Cultura

Les notes del solitari grafòman

Enric Blanco edita a Punctum els ‘Quaderns Kodak’ del pintor i gravador Enric-C. Ricart, un mirador privilegiat a l’art català dels anys vint i trenta

El llibre aplega les set llibretes personals que l’artista va escriure entre 1920 i 1956
S’hi fa present la seva amistat amb Ràfols, Mir, Junoy, Miró o Pla, i són un mirall de l’època

La història de l’art català de la primera meitat del segle XX disposa d’uns quants textos autobiogràfics d’alt valor documental: els diaris de Joaquim Renart, les memòries de Lola Anglada i de Domènec Carles, la crònica del viatge a Itàlia de Josep Aragay, els records de Pere Ynglada. Fins i tot podrien sumar-s’hi aquí els assajos teòrics de Torres-Garcia o el Llibre de viatge de Joaquim Folch i Torres, i els diversos epistolaris que han anat sortint a la llum en les darreres dècades, començant pel monumental de Joan Miró i acabant pel d’Enric Casanovas, a més de les correspondències entre J.F. Ràfols i Sebastià Gasch, J.V. Foix i Josep Obiols, o el mateix Torres-Garcia i Rafael Barradas. Passa poc sovint, però, que un sol d’aquests artistes es prodigui en tots els gèneres sense deixar de produir, simultàniament, una obra plàstica extensíssima i enormement divulgada gràcies al gravat al boix, la seva indiscutible especialitat. Enric-Cristòfol Ricart (Vilanova i la Geltrú, 1893-1960), un dels màxims representants de la segona generació noucentista, i potser també el més amagat, el menys sorollós, era des de feia temps una font inestimable per resseguir els primers passos de Miró o la vida dels catalans trasplantats a París als anys vint, recollits tant en la seva correspondència (sobretot Ràfols, amb qui es va escriure cada setmana des de 1915) com en les Memòries que va deixar inèdites i que Ricard Mas Peinado va finalment editar el 1995 a Parsifal. Però faltava la matèria primera d’on prové, de fet, tota la seva escriptura autobiogràfica i la seva visió del món, aquelles llegendàries sis llibretes de notes dipositades a la seva mort a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer on Ricart va anar abocant, des del març del 1922 fins al juliol de 1956, opinions, encàrrecs, retrats, anècdotes, anades i vingudes, lectures, filiacions i aprensions.

Els Quaderns Kodak, com ell mateix va anomenar-los per la similitud amb la instantània, amb el pensament caçat al vol, veuen finalment la llum en un volum de més de 750 pàgines a cura del filòleg Enric Blanco Piñol, que hi ha afegit la llibreta de notes de les primeres estades de l’artista a París, els anys 1920 i 1922, i ha abordat un formidable treball d’edició, amb 2.157 notes a peu de pàgina, totes útils i ajustades i, més sorprenent encara, gens engavanyadores. Publicats per Punctum i l’Aula Joaquim Molas, els Quaderns Kodak són, de fet, el germen de l’immens projecte autobiogràfic al qual Ricart va consagrar més de trenta-cinc anys de la seva vida, encara que les anotacions es tornen cada cop més lacòniques a partir de 1939 i en dibuixen el perfil menys falaguer, com quan aplaudeix la victòria franquista i recorda amb angúnia “els refugiats rojos que invadien les estances de casa meva”.

Sigui com sigui, aquests quaderns són un document extraordinari per conèixer des de dins l’art català dels anys vint i trenta, els de la maduresa creativa del mateix Ricart, i el context social i cultural del país, observat des de la calma (sempre relativa) de Vilanova i la Geltrú, un paisatge entre idíl·lic i provincià (per ell, provincianisme equival a “còmode i saludable”) que l’artista va preferir sempre a les tribulacions de la gran ciutat (no vol saber res, escriu, “de capelletes, intrigues, ni de totes aquestes miserietes tan barcelonines”). Enric Blanco, que es va doctorar el 2018 justament amb la proposta d’edició d’aquestes llibretes que havien esdevingut llegendàries, citades fragmentàriament en tota mena de textos sobre art i artistes catalans, assenyala l’oportunitat d’accedir no només a la intimitat de Ricart (una intimitat en tot cas bastant púdica i autocensurada), sinó també al seu ampli cercle d’amistats, dins el qual s’hi comptaven els esmentats Miró (amb qui va compartir taller quan estudiaven a l’Acadèmia Galí) i Ràfols (amic des de la infància i el seu primer biògraf), i artistes i escriptors com ara Josep Llorens Artigas, Joaquim Sunyer, Josep de Togores, Lluís Mercadé, Pere Ynglada, Josep Pla, Josep Dunyac, Josep M. Junoy, Sebastià Gasch o Eugeni d’Ors. Tot i ser allò que se’n diu un home d’ordre, obsedit per la pulcritud i l’endreça, i amb un pànic cerval al contagi (avui el podem tenir per un profeta), sentia una atracció irresistible pels amics més jovials i amb una punta innòcua d’excentricitat: Joaquim Mir, per exemple, a qui dedica pàgines delicioses, o el pintoresc Fabián de Castro, a més, és clar, de Manolo Hugué, de qui pren la definició de quadre antic com aquell que sembla pintat “amb suc de pipa”.

