Cultura

KIKO VENENO

MÚSIC

“La nostra societat viu una deriva cap a la ignorància”

Quan a escola sentia un professor estigmatitzant el català i els catalans, jo saltava: “El meu avi no és pas com diu vostè!”, deia
La gent es pensa que, pel sol fet de tenir un mòbil, ja té accés a la cultura. I no. A la cultura, s’hi accedeix seguint el teu propi camí

Tot i que no va quedar-se de braços plegats durant el confinament (va sembrar les llavors d’un futur disc i va publicar a les xarxes una cançó en agraïment a la tasca del personal sanitari), és ara, quan la pandèmia, d’alguna manera, ho ha permès, que Kiko Veneno s’ha retrobat finalment amb els escenaris. L’autor de Volando voy i En un Mercedes blanco, que l’any passat va reaparèixer amb un disc més que notable, Sombrero roto, farà dissabte el seu únic concert a Catalunya en el marc de les Nits al Fòrum, del Primavera Sound, i amb l’únic acompanyament de Diego Pozo a la guitarra.

Ha fet molts concerts, d’ençà que ja se’n poden tornar a fer?
Sí, n’acumulem uns quants. I uns quants més de suspesos, també. A Aranda del Duero, per exemple, va ser tocar i, l’endemà, tancar la ciutat. És tot molt atzarós, aquests dies...
Quines sensacions té, en aquest retrobament amb l’escenari?
D’entrada, la de ser un privilegiat, ja que, malauradament, no som gaires els que podem tocar i, d’alguna manera, mantenir les nostres economies familiars. La immensa majoria de músics, per desgràcia, no ho poden fer.
Fa poc va anunciar que, en ple confinament, va ser capaç de concebre un disc.
Correcte. Just abans de tancar-nos vaig començar a treballar amb quatre cançons que havien quedat fora de Sombrero roto. No les veia prou madures, quan vaig fer el disc, però al cap d’un temps van reaparèixer al meu cap i els vaig acabar trobant un lloc. Em vaig proposar gravar-les abans que se m’oblidessin. Amb el confinament, sense poder sortir, i gràcies al fet que, a casa, hi tinc un estudi petitó, vaig començar a fer-ne més i, com qui no vol la cosa, em vaig trobar de ple en una nova etapa creativa.
Té nom, el disc?
Es dirà Hambre, segurament. Hi ha una cançó que diu: “Jo voldria que no hi hagués més fam al món que la que jo tinc de tu.” La fam és el que fa superar-nos, un estat de necessitat permanent en el qual vivim… És una d’aquelles paraules que podem aplicar en diferents camps de la vida.
Alguna altra cançó que ressoni de manera especial en aquests temps que vivim?
Sí, Días raros, per exemple, que és la cançó amb la qual començarem el concert de Barcelona. És una cançó amb sons electrònics i una mica estranys, una mica en la línia de les cançons de Sombrero roto, tot i que, a Barcelona, la farem en una versió molt diferent. És una cançó sobre aquest estat com de suspensió que ens fa pensar coses en les quals no solíem pensar, des de les més simples fins a les més complexes, com ara el desenvolupament humà i el futur de la nostra civilització. Són dies estranys…
A ‘Sombrero roto’ parlava força de la por...
La por és el gran negoci, allò que genera més diners. Em fa por, per exemple, que la responsabilitat de vetllar perquè no vingui ningú a robar-me a casa les guitarres ja no sigui tant de la Policia Municipal del meu poble sinó d’empreses com ara Securitas Direct, que és del que parlava en cançons com ara El miedo es lo que da más.
I la por, en temps de pandèmia, quin paper hi juga?
