Cultura

TONI SALA

escriptor

“Aquesta novel·la és un catàleg de maldats”

La nostra exposició al mal és molt gran i tots ens plantegem d’alguna manera si hi volem o hi podem tenir tracte
Els escriptors també ens hauríem de considerar a nosaltres mateixos intèrprets, com els cantautors

Per elogiar un autor se sol dir que la seva obra passa bé i que es llegeix de pressa. Per elogiar-lo a vostè li diré tot el contrari, que la seva darrera novel·la, Persecució (L’Altra Editorial), no passa bé, cada dos per tres t’atures perquè et ve de gust rellegir algun paràgraf. I, sobretot, que enganxa des de la primera frase.

Ho comparteix, això? És una novel·la pensada perquè la gent s’hi entretingui.
Em costa molt de fer-me càrrec de què és una meva novel·la com a lector. Un escriptor bàsicament també és un lector, d’ell mateix. Tots som lectors molt diferents, la lectura de cadascú és molt íntima. Sobretot si, a més, ets escriptor.
Una lectura exigent, la de l’escriptor. És allò que diuen dels metges, que són els pitjors pacients.
Exactament, aquí estaria ben aplicat. Quan em llegeixo a mi mateix la intensitat és màxima. Vaig al límit i, per tant, en quedo fart. [Riu]
Vostè és un autor de llarga trajectòria, amb més de quinze títols publicats, que combina diferents gèneres. Després de guanyar premis com el Documenta o el Premi Nacional ha guanyat el Creixells, que després d’alguns sotracs torna a ser un dels premis més prestigiosos de la nostra llengua. Pel que fa a ‘Persecució’, els lectors han d’estar disposats a enfrontar-se a personatges perillosos i a temes incòmodes. Fins al punt que vostè ha declarat que és una obra que no regalaria a segons qui.
És clar. Regalar un llibre és molt difícil, implica qüestions molt personals. Precisament un dels temes de la novel·la és el no llegir, el no enfrontar-se amb la maldat. És un intent de posar la maldat davant els ulls del lector. I a una persona de la qual jo no sàpiga si el tema li interessarà no l’hi regalaria. Igual com tampoc regalaria a qualsevol un llibre sobre Auschwitz perquè són temes difícils.
És curiós, en altres camps de la creació, com ara la cançó, és habitual que els cantautors es reconeguin a les seves pròpies lletres. En la literatura, en canvi, existeix un cert pudor a admetre que tot i fer ficció l’autor parla una mica d’ell mateix. I amb això no vull pas dir que vostè sigui un maltractador o un assassí, és clar.
A mi m’interessa molt el món de la cançó. Els escriptors també s’haurien d’anomenar intèrprets. Un intèrpret és una figura que passa alguna cosa pel seu filtre. En la seva etapa final, per exemple, quan en Sinatra pujava a cantar als escenaris, en les seves cançons hi havia tota la seva vida, la relació amb l’Ava Gardner... A un pintor també li podríem dir que és un intèrpret; doncs amb els escriptors passa el mateix.
Anem a ‘Persecució’. Construeix la novel·la a l’entorn de sis personatges principals, cinc d’ells vius i un d’absent. L’Èlia, la dona que comença explicant que ha conviscut un any amb un home que li acaba de confessar que va matar l’anterior parella. L’Albert Jordi, l’assassí. La Sara, la víctima. La Teresa, recepcionista d’hotel i pilot d’avió. I la parella d’expresidiaris, l’Andrés i en Mercury. De mica en mica, com deia ara vostè, els lectors van sabent detalls de la relació entre aquesta colla de gent, sobretot, ens anem encarant d’una manera natural, si es pot dir així, amb el mal.
Aquest llibre és com un catàleg de maldats. El que intento és reflexionar. No, reflexionar tampoc és la paraula, preocupar-me sobre la capacitat que tenim de mirar el mal. D’altra banda, em sembla que és una qüestió molt del moment. La nostra exposició al mal és molt gran i tots ens plantegem d’alguna manera si hi volem o hi podem tenir tracte.
Efectivament, hi sondeja el mal però ho fa amb molta cura. Sembla que li importa més explicar què fan i com ho fan els seus personatges que no pas jutjar si el que fan és bo o dolent.
