Cultura

Un tast de...

‘Paraula de jueu’, de Martí Gironell Avançament editorial

Un judici ràpid al carrer

Paraula de jueu
Columna Autor:
Martí Gironell
Gènere:
novel·la històrica
Pàgines:
432
Preu:
21,50 €
L’any 1315 una riuada destrossa el pont de Besalú que el constructor Prim Llombard havia aixecat 300 anys abans sobre el Fluvià. El 1337, les dues comunitats de la vila, cristians i jueus, es decideixen a unir esforços per reconstruir-lo, perquè s’han adonat que és una infraestructura essencial per a l’expansió i la posició comercial de la ciutat. El mestre d’obres Pere Baró rep l’encàrrec d’aixecar-lo de nou. El projecte il·lusiona els vilatans i, en especial, en Kim, un jove i astut jueu descendent dels Llombard, que se les empesca per ser admès en les obres del nou pont, i retre, així, un homenatge als seus avantpassats.

Alt, ben plantat, mitja cabellera i cara colrada pel sol de treballar a peu d’obra, Pere Baró feia tan sols un parell de dies que havia arribat a Besalú des de Perpinyà. El viatge amb el carretó on duia les eines i altres estris que necessitaria per treballar havia durat quatre dies. Li havien recomanat evitar la ruta de la costa, que connectava Perpinyà i Girona passant per Elna, Cotlliure i Empúries, perquè era plena de saltamarges. Es va estimar més resseguir la muntanya. Era un camí més feixuc però segur, força fressat, i que els mercaders feien servir per traginar bestiar, llana, sal, oli, espècies i altres mercaderies. Això sí, la neu i el glaç l’havien acompanyat gran part del trajecte, sobretot en passar pel coll del Pertús. I ben segur que en alguns revolts obacs, força perillosos, s’hi quedarien uns quants mesos.

Quan va arribar a Besalú, abans d’acudir a l’audiència que tenia acordada amb un dels procuradors, tenia pensat deixar les pertinences a la que seria la seva nova llar a partir d’aleshores. L’havien allotjat en una casa noble del cèntric barri de la Força. En passar per davant del mercat, va quedar impressionat amb la parada dels esclaus. L’enrenou que hi havia al voltant d’aquell entarimat estava en consonància amb l’expectativa que generava el producte que s’hi oferia. Va comprovar que no despertava la mateixa reacció la compra d’una sarraïna que tot just acabaven de vendre com a serventa que l’atenció que suscitaven dos homes negres que, emmanillats de mans i peus, van aparèixer davant de la concurrència.

En veure aquells gegants de carbó, la multitud va emmudir de cop. El seu aspecte infonia respecte: cepats i fornits com eren, tothom es preguntava com els devien haver capturat si s’intuïa que tenien una força sobrehumana.

Un tercer home, raquític i amb una cara eixuta i arrugada com una pansa, va sortir a escena. Es va passejar per l’entarimat mentre se’ls mirava de dalt a baix. El públic assistent havia anat fent un silenci que semblava impossible d’aconseguir en un mercat. Aquell home eixarreït era l’amo de la parada d’esclaus i, segons va dir, com a bon venedor que era, es disposava a explicar la història d’aquells dos exemplars únics i singulars.

Baró es va allunyar de la tarima i es va internar pel mig del mercat. Era un matí fred d’hivern i es va calar el barret verd de feltre fins a les orelles i es va arreglar la capa que duia a les espatlles perquè estava glaçat. Va passar a prop de les parades de vianda i de fruita. Eren alguns dels productes més ufanosos d’aquelles hortes que havia vist en arribar, als afores de la ciutat. La diversitat d’olors i colors era embriagadora. Forners, carnissers, peixaters, petits comerciants que oferien dolços, pastissos i bunyols, cocs i pans, mandonguilles, pastissos de carn, fritures de tota mena, venedors de fruita seca, de begudes, d’oli. Tots els gremis hi eren representats i omplien metres i metres de la muralla, un taulell al costat de l’altre. Terrissaires, fusters, cistellers, ferrers que fabricaven dagues, coltells, espases i tota mena d’armes de guerra. També s’hi podia veure algun mestre de brigoles, que mostrava el seu talent dibuixant uns plànols per construir algun artefacte, adroguers, perfumers que mercadejaven ungüents, xarops, preparats medicinals i terapèutics. Venedors de teixits i d’instruments de música, adobers, sabaters, mercaders que comerciaven amb espècies portades de ben lluny i amb sabó, que desprenia una aroma fresca i dolça que contrastava amb la pudor de les pells que adobaven just al costat.

Les campanes del monestir van tornar Pere Baró a la realitat. No volia fer tard i va passar tan de pressa com va poder per entre les parades fins a enfilar cap a la plaça, pel carrer del Canó, quan, de sobte, el va escometre un home.

