Cultura

Un tast de...

‘Escac al destí’, de Lluís Llach Avançament editorial

Al castell

Escac al destí
Univers Autor:
Lluís Llach
Gènere:
novel·la històrica
Pàgines:
296
Preu:
20,00 €
Regne de Magens. La reina Bal de Guifort, segona esposa del rei Ebrard d’Albir, ha estat assassinada en un moment en què el regne ha de pensar a designar el successor al tron de Magens. El candidat natural és el fill gran del príncep Jan, però hi ha qui pensa que està més preparat el seu germà, el príncep Ínian. Hi ha un germà més gran descartat, el prevere Orenç, fill bastard d’Ebrard (la seva mare va ser la primera esposa del rei) i canonge de la reial capella castell, residència de la família reial. Orenç serà l’encarregat d’investigar la mort de la reina a petició del rei. Llach canvia de gènere, registre i època respecte a les seves obres anteriors.

Cap flama enjogassa d’ombres les parets del saló del Castell. Fa estona que ha acabat el sopar, però les flaires del rostit, la sentor a suor i la ferum de les torxes de seu apagades enrareixen l’aire. Sota l’enorme taula, dos gossos llop dormiten.

Avui, el príncep Jan i el baró de Cas sopaven tan entusiasmats mentre discutien d’armes que els animals han endrapat fins a rebentar. Ara dormen la digestió però amb l’oïda atenta, no fos cas que assetgés algun perill. I el príncep Jan els vol per a això, per ensumar-lo i prevenir-lo, perquè l’art de la cacera li importa un rave. Qui vol perdre el temps darrere un cabirol quan t’espera un tron… i el rei es fa vell.

Normalment, els gossos dormen amb el senyor, dins la cambra. L’amo és geniüt i fot les coces on fan més mal, però també sap ser amable i, de tant en tant, els parla i els amoixa, sobretot quan està sol i una mica begut. Si, a més a més, té el sexe ardent, els deixa pujar al llit i els hi ofereix perquè li llepin abans d’abaltir-se del tot. Però avui no és el cas, el Bran i el Toc clapen sota la taula perquè el príncep Jan copula amb la Mela, una serventa que també l’hi llepa, però sabent-ne mesurar el ritme fins que necessita sentir-se poderós i la cavalca salvatgement. Per això aquesta nit dormen lluny de l’amo, perquè la Mela els té mania.

A l’altra banda del Castell, la que dona a ponent, el príncep Ínian no dorm. Ja fa dies que té estranys pressentiments que li anguniegen el repòs. Com en Jan, és bell i prou fort, però té un caràcter diferent: a la passió dels homes pel poder i el sexe, hi afegeix aficions musicals, interès per les matemàtiques i estudis d’astrologia, cosa poc corrent entre els notables de la Cort. Es diu que aquestes inclinacions l’han fet el preferit de la seva mare, la reina Bal, que percep en el fadristern una especial habilitat per entendre els laberints del poder. Alguna vegada, la reina n’ha parlat al seu espòs prudentment, perquè el rei Ebrard és amant de les tradicions dinàstiques i viu embadalit per les gestes guerreres del príncep Jan. Tot i així, quan la reina Bal li ha insinuat dubtes sobre l’escaiença d’un successor tan tosc com el primogènit, l’Ebrard, amb el posat de qui la considera llega en afers transcendents, li ha adduït que “s’acosten temps que serà més convenient un rei amb mà de ferro que un que s’entretingui en com bambolegen els astres”.

No gaire lluny, a la residència de la Reial Capella, la flama d’un llum d’oli sobre la taula perfila la silueta d’un clergue que escriu sobre un feix de pergamins. És el prevere Orenç, i sembla absort en la feina rutinària que s’imposa cada nit: anotar els detalls que els feligresos li han confiat durant les confessions. Ho practica des que li atorgaren la titularitat de la Reial Capella i, abans de colgar-se, anota cadascun dels pecats que ha absolt durant el dia. Ho escriu amb cal·ligrafia polida i mantenint els rengles. En el marge esquerre, la natura del pecat i, si cal, l’afegitó d’un comentari. I, finalment, en el marge dret ha previst lloc suficient per anotar la penitència, amb la quantitat d’oracions, dejunis o almoines imposades. S’absté curosament d’apuntar el nom del pecador o la pecadora: el secret de confessió és sagrat, però quan cal apunta alguna referència que li permeti, només a ell, recordar-ne la identitat. Fou durant l’estudi d’aquest sagrament que el seu mentor, el venerable bisbe Arcadi, li suggeria que aquests apunts li comportarien un tresor sobre el qual “Déu ja t’il·luminarà si algun dia te n’has de servir”. Al principi, esmerçar temps a testimoniar les nimietats dels fidels li semblava infructuós, però a mesura que omplia els pergamins, comprengué que aquells pecats i aquells noms configuraven una xarxa de culpes i revelacions que descobrien els budells més recòndits de la comunitat, l’entramat d’interessos i relacions que palpitaven a Magens. L’havia encertat seguint la doctrina del bisbe Arcadi. Però cal paciència. I aplicar-s’hi, fins i tot quan sembla infecund, com ara que recorda en Savin Dancés, que ha robat fruits del camp del veí, l’Astier Ramasé, i que s’ha tocat massa vegades “allò”, que és com la gent anomena els genitals. Sí, cal aplicar-s’hi pacientment… i amb extrema prudència. Si mai algú accedís a aquests documents, de cap manera hauria de poder identificar les persones mencionades: trencar el sigil és penat amb l’excomunió.

