Cultura

Crònica

música

‘Palos’ flamencs contra el virus

El cantaor Miguel Poveda es va retrobar dimecres, al Festival Porta Ferrada de Sant Feliu, amb una part del seu públic català, a banda d’amics de la seva infància del barri badaloní de Bufalà i de familiars, encapçalats per la seva mare, al pati de butaques del Guíxols Arena. Va ser una mena de desconfinament artístic i catàrtic a prop dels seus que va començar amb ¿De qué manera? la recent buleria que va compondre i enregistrar durant el confinament, com a mostra d’agraïment al col·lectiu sanitari durant la pandèmia.

Tot i el desig acomplert de cantar sobre l’escenari i recuperar somriures, va lamentar que encara sigui necessari amagar-se “darrere d’aquesta cosa”, el peatge de les mascaretes que els 800 assistents –un altre èxit al cartell d’enguany, tot vorejant el ple amb una capacitat reduïda per les circumstàncies– van respectar de manera escrupolosa. Una limitació, però, que va donar per bona “per recuperar part de les nostres vides i il·lusions, per no petrificar-nos i poder respirar les partícules de la música en directe”.

Era la tercera visita a l’esdeveniment i va agrair l’oportunitat de tornar a un escenari on ja havia actuat, per exemple, el 2009 –en l’espectacle Mediterrània, que aplegava altres figures, com ara Serrat i Maria del Mar Bonet, dirigides per Joan Albert Amargós, un “puntal” en la carrera de Poveda que ahir el va tornar a acompanyar al piano en diverses peces–. Completaven el trio instrumental dues personalitats de renom en el món flamenc: el guitarrista Jesús Guerrero i el calaixista i percusionista gadità Francisco González Paquito que es van deixar anar en el tram central i final d’una actuació que, com és habitual en el badaloní, va tocar diversos palos flamencs per satisfer els gustos dels espectadors.

Entre l’ampli repertori, Poveda va interpretar temes del seu àlbum Enlorquecido, amb El silencio combinant els versos a cappella i els sobris acompanyaments instrumentals. Però també alguns temes més populars d’homenatge a Los Chichos –Otro Camino, o Vente tú conmigo– i altres temes i coplas que quan era un marrec escoltava a casa, i amb la potència de veu habitual que fan del micròfon un actor secundari. Per a l’apoteosi final, es va reservar les peteneras, soleás por bulerías i les alegrías de Cadis, abans dels bisos, en què va cantar en català, però amb l’esperit flamenc, la seva versió de la Cançó del bes sense por, de Maria-Mercè Marçal, i Dame la libertad. Tot plegat, un petit compendi de la diversitat que tant defensa, i uns quants palos flamencs contra el virus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Art

Escultura en directe, a Olot

Crònica
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Emprendre el vol fora del mur

Barcelona
Renaldo & Clara
Grup de Música

“No volia fer cançons tristes, aquest cop”

BARCELONA

A peu de la realitat

barcelona

La caritat no és matar

Girona

El Caixafòrum s’endinsa en l’art de commoure

Girona
fotografia

Les jornades fotogràfiques de Platja d’Aro, virtuals

CASTELL-PLATJA D’aRO
Crítica
teatre

Dramatúrgia neta, d’ofici

Enric Casasses converteix en recital poètic el lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Barcelona