Cultura

Un tast de...

‘El noi de l’última fila’, d’Onjali Q Raúf Avançament editorial

La cadira buida

El noi de l’última fila
La Galera Autora:
Onjali Q. Raúf
Traducció:
Oriol Sánchez
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
300
Preu:
14,90 €
L’Ahmet ha arribat nou a l’escola i no es pot comunicar amb ningú. Després de regalar-li molts caramels, ara ja som amics. M’ha dit que ve de Síria i que els seus pares han quedat enrere. Aquests dies les notícies diuen que aixecaran les fronteres de Londres, però llavors... com s’ho faran per tornar? Ja ho tinc! Hem de fer alguna cosa. La Josie, el Tom i el Michael tenim el millor pla de la història: anar a veure la Reina i que ens ajudi a trobar els seus pares. Basada en fets reals, aquesta obra va rebre el Waterstone Prize 2019, el Sheffield Children’s Book Award 2019 i el Blue Peter Book Award 2019.
“Frase

Al fons de la meva classe hi havia una cadira buida. No era una cadira especial. Senzillament era buida perquè no hi seia ningú. Un bon dia, però, al cap de tres setmanes de començar el curs, la cosa més emocionant que li podia passar mai a ningú em va passar a mi i als meus tres millors amics. I tot va començar amb aquella cadira.

Normalment, el millor d’encetar un nou curs és que et donen més diners per comprar material escolar nou. Cada any, l’últim diumenge de les vacances d’estiu, la meva mare em porta en una Aventura Extraespecial a la recerca del material per al curs. De vegades m’emociono tant que els peus volen saltironejar i no sé per quina botiga començar. On visc no hi ha gaires botigues de material escolar que valguin la pena, només solen tenir kits de dinosaures avorrits per als nens i de princeses per a les nenes. Per això la mare em porta amb autobús i amb tren al centre de la ciutat, on hi ha carrers plens de botigues, fins i tot grans magatzems que semblen blocs de pisos vistos des de fora.

L’any passat vaig trobar un kit de temàtica espacial amb imatges d’un astronauta flotant per damunt de la Lluna. Com que a més estava d’oferta, vaig comprar un estoig, escaires i cartabons, gomes i un regle llarg... i encara em va sobrar quasi una lliura! El regle és un dels meus materials escolars preferits, perquè l’astronauta flota en una aigua barrejada amb estrelles platejades. Vaig jugar-hi tant que l’astronauta va quedar enganxat en un costat i d’allà no el vaig poder moure més. Però no va ser culpa meva. El senyor Thompson, el nostre professor de l’any passat, tenia una veu tan avorrida que les meves mans necessitaven entretenir-se. Per això és important tenir un material escolar divertit a classe, perquè no saps mai quan necessitaràs evitar que el cervell se t’adormi o faci alguna cosa que et podria comportar un càstig.

Enguany he comprat un kit del Tintín i el Milú. M’encanta el Tintín. Tot i que és només un personatge de còmic i no és real, de gran m’agradaria ser com ell. Crec que ser periodista i intentar resoldre misteris i emprendre aventures és la millor feina del món. La mare i el pare em solien regalar un Tintín nou pel meu aniversari, i la mare es queda tots els còmics que a la biblioteca on treballa estan a punt de llençar perquè són massa vells o estan fets malbé i me’ls dona, de manera que ara en tinc tota la col·lecció. Me’ls he llegit tots almenys cinquanta vegades. Però hauré de pensar en un altre company d’aventures, perquè tinc al·lèrgia als gossos. No crec que els gats o els hàmsters o ni tan sols els ratolins entrenats puguin ser la meitat d’útils que el gos del Tintín, el Milú. I tot i que hi he estat rumiant durant ben bé un any, encara no se me n’ha acudit cap.

Com que el kit del Tintín era molt més car que el de l’astronauta i no estava rebaixat, jo només podia comprar un estoig, un regle petit i dues gomes. M’ho vaig haver de rumiar molta estona, però, al final, vaig decidir que valia la pena gastar-se tota la paga de cop. No només perquè totes les coses tenien el Tintín dibuixat, sinó també perquè, si prems un botó de l’estoig, el Milú borda i se sent la veu del capità Haddock que crida “Llamp de rellamp!”. Ja m’han renyat per prémer el botó enmig de la classe de Mates aquest any, però, si no pots prémer un botó perquè bordi un gos a classe de Mates, no veig quin sentit pot tenir.

No m’agraden les mates. Les mates senzilles estan bé, però enguany estem aprenent a fer llargues divisions i nombres al quadrat i tota mena de coses que al meu cervell no li agrada fer. De vegades demano ajuda, però costa aixecar la mà massa sovint per fer la mateixa pregunta. Per sort, en Tom, la Josie i en Michael sempre m’ajuden quan m’encallo. Són els meus millors amics i ho fem tot junts.

En Tom té uns cabells curts eriçats i un mig somriure i una enorme nou d’Adam que sembla una pilota de ping-pong enganxada al coll. És el més petit de la colla però també el més divertit. Va arribar a la nostra classe l’any passat, perquè els seus pares el van portar d’Amèrica, però ens vam fer amics de seguida. Té tres germans grans que li prenen el pèl i li fan la punyeta. No seriosament, només de broma. Però crec que també li roben el menjar, i per això és tan primet i sempre té molta gana. Una vegada el vaig veure menjant-se una pizza amb ingredients extres i una hamburguesa doble amb formatge per dinar i no va quedar tip! Sempre que puc amago les coses per picar i les xocolatines perquè no ho vegi.

La Josie té uns ullassos marrons i almenys un milió de pigues al voltant de la cara. És alta i desmanegada i contínuament es rosega els cabells. És la noia més ràpida de la classe i pot superar qualsevol porter xutant des de l’altra banda del camp. És la persona més genial que conec, i ens coneixem des que teníem tres anys. Les nostres mares diuen que vam fer amistat de seguida el primer dia que vam començar l’escola bressol, de manera que elles van decidir que també es farien amigues. No recordo gaires coses de mi a aquella edat, però la Josie és present en tots els records de l’escola. L’any passat fins i tot ens van castigar a ella i a mi per culpa d’un hàmster anomenat Herbert.

La Josie havia sentit com un dels abusananos de l’escola deia que llençaria pel vàter el hàmster de la nostra classe, el Herbert, quan haguéssim marxat a casa. La Josie m’ho va dir i vam decidir emprendre una Missió de Rescat del Hàmster. Vam amagar el Herbert a la meva cartera abans de plegar i el vam portar directament a casa meva. Però, evidentment, la mare ho va descobrir i em va obligar a tornar-lo l’endemà. Vaig intentar explicar el que havia passat a l’avorrit del senyor Thompson, però no em va voler escoltar i em va castigar. I tot i que no hi estava obligada, la Josie es va aixecar i va dir que ella també havia col·laborat en el segrest del Herbert, de manera que també la van castigar. Saps que un amic és un dels teus millors amics quan està disposat a compartir els càstigs.

En Michael té el pentinat afro més inflat i més graciós de la classe. La majoria de la gent es pensa que és raret, però nosaltres, no. Sempre duu les ulleres trencades i no es lliga mai bé els cordons de les sabates, de manera que contínuament ensopega o topa amb coses quan camina. Però nosaltres hi estem tan acostumats que no hi parem atenció. Normalment s’està callat, però, quan diu una cosa, els adults solen quedar impressionats i diuen que és “enginyós” o “perspicaç”, o fan servir d’altres paraules de tres o més síl·labes. No sé què volen dir, però m’imagino que volen dir que és llest. Als adults sempre els agrada fer anar paraules llargues per a coses senzilles.

Se’n riuen molt, d’en Michael, perquè no pot córrer ràpid ni xutar una pilota en línia recta, però tant li fa. A mi tampoc no m’importaria si tingués les peles que té ell. El seu pare és professor i la seva mare és advocada i, com que sempre estan enfeinats, li compren tots els aparells i llibres més moderns i els nous jocs més guais. Quan vam anar a casa seva l’any passat per la seva festa d’aniversari, vam veure la seva habitació per primera vegada. Semblava una botiga de joguines. Crec que és més fàcil que no t’importi el que pensa la gent quan tens tantes joguines a la teva vida.

La Josie i en Michael sempre estan competint a veure qui treu més bones notes. En Michael és el millor en Història i la Josie és la millor en Mates. Però jo soc millor en Lectura i Ortografia que tots dos, especialment la Josie. No li agrada gens llegir i no llegeix mai res fora de classe. Diu que no té imaginació, de manera que no té sentit que llegeixi llibres. Jo això ho trobo estrany, perquè com pot ser que algú no tingui imaginació? Suposo que en devia tenir quan era més petita però la va perdre quan va caure de la bici l’estiu passat. La mare diu que la gent sense imaginació està morta per dins. No crec que la Josie estigui morta per enlloc, xerra pels descosits.

Quan tens tres bons amics, l’escola pot semblar el millor lloc, fins i tot el dia més avorrit. Tot i que, enguany, l’escola s’ha convertit en un lloc molt més divertit gràcies a la nostra nova professora, la senyora Khan.

La senyora Khan té uns cabells amb molt de volum i sempre fa olor de melmelada de maduixa, cosa que és molt millor que fer pudor de mitjons vells, com li passava sempre al senyor Thompson. És nova a l’escola i superintel·ligent, molt més intel·ligent que el senyor Thompson. I ens dona premis els divendres si ens portem bé. No ho fa cap altre professor.

La senyora Khan ens fa fer tota mena de coses interessants que no havíem provat mai. La primera setmana de classe, ens va ajudar a fer instruments de música amb materials que vam trobar al contenidor de reciclatge de l’escola i, la segona setmana, va portar un còmic nou que encara no era a la biblioteca de l’escola i ens el va llegir.

Llavors, la tercera setmana, va passar una cosa tan sorprenent i que ens va cridar tant l’atenció, que ni tan sols la senyora Khan aconseguia que ens concentréssim en la nostra feina. I tot va començar amb la cadira buida.