El prevere Orenç és jove. Té quasi dos anys més que el príncep Jan i quatre més que el príncep Ínian. Però allò que li ha marcat la vida, i que a Magens ningú no ignora, és la seva condició de fill bastard del rei de Magens, l’Ebrard d’Albir. Tanmateix, si bé és veritat que el monarca mai no l’ha reconegut com a legítim, també ho és que sempre li ha atorgat un tracte deferent, com concedir-li la canongia de la Reial Capella, dotada amb dues pabordies prou riques. L’Orenç n’està agraït. Qualsevol clergue s’hauria deixat arrencar un braç per conduir els afers religiosos de la família regnant.

Per l’honor, els privilegis i l’estatus rellevant que el càrrec confereix i perquè acomboiar els quefers espirituals del rei inclou assistir els dels nobles, que s’esbatussen per confessar les culpes a la mateixa orella que escolta els del monarca. I així, pecat rere pecat, s’obre un ventall d’oportunitats per a qui els pot absoldre. Sí, escriu concentrant-se de nou: la Domenja Pallà, una colla de mals pensaments i renecs, cinc avemaries i dos pare…

Tot d’una sent un crit. Llunyà, però que li sembla esgarrifós. Alça el cap, escruta la finestra, com si n’esperés una resposta o una repetició… Només en retorna silenci. S’aixeca i s’hi apropa. Sense lluna no distingeix res, la foscor no té escletxes. Escolta per si algun moviment remoreja. Mira cap al fossat. Inútilment; la negror l’engoleix. Repassa la paret veïna del palau, que en la foscúria és imprecisa, però en una de les finestres s’hi veu un bellugueig de tènues resplendors.

El prevere hi fixa la vista, és el finestral de la reina i l’augment de claror indica que algú s’hi acosta. Fins que apareix una flama que un braç exposa, només uns instants i, després, s’enretira. “La reina també el deu haver sentit i mira si veu alguna cosa, com jo. No deu ser res”, es diu mentre torna a la taula i suca la ploma en el tinter per completar la paraula pare amb nostres. Sí. A la Domenja Pallà dos parenostres.

Just abans d’allitar-se baixa a tancar la porta de la residència i adverteix al sagristà Plus que ja pot passar la balda a la capella. Té el costum de mantenir-les obertes fins que se’n va a dormir, no fos que alguna ànima esgarriada necessités aixopluc.

La Brilhèta

Com cada matí des de fa vint-i-sis mesos, la Brilhèta entra a l’estança de la reina per despertar-la. Quasi sempre s’estalvia la feina, la reina Bal dorm poc i, abans que truqui, ja ha enretirat la balda. La rep amb un “bon dia, Bri”, que és com li agrada anomenar-la. Però avui la cambra és buida. La Brilhèta pensa que deu haver dormit a la cambra del senyor. Sap que ho fa sovint, quan la requereix o quan ell és fora i fa una nit especialment xardorosa, com avui. Té paret al nord i és més frescal.

Mentre desfà el llit, els narius l’adverteixen d’un perfum que no pertany a la mestressa, diferent dels que tafaneja al tocador de la senyora. Però no li ve de nou, des que treballa per a ella l’ensuma almenys un cop o dos per setmana. En realitat l’emprenya no aconseguir aparionar-lo amb un nom, perquè un dels privilegis de servir en un càrrec de tanta confiança és conèixer les intimitats dels membres de la reialesa. Això, a vegades serveix de molt… o de res, si no concordes el perfum amb el cos que se’l posa. Fa dos anys que assisteix la reina i mai no ha pogut enxampar-la enllitada amb ningú. La Brilhèta és tafanera, però sabria guardar-s’ho perquè coneix la diferència entre tafanejar i xafardejar. En això l’ha educat sa mare, que va servir la reina Bal més de vint anys i sap que “qui tanca la boca, salva el coll”. Però a la senyora ningú li coneix cap relliscada i, si en fa, n’és recelosa, “no com moltes de la Cort, que quasi es vanaglorien del pecat”. La Brilhèta, que té el costum de murmurar els seus pensaments a sotaveu, recull la vànova per dur-la al finestral i airejar-la. “En canvi el rei…”