Tots treuen el cap per aquestes pàgines de lectura addictiva que desprenen l’aroma de tota una època: l’estiueig i el jazz, les sales d’art i el circ, l’auge de l’automobilisme o el futbol i l’atracció per l’imaginari popular, el flirteig i l’excursionisme, el cinema i el cabaret, la fascinació pel japonisme i la poesia xinesa, les exposicions i les rebentades o la complaença de la crítica, el gust pel col·leccionisme de tota classe de petits impresos, incloent-hi les postals, les auques, els goigs i les targetes de visita (en va arribar a reunir més de 14.000, entre elles la de Hitler). Aquesta és, inevitablement, la visió del món que tenia Ricart, la seva mirada damunt les coses, però expressada amb una tal immediatesa i llibertat, que tot ho nimba un halo d’autenticitat. Ell mateix es referia als seus quaderns com a “llibre de la sinceritat” o com els “diàlegs d’un solitari”, que en tot cas no havia previst que mai llegissin els altres. “Qui no té memòria ha de tenir estilogràfica”, escriu el març de 1922 per explicar la seva grafomania. Tot i això, l’estiu de 1926 confessa que ha estat a punt de cremar les quatre llibretes que ja tenia escrites, per por de mostrar-s’hi massa indiscret, maniàtic o banal, però la veritat és que el seu temperament ja li refrenava les tafaneries i les expansions sentimentals: l’amor que sent per Pilar Barbey és insinuat amb una tal castedat, que pot passar inadvertit, i la relació veritable amb Maria Macià, la filla del President, continuarà sent un enigma, com la d’una misteriosa dibuixant anomenada Bob.

No sempre és així: l’animadversió que sentia pel també gravador Lluís Jou, que vivia a París des de 1906, és ben explícita, com també la que li inspira l’art oficial “de guardarropía” (Sert, Sorolla, Zuloaga), o el distanciament de Miró per la seva deriva surrealista i, encara més, pel seu caràcter tancat i la palmària incapacitat de copsar cap ironia, segons diu. Ricart, que havia viscut de prop la floració de l’’avantguarda, estimava per damunt de tot Cézanne i Matisse, només respectava Braque d’entre els cubistes i mantindria una actitud ambivalent respecte de Picasso, a qui tant admira com en recela. “Per deixar-nos anar amb pinyó lliure per una pendent, abans cal pujar arrossegant la màquina i suar la cansalada”, diria dels creixents adeptes a les “deformacions” avantguardistes.

Si no s’havia repetit prou, els Quaderns Kodak tornen a posar de manifest que Ricart es considerava pintor per damunt de tot, amb un perfeccionisme, a més, prop de l’obsessió (destruirà molts dels seus quadres, que ja no el satisfeien, de la mateixa manera que estriparà els llibres que havien deixat d’interessar-li). “Em permeto recordar-li que això de la xilografia és per mi una feina secundària per a refer-me del meu treball de pintor”, escriu a Folch i Torres l’octubre de 1924, i certament als Quaderns, tot i abundar-hi les al·lusions als múltiples gravats d’encàrrec, per a revistes, llibres i tota classe d’impresos comercials, les reflexions més aprofundides neixen de la pràctica de la pintura, de la seva preocupació per “suprimir el sombrejat deixant que la línea per si sola expressés tota la força de la forma”, com els japonesos. També pel que fa a la seva posteritat, però, adoptarà una divisa estoica que recorre el llibre: n’hi ha prou d’“anar fent”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Adeu a una actriu de casa

BARCELONA

La rateta que preferia llegir a escombrar l’escaleta

la cellera de ter

L’Acocollona’t no defalleix i celebra la desena edició

Girona

El Liceu, amb només un 21%

BARCELONA

Elmini cancel·la la desena edició, però manté Ferran Palau

OLOT

El govern acorda amb Euskadi, La Rioja i Navarra la gestió i promoció del Camí Ignasià

Barcelona

Mor l’actriu Montserrat Carulla als 90 anys

barcelona
MARIA JOSEP ESCRIVÀ
POETA

“Sempre fem tard a les coses importants”

barcelona
Quimi Portet
MÚSIC

“Tinc cançons que entenc millor ara que abans”

BARCELONA