Era el tercer dijous des de l’inici de l’escola, i la senyora Khan estava passant llista. Estava a punt de dir el meu nom quan van picar fort a la porta. Normalment, quan piquen a la porta, sol ser algú d’una altra classe que porta una nota, de manera que ningú hi para atenció; però aquest cop era la senyora Sanders, la directora. La senyora Sanders sempre duu els cabells de la mateixa manera i mira per damunt de les ulleres quan parla a algú. Tothom li té por, perquè, quan et castiga, no només et fa seure en una sala, també et fa memoritzar paraules llargues del diccionari i no et deixa sortir fins que te les has après totes de memòria; el significat i com s’escriuen. He sentit a parlar d’alumnes d’altres cursos que han estat castigats durant hores perquè havien d’aprendre paraules tan llargues com aquesta pàgina!

Per això, quan vam veure que hi havia la senyora Sanders a la porta, vam fer silenci tots. Se la veia molt seriosa mentre s’atansava a la senyora Khan, i tots ens preguntàvem a qui li tocaria el rebre. Després de xiuxiuejar-li una cosa a cau d’orella i fer que sí amb el cap durant uns segons, de cop i volta es va girar cap a nosaltres, mirant-nos per damunt de les ulleres, i va assenyalar la cadira buida al final de la classe.

Tots ens vam tombar per donar una ullada a la cadira buida. Aquesta era la cadira:

Com ja he dit, era una cadira normal i corrent, i estava buida perquè una noia que es deia Dena va deixar la classe al final del curs passat per anar-se’n a Gal·les. De fet, ningú la va enyorar tret de la seva millor amiga, la Clarissa. La Dena sempre presumia dels molts regals que li feien els seus pares cada setmana i dels molts parells de vambes que tenia i de tota mena de coses que no importaven a ningú. Li agradava seure al final de la classe perquè així la Clarissa i ella podien fer veure que feien els deures i en canvi dibuixaven retrats de les seves estrelles del pop preferides i es reien d’algú que no els caigués bé. Algú altre hauria pogut ocupar la cadira, però el cas és que ningú no volia seure al costat de la Clarissa. Per això la cadira havia quedat buida.

Després de xiuxiuejar uns segons més a cau d’orella de la senyora Khan, la senyora Sanders va sortir de la classe. Estàvem pendents que la senyora Khan digués alguna cosa, però semblava esperar, de manera que també vam esperar. Tot era molt seriós i emocionant. Però, abans que poguéssim endevinar el que passava, va tornar la senyora Sanders, i aquest cop no anava sola.

L’acompanyava un noi. Un noi que cap de nosaltres no havia vist mai. Tenia els cabells foscos i curts, uns ulls grossos que amb prou feines parpellejaven i una pell pàl·lida i suau.

–Escolteu tots –va dir la senyora Khan, mentre el noi s’estava al seu costat–. Aquest és l’Ahmet i, a partir d’avui, formarà part de la nostra classe. Acaba d’arribar a Londres i és nou a l’escola, per tant, espero que feu tot el que pugueu perquè se senti ben acollit.

Tots vam observar en silenci mentre la senyora Sanders l’acompanyava fins a la cadira buida. Em va saber greu per ell perquè sabia que no li agradaria gaire seure al costat de la Clarissa, que encara enyorava la Dena, i tothom sabia que odiava els nois; diu que són estúpids i fan pudor.

M’imagino que deu ser una de les pitjors coses del món ser nou en una classe i haver de seure amb gent que no coneixes. Especialment gent que mira de reüll i arrufa el nas com feia la Clarissa. Llavors em vaig fer la promesa secreta que faria amistat amb el company nou. Resulta que aquell matí tenia uns caramelets de llimona a la motxilla i vaig pensar que n’hi podria donar un a l’hora del pati. I demanaria a la Josie, en Tom i en Michael si voldrien ser els seus amics també.

Al capdavall, tenir quatre nous amics seria molt millor que no tenir-ne cap. Especialment per a un nen que es veia tan espantat i tan trist com el que seia al fons de la classe.

Onjali Q. Raúf

Onjali Q. Raúf (1981) és una autora anglesa i fundadora de l’ONG Making Herstory, una organització de drets de la dona que es dedica a combatre els abusos a les dones del Regne Unit. És autora de diverses novel·les infantils. Va ser reconeguda per la BBC com una de les cent dones més inspiradores i influents de tot el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Adeu a una actriu de casa

BARCELONA

La rateta que preferia llegir a escombrar l’escaleta

la cellera de ter

L’Acocollona’t no defalleix i celebra la desena edició

Girona

El Liceu, amb només un 21%

BARCELONA

Elmini cancel·la la desena edició, però manté Ferran Palau

OLOT

El govern acorda amb Euskadi, La Rioja i Navarra la gestió i promoció del Camí Ignasià

Barcelona

Mor l’actriu Montserrat Carulla als 90 anys

barcelona
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
POETA

“Sempre fem tard a les coses importants”

barcelona
Quimi Portet
MÚSIC

“Tinc cançons que entenc millor ara que abans”

BARCELONA