El finestral és ample i de pedra ornamentada, com correspon a la segona cambra en importància del segon replà. La Brilhèta s’hi acosta i, assegurant la vànova amb una mà, la llança a l’aire, com jugant a perdre-la. Un sol tímid que despunta a l’horitzó la mig enlluerna, li escalfa les galtes i això la complau. Sempre li han dit que les té boniques. El rei també. Aleshores, comença els gestos de cada dia per espolsar-ne les motes. Quan nota que la vànova queda penjada del tot, amb un moviment sobtat i enèrgic dels braços fa ondejar-la de dalt a baix. Com més ràpida l’onada, més bona la neteja. La Brilhèta és jove i sent la feina com un entreteniment i una sort. Si la fuetada és seca, pot aconseguir fins a tres ondes que recorren ensems la vànova, però per molt que ho intenti, mai no n’ha assolit la quarta. És quan s’entreté a mirar-les que la sorprèn veure al fossat, just on comença la paret, una tela estesa de color verd pàl·lid, d’un verd que identifica de seguit. És la gran túnica de seda que porta la senyora abans de posar-se la camisa de dormir. “La deu haver penjat a la finestra per treure’n les olors i li ha caigut”, pensa per afegir tot seguit: “Com que ella no baixarà, tant li fot.” Continua fent onades amb la vista fixada en la túnica, com encantada, fins que hi percep un detall inesperat. S’hi fixa millor. El fossat és profund, els ulls se li ajunten… d’un extrem de la túnica surten… sí… els dits d’una mà. Es posa a tremolar. Els ulls verds, ja del tot guerxos, se li han afalconat. Hi ha un racó on la tela esdevé una mica més fosca. Allà baix és lluny, però diria que hi distingeix una taca entre vermellosa i negra. Sí, i allò és… Sí, a sota de la túnica hi ha la mata de cabells de la senyora, ensangonada.

Un llarg esgarip esqueixa el silenci.

La vetlla de la reina Bal

A la cambra mortuòria hi senyoreja l’ensopiment. Sòbria, parets de pedra vista, cega de finestres, nua d’ornaments, tan sols un ostentós crucifix s’exposa damunt l’única porta en eterna vigilància, no sigui que les ànimes dels difunts s’esgarriïn, o siguin esgarriades, en el darrer traspàs.

En un racó, a la dreta del túmul, el prevere Orenç es recolza en un reclinatori.

Capficat, no aparta la vista de les faccions de la finada amb una pregunta que no deixa de trucar-li al cervell. Una pregunta paorosa, perquè, sigui quina en sigui la resposta, farà tremolar els fonaments del Castell i els de tot el regne de Magens.

Anit veié que una mà aguantava la llanterna al finestral de la reina i ara maleeix haver-la suposat d’ella. Si no, s’hauria esforçat a esbrinar qui la sostenia, perquè, havent-la vist just després de sentir el crit, només podia pertànyer a l’assassí.

Per més que hi pensa, l’Orenç no concep una caiguda accidental. “Caure d’un finestral amb un ampit que s’alça per damunt de la cintura, només pot ser si l’han empesa… Si no, implicaria un acte voluntari i això seria admetre que la reina Bal ha blasmat l’autoritat de Déu llevant-se la vida. El bé més preuat que Ell t’ha dat i que només Ell et pot prendre. El sacrilegi més esgarrifós que es pot cometre. La paraula més maleïda: suïcidi.”

La sola idea l’enutja profundament perquè, si es difongués la brama d’un suïcidi, seria un daltabaix espantós per a la casa reial. La difunta seria excomunicada i condemnada als inferns, el seu cos despullat i escarnit, arrossegat de bocaterrosa per un cavall fins a ser desmembrat i, abans de soterrar-la en terra no consagrada, li clavarien una estaca al cor tot esclafant-li el cap amb un pedrot. Però això no seria tot, i l’Orenç ho sap. Encara provocaria una seqüela més lacerant: la nissaga fruit del seu ventre, en Jan i l’Ínian, perdrien els drets dinàstics i quedarien perpètuament marcats per la ignomínia.

No. La voluntat de la mort no ha sorgit d’ella, l’Orenç n’està segur. De la finestra, n’ha caigut empentada, però sap que els adversaris del rei escamparan maldiences. Caldrà demostrar que ha sigut un assassinat, i com més aviat millor, perquè si no el magnicidi comportarà un futur d’incerteses i venjances.

Lluís Llach

Lluís Llach (Girona, 1948) va tancar el 2007 quaranta anys d’una carrera artística que el va dur a actuar arreu del món i a assolir èxits discogràfics sense precedents en la cançó catalana. Ha publicat Memòria d’uns ulls pintats (2011), Estimat Miquel (2013), Les dones de la Principal (2014) i El noi del Maravillas (2017). Les seves novel·les han estat traduïdes a diverses llengües.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalia i The Weeknd col·laboren per oferir un remix de ‘Blinding Lights’

barcelona

Barcelona es Manifesta

barcelona
Lluís Danés
Director de cinema

“La societat es creia invencible i es va enfonsar com el «Titanic»”

Barcelona

El Neu! programa Mazoni, Nico Roig, Tona Gafarot i Uma

girona
cinema

Sobreviure dibuixant

Barcelona

Localitzen deu noves tombes a Romanyà

santa cristina d’aro
canvi de presidència

Joan Sala serà el nou president d’Editors.cat

previ a la nit de santa llúcia

Jill Schoolman i Chad W. Post, premi Cendrós

Marina d’Or assalta el Lliure

BARCELONA