Les maldats estan molt clares i has de partir de la base que els lectors són prou desperts per saber destriar què és bo o dolent. Una de les maneres que tenim de sobreviure és no veure el mal, i al final creure’ns que no existeix. Però els mals que surten en aquesta novel·la són ben corrents i quotidians. Només has d’apuntar les coses terribles que passaven a Catalunya el 2017.
En aquest sentit, acostuma a inspirar-se en el món real per començar a fer les seves novel·les. En l’anterior, ‘Els nois’, va ser la notícia sobre un accident de trànsit a Vidreres i, pel que fa a ‘Persecució’, el cas real que van explicar-li d’un home que havia pelat la seva parella.
La veritat és que crec que m’ho va explicar algú, però després de fer la novel·la he intentat recordar qui va ser i no l’he trobat. Fins al punt que ja començo a pensar que m’ho vaig inventar o ho vaig somiar.
També és una novel·la sobre les absències. De la Sara, en primer lloc, però també del pare de l’Èlia, el pescador que no se sap si va morir en un accident o es va suïcidar. O si tot plegat s’ho va inventar l’Èlia, ara que parlàvem d’invencions.
Quan parles del mal en realitat estàs parlant de l’absència del bé. Quan parles d’un mort, parles de l’absència de vida perquè el mort en si mateix no existeix, té sentit parlar-ne perquè va estar viu... Pel que fa a la ficció passa el mateix, fins a quin punt una història és ficció? Des del moment que la poses en un paper, existeix.
Tornem a la mort. Hi és present, a la novel·la, des de la primera frase. Aquesta és una obra d’assassins, de potencials assassins, però que no segueix els cànons de la novel·la negra.
És que no sé si els sabria seguir, els cànons de la novel·la negra. A mi m’interessava més això de la persecució. Potser seria més aviat una pel·lícula muda d’aquelles de persecucions. Els personatges s’empaiten i ni tan sols saben per què. Les novel·les negres a mi m’interessen molt, sovint són bones perquè es deslliuren de la retòrica. És com els westerns, que són despullats. Com un joc d’escacs, amb peces que cal fer jugar.
Ara que fa una referència cinematogràfica, hi ha moments que, per la naturalitat amb què s’expressen els assassins en els diàlegs i alhora per la importància que dona al paisatge, aquesta novel·la beu d’en Quentin Tarantino i en Cormac McCarthy.
Tots dos els conec i m’interessen molt, tant l’un com l’altre. En Tarantino perquè és capaç d’agafar un gènere i refer-lo i en McCarthy perquè té novel·les que gairebé són westerns. I això també hi deu ser a Persecució, es tracta d’observar elements de la realitat, només els has d’agafar i incorporar-los.
Els accidents també s’incorporen a la trama, com el camió de porcs que bolca per culpa d’un noi que va en bicicleta, en una escena que és narrada amb contundència. I és aquí on arriba el detonant de la mort racista de Sulaiman. Una mort que ha dut l’editorial que preparava l’edició als Estats Units a fer marxa enrere.
L’editorial ja havia publicat la meva anterior novel·la Els nois als Estats Units i va anar molt bé, res feia pensar que podria passar això. Quan va sortir Persecució la van comprar perquè estaven molt contents per com havia anat l’anterior i la van traduir. Quan van tenir la traducció sencera van llegir el capítol de la mort de Sulaiman i es van espantar. Aquesta renúncia els costarà una pasta, però enmig del Black Lives Matter s’han espantat. Ara estan buscant una altra editorial que es vegi capaç de publicar-la. Això m’ha deixat molt sorprès, en el fons és censura i va en contra del que la novel·la defensa, al mal l’hem de mirar de cara. A més, era molt fàcil de resoldre, amb una faixa que advertís que és una obra que denuncia una mort racista. En qualsevol cas, és un exemple d’un moralisme mal entès, que acaba sent contraproduent. Passa amb tot, amb la defensa de l’idioma, amb el feminisme...
Des del punt de vista de la tècnica narrativa, utilitza la primera persona, els fets estan explicats a través de la mirada de cada un dels personatges. És una fórmula més arriscada que la tercera persona.
Sí, és més intensa. Quan assumeixes el jo és com si et capbussessis a l’aigua. Permet veure que els raonaments que fa servir un assassí per matar algú poden ser els mateixos que facis servir tu mateix per justificar alguna mala acció.