—Déu vos guard. Sou Pere Baró, el mestre constructor? —li va preguntar.

—Sí, jo mateix. Qui ho vol saber?

—Soc Arnau Aulina, el saig del mercat.

Corpulent, de mirada ferma però serena, Aulina anava armat amb una maça, un bastó amb el cap gros i rodó que li conferia l’autoritat necessària per fer-se respectar. Era un funcionari que depenia de la cort reial i que solia ser l’encarregat d’executar les resolucions judicials, fer les citacions, perseguir els delinqüents i fer complir les penes que dictava la cort.

—M’han ordenat que us acompanyi fins a casa del senyor de Sales —va explicar-li mentre li dedicava un mig somriure embotit en un vestit de color d’ala de mosca que s’estrenyia amb un cinturó que li feia sobresortir una panxa prominent.

—Us ho agreixo —va respondre Baró, i el va seguir pels carrerons que desembocaven a la plaça Major.

Es van aturar davant d’un edifici majestuós i distingit. L’havien advertit que la façana de la casa de Ramon de Sales li cridaria l’atenció. El senyor de Sales era un membre destacat de la baixa noblesa de la vila reial de Besalú. Baró va aixecar la vista per observar els detalls de la façana i les mènsules que sostenien els dos balcons, que reflectien l’art del mercadeig del propietari de la casa. Es va fixar en les imatges esculpides a sota del tercer balcó, que tenien a veure amb la justícia. S’hi veien una figura amb la bossa buida a la mà dreta, el carceller amb les claus de la garjola i un lladre emmanillat.

—Aquell d’allà, el que ensenya la llengua, explica que, per a un venedor, la capacitat oratòria és important —va explicar-li Arnau Aulina—. I aquella figura que es posa les mans al cap diu que a un bon comerciant sempre l’assetgen els problemes.

Baró va assentir.

—Us esperen a dalt, al primer pis, mestre Baró —li va indicar aleshores Aulina.

—Molt agraït —li va dir mentre el saig ja s’allunyava en direcció al mercat.

Encara sorprès per aquelles imatges que li havien donat la benvinguda des de la balconada, el constructor va creuar les portes i un petit passadís i va enfilar les escales que el duien a la sala on sabia que trobaria el batlle.

I sí que l’hi va trobar, però no estava sol, sinó que la sala era plena de gom a gom. Baró no va gosar entrar-hi i interrompre la sessió que s’hi estava fent. Semblava que tenien entre mans un assumpte urgent i important, i Baró es va mantenir discretament al pas de la porta. En veure’l, el batlle li va dedicar un gran somriure i amb un gest de la mà li va indicar que s’esperés, que no en tenien per a gaire.

La sala estava ocupada per un grup d’homes, que semblaven enfurismats, que hi havien anat a presentar una denúncia. A una banda hi havia els que reclamaven justícia; al mig, el batlle de Besalú, Guillem Torn, i a l’altra, el noi que havia estat denunciat. Torn atenia les explicacions abrandades d’aquell ciutadà amb túnica blava, tirabuixons a banda i banda de la quipà i una llarguíssima barba que li arribava a mig pit.

—Ha fet la traveta al meu fill i li ha clavat un parell de cops de puny, per darrere i a traïció!

Un jovenet es recargolava de dolor al seu costat mentre amb les mans s’abraçava l’estómac.

—I que no ho negui perquè ho ha vist tothom! —cridava, exaltat, mentre assenyalava el grup que l’acompanyava i que van començar a assentir. Els testimonis dirigien les mirades cap a aquell noi lligat de mans que estava entre el sotsveguer i el saig.

—I, a més, no n’ha tingut prou de fer-lo caure que, un cop a terra, li ha clavat una puntada de peu al ventre. Com si fos un gos!

El noiet es tornava a retorçar pel dolor, com si pel sol fet que el seu pare ho hagués verbalitzat, el malestar se li hagués aguditzat. I els homes que l’acompanyaven van aprofitar aquell moment per tornar a insultar i cridar contra l’acusat.

—Està bé, està bé! —El batlle mirava de calmar aquella colla d’indignats—. Silenci, si us plau, silenci!

Guillem Torn era un home alt i corpulent que amb prou feines hi cabia engiponat en una armilla que duia cordada fins a l’últim gafet. Encara tenia una bona quantitat de cabells i el front ample començava a estar solcat d’arrugues. Tenia les faccions de la cara molt marcades i se li feien uns clotets a les galtes que se li veien quan somreia, ja que la barba no era gaire espessa. Ara se l’amanyagava perquè estava amoïnat. Sabia que la comunitat jueva tenia les seves pròpies lleis i castigava les transgressions amb penes diverses. Segons li havien explicat, l’adulteri, el joc il·legal, els insults, els robatoris, les baralles i l’incest es podien traduir en la pena de flagel·lació, lapidació, multa, exili, esclavatge o mort.

