Cultura

Crònica

música

Vitalista absolut

Fidel fa anys a les cites del Porta Ferrada, Ara Malikian, malgrat totes les dificultats, no va fallar. El violinista armeni, nascut a Beirut i resident des de fa molt de temps a Madrid, on es va casar amb una aragonesa, és una estrella internacional. Ha portat les seves versions de compositors clàssics a grans audiències i la seva barreja d’estils i tendències provoca que els espectadors repeteixin. Si no han tingut l’oportunitat, els recomano l’experiència perquè el primer cop impacta. A Porta Ferrada va aconseguir el sold out i la platea i les grades immenses del Guíxols Arena eren plenes de devots que es van deixar seduir des de la introducció. Malikian va entrar per un dels laterals i va fer un tomb per la platea vestit de negre, amb els seus tatuatges que emulen els filats de la intransigència i tocant el violí. Sempre intensitat. La salutació va ser prèvia a l’aparició a l’escenari del seu company de cuites, el pianista cubà Iván Melón Lewis, contrapunt romàntic als excessos passionals de l’armeni, combinació ideal per conduir el públic a més de dues hores de recital amb un grapat de temes, des d’evocacions orientals del seu barri beirutí natal a recreacions de compositors de referència, com ara Gluck, Dvorák i Txaikovski fins a desembocar en Paganini, revolucionari del violí. Dimonis d’altres èpoques que Malikian pot alternar amb una peça sobre les arengades de la islandesa Björk mentre recupera anècdotes entre la col·lecció de versions triades, que arriben fins a l’infinit mentre salta i balla.

El recital va ser també un recorregut biogràfic del superb músic libanès, des dels seus inicis al barri armeni de Beirut i tots els seus sons, la fugida a Alemanya quan tenia onze anys i no sabia res d’aquella cultura i menys de l’idioma, l’arribada a Madrid i el que van representar els set anys als forats del Teatro Real, on va descobrir el que no volia ser. També va tenir paraules per la terrible deflagració de Beirut, que va arrasar el seu barri del gueto armeni i que el músic va definir com “la més gran explosió de la història després d’Hiroshima i Nagasaki”. Va ser divertit quan recordava el brogit de sorolls del seu barri: la cridòria dels nens, els clàxons tunejats dels cotxes, els venedors del mercat de verdures i peix... També va tenir paraules per a la seva mare, a qui va dedicar Lucine o els luthiers italians que convertien cada violí en artefactes insuperables. Malikian és molt simpàtic i sap desenvolupar un xou que funciona meravellosament arreu, però és també un virtuós bregat en la música clàssica. Sap dur els compositors al carrer i fer-los amens i accessibles. L’armeni és un vitalista absolut, que et contagia de música, “no de virus”, com va afegir.

Al Guíxols Arena, Malikian i Melón van reunir el màxim aforament permès, mil persones. Ningú es va moure i la suau nit empordanesa va deixar enrere les obsessions i el confinament. El músic va parlar de patiment lluny dels escenaris mentre componia o assajava la bogeria barroca. Dissabte ens la va acostar com un xut d’energia. L’experiència té alguna cosa d’extrasensorial. És íntima i alhora refulgent. Música viva, que en el directe multiplica el seu efecte fins al goig quasi diví.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Quan escampi la dictadura

barcelona

Intimitats públiques, al festival Panoràmic

barcelona
Crítica
òpera

Desencantament distòpic

Els cines Albéniz de Girona tanquen fins al 31 de gener

Girona
Nous projectes per a La Capella

Nous projectes per a La Capella

barcelona

Obra recent de Joan Mateu a Art en Brut

Banyoles
Crònica
Escena Poblenou

Embastar la vida i l’art

Barcelona
Patrimoni documental

Biblioteca d’arrel tradicional

cassà de la selva

Més de 44.000 persones assisteixen presencialment Open House BCN

Barcelona