Vivíem en un gran estat d’hipnosi sobre la nostra pròpia salut, o el nostre sistema immunitari i la transmissió de malalties. Ara, en canvi, ens hem adonat de cop i volta que, d’això, no en teníem ni punyetera idea, i hem patit una gran sensació d’indefensió. Vivíem en una època molt confortable en la qual tenien la sensació que existia una pastilla per a tot. Sentir-se, d’altra banda, manipulat pels grans monopolis que dominen el món fa sentir que estàs en mans molt incertes. I això també fa por, és clar. Però, vaja, guanyen les ganes de viure, mantenint, això sí, una posició crítica, i la voluntat de tirar endavant.
Va publicar una cançó, a l’abril, en la qual agraïa la feina dels metges: ’Hay gente’.
La vaig fer en dos dies i va estava directament motivada per totes aquelles mostres d’agraïment al personal sanitari, amb la gent aplaudint als balcons. La vaig escriure un dia i gravar l’endemà. És una cançó molt connectada a aquell moment, sorgida de la necessitat de dir “gràcies”.
La cultura és dels sectors que sortiran més mal parats d’aquesta crisi.
Sí, m’imagino que sí. Hi ha molt de treball en negre, sense sindicar, amb un munt també de feines eventuals, moltes de les quals en temporada d’estiu però que, no obstant això, donen menjar a moltes famílies. Si entenem la cultura com una indústria, les pèrdues són evidentíssimes. Però si alguna cosa ens ha mantingut vius durant el confinament és la cultura, oi? Pel·lícules, llibres, programes de ràdio, de televisió… Es fa difícil, actualment, no veure’s com a part del “pa i circ”. Sembla que ens vulguin per entretenir la gent i prou de la manera més barata possible. I, mentre continuem estant en mans de qui estem, l’economia, més que la cultura, la mouran les apostes, la venda d’armes, els fàrmacs… Tornem a tenir les de perdre.
‘Sombrero roto’ tenia un so electrònic bastant rupturista. Amb 68 anys, se li fa més fàcil o més difícil proposar coses noves?
Més fàcil, indubtablement! Abans havia de rumiar-les molt, aquesta mena de coses. Ara, en canvi, em sento en un estat de maduresa en el qual ja no he de fer-ho tant. Tinc la sensació que tinc més facilitat per segons què. Més tranquil·litat, sobretot. I més claredat per entendre en què consisteix realment el fet musical. La comunicació, per exemple, o entendre el so com a matèria orgànica. Franco Battiato, per exemple, de qui l’altre dia llegíem a El País un article sobre el seu abandó de la vida pública, creava, en aquest sentit, uns camps de so fantàstics. Et transportava amb les melodies, amb el so. La música és so. És física, bàsicament...
Per què va començar a fer música, fa ja més de quaranta anys?
Em vaig adonar que manejant els sons podia participar d’alguna manera en la creació d’una cultura col·lectiva. Comunicar-me amb la gent.
Aquesta idea de ‘cultura col·lectiva’ sembla que hagi perdut força, en els temps presents.
Totalment. Sens dubte ha perdut força entre els joves. Però no pas per culpa d’ells, sinó perquè la nostra societat, en general, viu una deriva cap a la falta de coneixement, cap a la ignorància. Als anys setanta, els que ens dedicàvem a la música, encara que fóssim una minoria, coneixíem Mozart, cant gregorià, La Paquera de Jérez, Louis Armstrong, Miles Davis, Stravinsky... Ara, en canvi, tinc la sensació que les facilitats d’accés al consum musical han fet que la gent baixi la guàrdia i es pensi que, pel sol fet de tenir un mòbil, ja té accés a la cultura. I no. A la cultura, s’hi accedeix quan segueixes el teu propi camí. Si et deixes endur només per les rutines generals difícilment superaràs l’etapa del reggaeton i no sabràs mai qui era Lorca o Billie Holiday. I conèixer la tradició, com en tota disciplina artística, és l’únic que et permet ser creatiu.
Li interessa, el ‘reggaeton’, però?
M’interessa en el sentit que són sons vius dels nostres temps, la qual cosa és valuosíssima. Musicalment el reggaeton em sembla rítmicament simplot, sense cap malícia, però la veu, que és l’instrument rítmic per excel·lència, és interessant, tal com s’utilitza.