El batlle va decidir que interpretaria aquell incident com una baralla greu, però, abans de dictar sentència, va voler escoltar altres testimonis:

—Hi ha algú a la sala que hagi presenciat els fets? —va dir amb veu potent i comminatòria.

—Jo, senyor.

Un jove decidit que era entre el nombrós públic es va avançar i, imposant-se a tots els que volien parlar, va dir:

—Jo ho he vist tot de ben a prop perquè anava amb l’acusat. Era al seu costat.

—Digueu el vostre nom i cognom, jove, on éreu exactament i què hi fèieu a l’escenari de la baralla —va exigir el batlle, que començava a estar una mica tip de tota aquella escena, que, comparada amb els assumptes municipals que havia de resoldre, no era tan important.

—Soc Abraham Jucef, senyor. Era al lloc dels fets perquè acompanyava el meu amic, aquí present —va dir l’Abraham amb un to solemne, com creia que l’ocasió exigia, i assenyalant amb un gest ampli l’acusat.

—Bé, doncs, podeu explicar exactament què ha passat?

El batlle seguia el protocol establert, però sense gaire interès. Es tractava d’un afer domèstic, i ell era el primer que pensava que no havia de perdre el seu preciós temps en baralles de carrer. Havia vist que Pere Baró era just a la porta i l’havia de rebre com el constructor, tan esperat a Besalú, es mereixia. La construcció del pont era, i seria a partir d’ara, l’assumpte més important a la vila, i el batlle i tots els membres del Consell no podien pas perdre el temps resolent baralles de marrecs.

—Doncs passejàvem tranquil·lament, xerrant de les nostres coses, i, de cop i volta, aquest galifardeu —l’Abraham va assenyalar el noiet estès a terra que encara es recargolava de dolor— ha fet un comentari i el meu amic se li ha tirat a sobre i li ha clavat una puntada de peu. No sé què li deu haver passat pel cap... És una persona tranquil·la, però ha embogit. No ho entenc pas...

En sentir aquestes paraules, el batlle va semblar interessar-se momentàniament pel tema i va seguir preguntant:

—I dieu que és el vostre amic?

—Sí, senyor. Som amics des de ben petits. No l’havia vist reaccionar mai així, però és el que ha passat. Em sap greu perjudicar-lo, però no puc pas dir una mentida davant d’aquest honorable tribunal —va afegir l’Abraham acompanyant les paraules amb una reverència ampul·losa un xic massa afectada.

—Si, tot i ser amics, testifiqueu en contra seu, és segur que esteu dient la veritat. Us agraeixo el coratge i la sinceritat, Abraham —va dir el batlle mentre s’amanyagava la barba i pensava en la sentència. Volia posar fi a tot allò i anar a rebre Baró, que s’impacientava.

Després d’uns moments de reflexió davant d’un públic que esperava impacient i en respectuós silenci les paraules del batlle, l’home, que es va aixecar, va concloure:

—L’únic que puc fer és imposar a l’acusat una multa, una qena que en diríeu vosaltres, de setanta sous i l’abdut, és a dir, enviar-lo a treballar a les obres de reconstrucció del pont, que ja estan a punt de començar, a les ordres del mestre Pere Baró.

—I va assenyalar el constructor, que, dret a la porta, s’esperava.

L’acusat era un jove jueu, petit i rabassut, de no més de quinze anys, que va escoltar la condemna amb un somriure sorneguer tot i que amb un posat cautelós.

—Però abans d’aixecar la sessió voldria saber si l’acusat vol dir res.

El batlle va fer un gest que el convidava a defensar-se. El noi va callar.

Martí Gironell

Martí Gironell (Besalú, 1971) és escriptor i periodista. Entre els seus llibres, destaquen El pont dels jueus (2007), del qual ha venut 100.000 exemplars, La venjança del bandoler (2008, premi Nèstor Luján), L’arqueòleg (2010), L’últim abat (2012), El primer heroi (2014), Strappo (2015) i La força d’un destí (2018, premi Ramon Llull).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Adeu a una actriu de casa

BARCELONA

La rateta que preferia llegir a escombrar l’escaleta

la cellera de ter

L’Acocollona’t no defalleix i celebra la desena edició

Girona

El Liceu, amb només un 21%

BARCELONA

Elmini cancel·la la desena edició, però manté Ferran Palau

OLOT

El govern acorda amb Euskadi, La Rioja i Navarra la gestió i promoció del Camí Ignasià

Barcelona

Mor l’actriu Montserrat Carulla als 90 anys

barcelona
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
POETA

“Sempre fem tard a les coses importants”

barcelona
Quimi Portet
MÚSIC

“Tinc cançons que entenc millor ara que abans”

BARCELONA