Cultura

Un tast de...

‘L’any que va caure la roca’, de Pep Coll Avançament editorial

Cotxes, joves i xinxilles

L’any que va caure la roca
Columna Autor:
Pep Coll
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
592
Preu:
20,90 €
Un grup de joves d’un poble de muntanya no vol seguir la tradició familiar que els obligaria a quedar-se a casa conreant les terres. L’enfrontament amb els seus esdevé un combat tan constant com inútil. Fins que la matinada d’un diumenge del 1975, tornant de la discoteca, els set joves es troben amb un fet dramàtic que capgira les seves vides i la història del poble. La tragèdia que els cau a sobre, però, els planteja la possibilitat de començar de nou, d’obrir les portes al somni d’una societat diferent. Pep Coll retorna al món literari de Dos taüts negres i dos de blancs amb una novel·la plena d’humanitat i d’alenada èpica.
“Frase

No hem sabut mai a quina hora de la nit el poble va desaparèixer de la faç de la Terra. Érem molt joves, llavors, i tot i així ens sentíem els més desgraciats del món. La condició d’hereu ens havia condemnat de per vida a quedar-nos a casa amb els pares i padrins, mentre que els nostres germans havien tingut el privilegi d’anar-se’n a la ciutat, a treballar en una feina neta, a continuar els estudis, o a fer el que els vingués de gust. Com deia l’Esteve del Guillot, la desgràcia ens venia d’haver heretat dels vells un munt de béns inútils. Pitjor que ser uns desheretats. Dissabte fèiem cap tots a la discoteca. Per bé que la majoria ens hi deixàvem caure amb poc entusiasme, teníem ganes d’escapar-nos d’aquell món de vells, de bèsties i de rocs, de carrers empedrats, bruts de fem, abonyegats per les roques enormes que sobresortien de les cases com tumors d’un mal lleig.

Havent sopat ens entreteníem bona estona al bany ensabonant-nos de cap a peus, perfumant-nos a raig d’ampolla per treure’ns del damunt la pols dels camins, les brosses i cospins enganxats als cabells, la pudor de fem que arrossegàvem tota la setmana. La mare ens havia deixat damunt del llit la roba neta i planxada. La majoria dels nostres vells veien amb bons ulls la sortida nocturna del dissabte. L’esperança que a la discoteca trobaríem una dona per casar-nos podia més que la por a l’accident de cotxe, a l’alcohol o a altres porqueries encara pitjors que ells sortosament ignoraven. Es negaven a admetre que les dones havien fugit del país com de la pesta, que les poques que hi havien quedat, el rebuig de la ramada com en deia el Bepgròs, s’estimaven mil vegades més aparellar-se amb un castellà mort de gana abans que amb un pagès del poble més rònec i miserable del Pallars. Tanmateix, els dissabtes d’hivern la discoteca semblava el mercat del mascle. I així i tot, suportàvem tres o quatre hores de patxum-patxums eixordadors tot fent veure que ens divertíem, només per poder presumir l’endemà que havíem passat la nit al Yellow. Si ens quedàvem engorronits a casa, ens sentíem encara més desgraciats. La nit del dissabte era sagrada per nosaltres: encara que s’ensorrés el món, hauríem tocat el dos del poble.

No l’oblidarem mai, el dissabte 11 de gener de l’any 1975, la nit que ens havia de canviar la vida, la dels nostres familiars i la del poble de Malpui per sempre més. A dos quarts de dotze en punt el clàxon del Land Rover del Jaumet va reclamar des de la placeta de la Font els seus tres passatgers habituals. El conductor era tan puntual per anar a la discoteca com per anar a l’Escola Agrària, per bé que la nit del dissabte es mostrava més indulgent amb els tardaners. No li venia de cinc minuts perquè, a banda d’avorrir-se com un xut tota la nit, els ocupants li pagaven la gasolina. Un duro per cap. En canvi, els dimarts i dijous al vespre, quan feia de taxista de tota la colla a càrrec de l’Escola Agrària, no volia fer tard a classe.

L’Esteve del Guillot fou el primer d’acudir. Abans de ficar-se al cotxe es va treure la gavardina, la girà pel costat del folre i, després de deixar-la curosament plegada damunt la darrera fila de seients del jeep, es va asseure al davant. Així ho havia volgut el Jaumet des del primer dia. Encara que l’Esteve no tenia carnet de conduir, amb ell de copilot se sentia més segur al volant. Gairebé xafant-li els talons arribà el Nasi de Perutxo, menut, escanyolit dins la seva caçadora enorme que hauria anat bé al Jaumet, que en feia dos com ell. El Bepgròs de Tabola fou, com de costum, el darrer d’arribar. No es presentà fins a tres quarts tocats, amb el seu abric de llana blau marí, perfumat de cap a peus, impecablement pentinat com si l’hagués bavat una vaca. El Jaumet no deixava fumar al jeep. Així que, abans d’entrar al cotxe, feu la darrera pipada al seu Bisonte i el llençà cap al fang del peu de l’abeurador. Tancà la porta de patac i renegà contra son pare:

–Me càgon lo cap que l’aguanta! No m’hi veuran més el pèl, a casa! Avui em quedaré a Tremp a l’hotel.

El Nasi, que sempre s’imaginava el sentit literal de les paraules, per un moment va veure el fastigós cagalló del Bep damunt la closca grisa del vell de Tabola. El Jaumet va suposar que si el Bepgròs es quedava a dormir a Tremp, a la tornada al poble no tindria el seu duro, i pensà que al proper viatge li reclamaria els deu rals corresponents a l’anada. Engegà el motor, encengué els fars i, després de fer un cop d’ull a cadascun dels tres miralls retrovisors, posà la primera marxa i enfilà la carretera. A fora començaven a caure gotes. El Nasi va preguntar al company de seient:

–Que te’l compren o què, el 850?

–Me n’havia sortit un de millor de segona mà, un 124 –va explicar per a tots el Bepgròs–. Se’l ven el Frare de Sant Roc. En demana cinquanta mil peles, però a mi me’l deixaria per quaranta, m’hi jugo un colló. Se’n vol anar a Andorra i allà se’n comprarà un d’importació. Però el meu vell no en vol ni sentir parlar.

–Quin vell vols dir? –preguntà l’Esteve–. Ton pare o ton padrí.

–Tots dos! Càgon lo forat de Carreu! Mon padrí no en sap re, del cotxe, però ell és encara l’amo de casa. La casa, l’agenda i la llibreta del banc, tot ho té a nom seu mentre visqui. A ell potser podria convence’l, però llavors mon pare...

L’Esteve va tallar-lo:

–Com vols que ton pare et deixi manar a tu, si ell encara no ha pogut manar mai? Si fas bondat, quan siguis vell podràs comprar-te el cotxe que vulguis. Servirà almenys perquè el teu fill et porti al cementiri.

–A casa meva passa el mateix amb el tractor –es queixà el Nasi.

El Bepgròs va rematar la conversa amb la seva maledicció preferida:

–Cony de vells! Així agafessin tots la pesta dels conills!!

Va ploure tot el camí, una d’aquestes pluges d’hivern fines i persistents, tan callades que es fan notar tan sols pels roncs compassats de les gomes de l’eixugaparabrises. Arribant a Tremp, el Jaumet va observar el pàrquing de la discoteca, va veure un forat no gaire lluny de l’entrada i hi va encarar el jeep amb la seva prudència habitual. Però el cotxe que venia al darrere l’avançà i li prengué el lloc. Era l’Andreu del Poblador amb el seu flamant Seat 127 de color vermell, el diable de la carretera, com li deia tothom. Ell, amb el Toni de la Roieta i el Bep-xic del Xollat, que portava de viatgers, completaven la colla de Malpui.

–Ets més lent que un bou tacat de freixura! –bramà el Bepgròs. Saltà del jeep i els altres dos al seu darrere. El Jaumet adreçà les rodes del jeep i s’allunyà a la recerca d’un lloc a l’extrem del pàrquing.

L’Andreu va baixar del cotxe imitant els gestos victoriosos de Fittipaldi després de guanyar amb el seu Mac Laren el campionat del món de Fórmula 1. Eufòric i victoriós, proclamava haver batut, a pesar de la pluja, el nou rècord de velocitat entre Malpui i Tremp: vint-i-tres minuts i quinze segons. El Bep-xic confirmava la gesta del conductor mostrant el rellotge de polsera amb què havia cronometrat la cursa.

Poc després va tornar el Jaumet d’aparcar a la quinta forca de l’esplanada, i llavors per uns moments ens vam trobar tota la colla del poble davant l’entrada del Yellow.

–Els set magnífics de Malpui! –va bramar un conco de Llenasquer assenyalant-nos amb gestos exagerats–. Tota la patuleia! Aquí els teniu, acabats de sortir de les esplugues de la roca!

De seguida ens vam dispersar com si fóssim uns desconeguts. Si el fet de ser de poble ja era de per si una vergonya, ser de Malpui era una vergonya penosa.

El Yellow era ple de fum, de soroll i del jovent que hi acudia de tots els pobles de la comarca. L’Esteve va adquirir l’entrada, i un cop dins la foscor s’anà obrint pas entre esquenes de mascle, i de tant en tant alguna espatlla nua que feia olor de perfum i de dona. Acabant d’entrar, la multitud s’amuntegava davant la barra del bar, l’abeurador, com deia el Bepgròs. Tots necessitàvem tenir als dits un got de vidre amb alguna cosa freda dins. L’Esteve trigà una estona per arribar a l’abeurador i, quan hi va ser, es quedà observant els tràfecs de la Caty, l’única noia que servia entre cinc o sis cambrers. Mut i sense presses, plantat com un estaquirot a primera fila, envoltat de jovenalla que proclamaven a crits la seva beguda predilecta. Quan la cambrera va clissar-lo, continuà servint com si no l’hagués vist. A l’últim s’hi acostà:

–Un suc de pinya?

–Això mateix, senyoreta. Amb tres glaçons.

Li va servir la beguda sense mirar-se’l, com qui dona aigua al bestiar, i ell va posar damunt del taulell un bitllet de mil pessetes. Sempre li pagava amb un bitllet verd perquè li hagués de tornar el canvi, així l’obligava a estar per ell uns segons més. I, amb una mica de sort, podria fregar-li un instant la fredor dels dits. L’Esteve del Guillot es ficà els diners del canvi a la cartera, agafà el got i es girà d’esquena a la claror del bar amb la intenció de no allunyar-se’n gaire. Tan aviat com la situació s’espongés, buscaria un lloc en un extrem de la barra, on pensava instal·lar-se tota la nit. Ell era el més gran de la colla. Havia complert vint-i-sis anys, de manera que el Jaumet i el Toni, que en tenien disset o divuit, el veien gairebé com un vell. Si en aquesta edat cada any de diferència és una línia roja que separa una colla de l’altra, vuit anys suposen una frontera llunyana. En realitat, el jovent de Malpui formàvem una colla peculiar, un poti-poti d’edats, d’orígens familiars i de caràcters dispars units pel tedi de viure en un poble de mala mort i per la necessitat d’escapar-nos-en sempre que podíem a la recerca d’un local de diversió on avorrir-nos de manera més neta i moderna.

Dins del grup a l’Esteve se’l respectava per l’edat, però també pel tracte franc, sense aires de superioritat, que tenia amb tots, i sobretot se’l respectava per la seguretat que mostrava en les seves afirmacions. De més a més, era l’únic que havia tingut ocasió de conèixer món durant la llarga fugida del poble. Havia volgut posar una granja de vaques, una explotació d’una dotzena de caps, però son pare s’hi negà. Un dia, després d’una forta discussió, va tocar el dos de casa jurant que no li tornarien a veure més el pèl. Tan sols ell sap on va anar i el que va fer els dos anys que va estar fora. No en volia parlar mai. Pel carter del poble es va saber que havia enviat una carta procedent dels Estats Units adreçada a sa germana petita. Va ser la Cèlia, una nena d’onze o dotze anys, la qui el va fer tornar a casa. Va arribar al poble que no semblava el mateix. Calmat, cordial amb tothom, disposat a obeir son pare. Es veu que el seu vell, perquè el noi estigués content, estava disposat a construir un corral i comprar una dotzena de vaques de llet, però aleshores ell li va dir: “No malgastis els diners. Amb dotze vaques encara ens farem més pobres. Ja estem bé com ara”.