En quina consideració té les xarxes socials?
Bé, passa una mica com amb tot... Ens pensàvem que eren l’última reserva de la llibertat. Teníem potser la convicció que, en el moment que volguessin destruir-ho tot, ens quedarien les xarxes socials. Però ara ja sabem que això és mentida, i que són tan manipulables com qualsevol altra cosa. Són, però, un vehicle més per expressar-nos amb llibertat, tot i que, aquesta, l’hem de buscar informant-nos, debatent, comunicant-nos... El problema és que hi ha molta gent que creu que pel sol fet de pertànyer a les xarxes socials ja sabrà coses, que és una idea que s’està difonent molt equivocadament amb les tecnologies actuals. Però cal tenir ben clar que l’única forma d’aprendre és estudiant, observant, sumant coneixements, dedicant-hi temps. Si estàs tot el dia consultant coses amb el mòbil, potser aprendràs a sobreviure a curt termini, però no aprendràs res. Saber, per exemple, que l’estiu és el millor moment per als tomàquets i que el desembre ho és per a les taronges és fruit d’haver-ho esbrinat per compte propi. Són coses que no t’ensenyarà cap ordinador! Però ens hem acostumat a la cultura de la comoditat i, aquí, les tecnologies hi han trobat un forat.
Va néixer a Figueres i va passar molts estius de la seva infantesa a Catalunya. Què li ha quedat, d’aquells moments?
Bé, tot s’explica per la nostra infància... Vaig viure a Figures i Mataró, però de molt petit ja vaig anar a Cadis. Sí que recordo que anava cada estiu a veure la família a Lleida, a Sidamon, un poblet del Pla d’Urgell. Aquells dos mesos allà per a mi eren sagrats. Recordo com es mataven els xais, els camps… Tenia uns llaços familiars molt forts i, de fet, amb els cosins ens continuem veient cada any, de manera que, després, quan tornava i sentia un professor –i n’hi havia uns quants!– estigmatitzant el català i els catalans, jo saltava: “El meu avi no és pas com diu vostè!”, replicava. L’anticatalanisme en l’escola franquista no cal dir que era notable...
I ara?
Parlava sobretot dels anys seixanta, de quan jo anava a escola. Durant 40 anys es va anar tant en contra de tot allò que no era espanyol que es va sembrar una gran discòrdia i verí. És cert, però, que, en el restabliment de la democràcia a Espanya, caldria haver fet moltes coses que desgraciadament no es van fer, com per exemple haver permès que, a cada autonomia, es poguessin veure les televisions de les altres autonomies, no únicament les seves. Hauria ajudat de ben segur al fet que veure algú parlant gallec o català no fos per a alguns tan estrany...

Del Veneno al ‘Sombrero roto’

Fill de militar i mestressa de casa, José María López Sanfeliu va néixer a Figueres però de ben petit, i havent viscut també a Mataró, va marxar a Andalusia, des d’on cada estiu va continuar venint a Catalunya per veure els seus avis materns en un petit poble de l’Alt Urgell. La seva és una de les trajectòries musicals més rellevants dels últims 40 anys a l’Estat espanyol: formació, amb els germans Rafael i Raimundo Amador, del grup Veneno; col·laboració de pes, l’any 1979, en ‘La leyenda del tiempo’, de Camarón de la Isla (el disc de la popular ‘Volando voy’), i una carrera en solitari empresa l’any 1982 que suma capítols tan significatius com ara ‘Échate un cantecito’ (1992) i ‘Está muy bien eso del cariño’ (1995). Els seus últims discos són ‘Sensación térmica’ (2013, amb producció de Refree) i ‘Sombrero roto’ (2019), tot i que, durant el confinament, n’ha enllestit un altre que, en principi, es titularà ‘Hambre’.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.