Cultura

Lletres

Records amb Joan Marsé

Vaig conèixer Joan Marsé el 2006 gràcies al nostre enyorat Josep Maria Huertas Claveria. Ens havia citat als dos a la llibreria de la Central del carrer Elisabets. Simplement ens va comentar que volia parlar amb nosaltres. Era la presentació del llibre Mites i gent de Barcelona (LaButxaca). En un moment de la intervenció de Huertas i per a sorpresa nostra va parlar d’un parell d’amics que apreciava i que per aquesta raó havia introduït en el llibre referències de treballs d’aquestes dues persones. Primer va parlar de Marsé i va descriure la seva relació amb l’escriptor i del seu llibre preferit, Ronda del Guinardó. A continuació va explicar que l’altre era jo. Per sort ningú em coneixia, perquè em vaig posar vermell. La meva amistat amb Huertas venia de lluny, concretament des que li vaig fer una entrevista, el 1984, per a Solidaritat Obrera.

Quan va acabar l’acte, l’amic Huertas ens va reunir als dos i va començar a riure mentre ens presentava. Va donar la casualitat que amb Marsé vivíem a cinquanta metres, al carrer Bailèn. Des d’aquell moment fins a la seva mort vam mantenir una relació fraternal. De fet, vam connectar de manera molt intensa des dels primers anys, i menys els últims a causa de la seva malaltia renal. De bon començament anava a casa seva i parlàvem de tot de forma distesa. Ell assegut a la taula de treball, amb la seva bata, i jo en un sofà al costat de les portes que donaven al carrer Bailèn. Recordo aquelles primeres converses sobre el perquè “els mandarins”, terme que utilitzava Joan per referir-se a escriptors llepaculs de l’ambient pujolista, no el volien incloure entre els escriptors catalans. La veritat és que no li importava massa. Tenia un sentit profund per comprendre i criticar la realitat. Sempre s’expressava en català.

La majoria de les converses eren sobre els nostres barris. Ell em parlava de la Salut, quan era d’una extensió més gran que l’actual i arribava fins a la plaça Rovira, i jo del Guinardó, però de la part que ara anomenen Baix Guinardó. Joan no deia que era de Gràcia, sinó de la Salut. Tenia ben present la infantesa, els espais de joc, la festa major –que no era la de Gràcia–, l’experiència a l’església de les Ànimes, actualment Sant Miquel dels Sants. D’allà surt Rosita, protagonista de Ronda del Guinardó; també el Java a Si te dicen que caí, o els protagonistes de Caligrafía de los sueños, i altres escenaris de moltes de les seves novel·les. Escoltar aquelles vivències era entendre millor les seves narracions: “En ells estan –com deia– les meves memòries.”

Una de les primeres qüestions de què vam tractar és de l’embolic que es fan els periodistes sobre la ubicació de les seves novel·les als barris de Barcelona. Un dels més clars són les barraques on vivia Pijoaparte, que són les de Raimon Casellas, a Can Baró, tot i que el protagonista es mou pel bar Delicias, que forma part del Carmel. Li vaig comentar que la versió de Ronda del Guinardó feta per Fernando Valls contenia errors al situar alguns espais de la novel·la. Els dos coneixíem força bé els indrets. Totes aquestes circumstàncies van servir perquè repasséssim altres novel·les, sobretot Rabos de lagartija, novel·la preferida del director de cinema Josep Maria Nunes. Cal dir, però, que a Marsé no li agradava parlar dels seus llibres.

L’any 2013 vam treballar conjuntament a Passejada literària a través de les novel·les de Juan Marsé, que vaig realitzar dintre de les activitats del grup d’història El Pou d’Horta-Guinardó, del qual soc membre fundador. Aquell mateix any va sortir a la nostra revista una entrevista en què es parlava dels barris, La literatura basada en la memòria personal, fruit de les converses que havíem mantingut aquells anys. També vaig realitzar unes quantes vegades l’itinerari literari dedicat a Últimas tardes con Teresa, organitzades per la biblioteca Juan Marsé del Carmel.

El Joan era metòdic, un gran treballador. Repassava i modificava mil cops fragments de les seves obres. Vaig tenir la sort de poder veure’l treballar a Caligrafía de los sueños. Quantes trucades em va fer per comprovar noms de carrers i els espais per on passava la protagonista? Va ser tot un plaer poder donar-li suport perquè la novel·la tingués espais reals, tot i que ell deia que no sempre els espais en la ficció coincideixen amb la realitat. Amb Caligrafía de los sueños és fàcil comprovar aquest condicionant. Algunes tardes li portava revistes, diaris i altres documents, reproducció de premsa llibertària clandestina o fotografies antigues de la Salut. Sabia que li agradava i el reconfortava quan ja patia la malaltia i la diàlisi. Vam parlar per telèfon un dia abans del seu ingrés a l’hospital de Sant Pau. Em va comentar molt trist que ja no podia escriure, i com m’ha dit Joaquina, la seva dona, “escriure era la seva vida”. Ens va deixar un 18 de juliol, quan tant havíem parlat de la revolució del 19, amb el poble al carrer derrotant el feixisme. Sento la seva veu demanant-me: “Carles, torna’m a explicar com van parar els anarquistes als militars que van sortir de la caserna del carrer Lepant.”

En fi, una relació íntima, humana, racional i sobretot identitària, on ens vam explicar coses que quedaran per sempre entre nosaltres. Joan, et recordaré al bàndol dels perdedors. Et trobaré molt a faltar, però em reconforten tots els bons moments que vam passar plegats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit