu poesia!
[Riu] No, no escric poesia. Respecto molt el gènere, però sempre he connectat més amb la narrativa. Del guió i el teatre m’estimulen sobretot els diàlegs, que t’obliguen a definir els personatges a través d’allò que diuen i de com ho diuen, sense recursos narratius com el monòleg interior o el narrador omniscient. A banda d’això, quan escric obres de teatre o guions propis tinc preferència per l’humor, per la ironia, i m’encanta que el diàleg esdevingui fonamental en la història, fins al punt que sigui a través del diàleg que fem avançar la trama.
Tenint en compte la seva joventut i trajectòria..., escriu des de petita, oi?
Sí. Oficialment, el primer conte el vaig escriure amb set anys, i vaig demanar al meu pare que em permetés picar-lo amb l’ordinador i imprimir-lo. Es titula L’astronauta i el vell. Encara el tinc, és clar.
Per escriure bé cal llegir bé. Quins són els seus referents? Tant de novel·la com de cinema i teatre. O del que vulgui... El primer ja el dic jo: Woody Allen, perquè a l’obra de teatre també era ‘present’...
Sí, Woody Allen és el meu director preferit, i quan escric teatre o guió m’agrada recrear-me en diàlegs llargs i rebuscats; intel·lectuals o pseudointel·lectuals en la dosi necessària per fer-ne humor; irònics i plens de dobles sentits i jocs de paraules, perquè m’encanta jugar amb la llengua. Altres autors que admiro, sense que el meu estil s’hi assembli necessàriament, són García Márquez, Somerset Maugham, les Brönte, Jane Austen, Murakami, Oscar Wilde, Orwell, Quim Monzó, Montserrat Roig, Elena Ferrante, Kazuo Ishiguro; i si parlem de directors i guionistes, Billy Wilder, Stanley Donen, Robert Zemeckis, Julie Delpy, Richard Curtis, Diablo Cody i Richard Linklater, entre molts d’altres.

Una autora per diversificada que dispersa

Laura Gost fa constar com a lloc de naixement Mallorca, sense concretar en quina localitat de l’illa va obrir els ulls per primer cop. L’any sí que és concret: 1993. Ha tingut temps de posar en pràctica tota una sèrie d’arts creatives relacionades amb l’escriptura. Li queda recorregut per fer, això ho dicta la lògica de l’edat, però ja té prou experiència per impartir tallers. I sap respondre amb fermesa. I somrient.

Va debutar en novel·la l’any passat amb La cosina gran, que ara Planeta li ha publicat en castellà. Una història ben trenada en què assistim a la lluita de la protagonista, la Rosa, amb les angoixes i els conflictes habituals en l’adolescència, contra el poder hipnòtic de la seva cosina. La Tina ha perdut els pares en un accident i ha d’anar a viure en un poble mallorquí amb els seus oncles. El seu tarannà impertinent i seductor, a més del seu atractiu físic, farà anar de corcoll uns quants joves. I la cosina.

Quan tenia 24 anys, Gost va rebre un Goya pel guió del curtmetratge d’animació Woody & Woody. Fa pocs mesos va guanyar el torneig de dramatúrgia de Temporada Alta amb l’obra Matar el pare.

De Laura Gost en sentirem a parlar molt més. I bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Adeu a una actriu de casa

BARCELONA

La rateta que preferia llegir a escombrar l’escaleta

la cellera de ter

L’Acocollona’t no defalleix i celebra la desena edició

Girona

El Liceu, amb només un 21%

BARCELONA

Elmini cancel·la la desena edició, però manté Ferran Palau

OLOT

El govern acorda amb Euskadi, La Rioja i Navarra la gestió i promoció del Camí Ignasià

Barcelona

Mor l’actriu Montserrat Carulla als 90 anys

barcelona
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
POETA

“Sempre fem tard a les coses importants”

barcelona
Quimi Portet
MÚSIC

“Tinc cançons que entenc millor ara que abans”

BARCELONA