El Jaumet i el Nasi no van entrar a la discoteca. Quan anaven a comprar l’entrada, van ensopegar amb el Marqués d’Aransís, que feia poc havia muntat un criador de xinxilles amb dos socis d’Isona. Es van interessar pel negoci, i com que a fora plovia i a dins amb tot aquell tribulossi eixordador no es podia enraonar de negocis, van buscar un bar a l’entrada de Tremp. Asseguts en una taula allunyada de la porta, el Nasi es va treure de la butxaca de la caçadora una llibreta on anava anotant que en un criador de xinxilles hi ha d’haver un mascle per cada sis femelles, que aquestes crien dos cops a l’any una mitjana de quatre ratolins i mig per part, i que al cap de set o vuit mesos ja són prou grosses per sacrificar-les. El Jaumet preguntà a l’expert si realment ell creia que la pell de les xinxilles era millor negoci que la carn de conill. A casa seva en tenien una vintena de gàbies que son pare pensava ampliar fins a trenta.

–Ni punt de comparació! –exclamà el Marqués–. El conill agafa totes les pestes del món. Amb lo que us estalviareu en medicaments podeu comprar tot el pinso de les xinxilles. Barrejat amb alfals en gasten molt poc. I a l’hora de vendre no cal portar-les a l’escorxador ni esperar que passi el conillaire: quan és prou grossa, la mates, li treus la pell i a cobrar. Les primeres bèsties us les podem proporcionar nosaltres. –Feu una pausa i continuà–: Set mascles i quaranta-dos femelles és un bon començament. Si voleu, també us portem les gàbies; coneixem un proveïdor de Balaguer que ens fa molt bon preu. Ja podeu buscar un corral ben gran per al criador. A quina casa el voleu posar?

El Nasi va respondre:

–Ni a la meva ni a la seva. No volem problemes amb la família, nosaltres.

–Una granja nova? –s’entusiasmà el d’Aransís–. Ara m’agradeu!

–Hem trobat un lloc a la rectoria del poble.

–Què em dius, ara? Que penseu fotre aquestes rates a la casa del capellà?

–És que el capellà no viu a la rectoria –va aclarir el Jaumet–. Fa anys que s’està a la Pobla. Al pis de dalt de la rectoria hi tenim el teleclub. Als corrals de sota no hi ha res i hi posarem el criador.

El Nasi afegí:

–El capellà ens n’ha donat permís, i fins i tot ens ha ajudat a netejar els corrals. És un paio jove i trempat. I ens ho deixa de franc: no et pensis ara que ens vulgui cobrar lloguer.

–Jo no me’n fiaria –va dir el Marqués–. La rectoria no és seva, és del bisbe de la Seu. D’aquí a un any o dos canvien el capellà i el que ve nou us fot al carrer. Llavors on aneu?

–Ostres, ostres! –remugava el Jaumet–. Potser sí que té raó.

El Nasi de seguida hi trobà una solució:

–Li farem firmar un paper, així no ens en podran treure.

–T’hi pots fregar el cul, amb un paper firmat pel capellà! Us veia més ambiciosos, xicots! –exclamà el d’Aransís, traient una targeta de la cartera que deixà damunt la taula–. Ja em direu lo que us fa falta. –S’aixecà de la cadira, anà a la barra a pagar la seva cervesa i passà la porta.

Pep Coll

Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és autor de Muntanyes Maleïdes (1993), La mula vella (1989), El segle de la llum (1997), L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), El salvatge dels Pirineus (2005), Les senyoretes de Lourdes (premi Sant Jordi 2007), Dos taüts negres i dos de blancs (2013) i Al mateix riu d’Heràclit (2018).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Rosalia i The Weeknd col·laboren per oferir un remix de ‘Blinding Lights’

barcelona

Barcelona es Manifesta

barcelona
Lluís Danés
Director de cinema

“La societat es creia invencible i es va enfonsar com el «Titanic»”

Barcelona

El Neu! programa Mazoni, Nico Roig, Tona Gafarot i Uma

girona
cinema

Sobreviure dibuixant

Barcelona

Localitzen deu noves tombes a Romanyà

santa cristina d’aro
canvi de presidència

Joan Sala serà el nou president d’Editors.cat

previ a la nit de santa llúcia

Jill Schoolman i Chad W. Post, premi Cendrós

Marina d’Or assalta el Lliure

BARCELONA