Els seus personatges arrosseguen una certa càrrega d’amargor, que vostè combina amb la irona. Apunto una frase seva: “Molt mala cosa els dofins, males bèsties”.
La ironia és senyal d’intel·ligència. Com emprar una metàfora rebuscada que gairebé sigui una endevinalla amb el lector. La ironia també és això, un nivell de complicitat que ajuda a la immersió del lector en la novel·la.
Més ironia, quan parla per exemple de la presó: “La presó acaba tenint la seva gràcia, el cuiden i sortir de tu mateix per un temps no té preu”. Se’l nota ben documentat sobre el món penitenciari.
Això em sorprèn. Jo sempre penso, ara sortirà un assassí i em dirà: no, els assassins som així. O sortirà una dona i em dirà: no, les dones no pensem així. Mai saps quin és el nivell de realitat que assoleixen en l’escriptura. Jo no he estat mai en una presó, el noranta per cent és inventat. Aquí funciona molt la confiança que estableixes amb el lector, sempre que no l’estafis per una altra banda.
Sempre queda espai per a l’amor. En aquest cas jo destacaria l’escena del vol en avioneta de la Teresa i l’Albert Jordi. Com a ‘Memòries d’Africa’ però sense la Meryl Streep ni en Robert Redford, i damunt la plana de l’Empordà.
L’amor és com la implicació màxima, ja no amb la parella sinó amb la persona, amb la humanitat. El món pot ser una puta merda però en el fons el resultat de viure pot ser positiu. Hi ha molta gent que me la remarca, aquesta escena. És ben curiós perquè és una escena que vaig estar a punt de treure-la. En la meva obra hi ha molt de pes del paisatge, com a lector que soc de Ruyra, Víctor Català, Montcada, el mateix Pla... Es tractava de fer un paisatge que no s’hagués fet, des del cel. No vaig agafar cap avioneta, vaig agafar el Google Earth. A vegades ets més valent traient que posant.
A l’hora de triar-los, els paisatges, fa una escriptura clarament de proximitat.
És el que tens; per tant, és del que escrius. El centre del món és a tot arreu.
Aquest també és un llibre que dona molta importància als petits detalls, amb monòlegs de gran riquesa.
La literatura l’entenc com un ofici, formo part del món literari i vaig fent. No he calculat mai quant de temps necessito per a cada llibre; estàs dintre de la novel·la fins que l’acabes. En aquesta, a més, vaig notar una cosa que no m’havia passat mai, és la més llarga que he escrit mai i de sobte vaig tenir la sensació de la travessia del desert, de no saber si calia seguir o acabar. Una sensació de resistència que em va agradar.
Per cert, i els lectors ja sabran perquè ho dic, no crec que a Cassà de la Selva li dediquin mai cap rotonda.
[Riu] Això de les rotondes també és un senyal de com és la nostra cultura, de com entronitzem la lletjor. Arreu ens hem atipat de destruir patrimoni cultural que sí que era per presumir-ne i ara els pitjors trastos són a les rotondes i en presumim.

El professor, vint anys després

El 2002 Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) es va fer un nom al món literari en català publicant Petita crònica d’un professor a secundària, una obra que va sacsejar de valent el debat a l’entorn de l’ensenyament públic i en què s’abordava de manera valenta el desencís del professorat. Vint anys després la seva continua sent una veu autoritzada, i el diagnòstic no ha pas millorat: “L’ensenyament és un punt zenital per definir una societat. És el que deixarem als nostres fills. La Petita crònica era una alerta sobre la reforma i fins avui l’única cosa que he vist és més degradació. En l’ensenyament, en la cultura, en la societat. Si això falla, falla tot. Tot l’edifici està derruint-se. La prova l’hem tingut en la manera com es va reaccionar amb el virus. Va ser un caos total, no van ser ni capaços de dir als nois que estaven tancats a casa: agafeu un llibre i llegiu. Necessitaven programes, informàtica, és a dir, burocràcia.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Maria Rodés
MÚSIC

“Al segle XV, hauria anat a la foguera”

BARCELONA
Pepe Serra
DIRECTOR DEL MNAC

“Els museus han de tenir llibertat per governar-se”

barcelona

Arriba ‘El Menhir d’Or’, un Astèrix inèdit

BARCELONA

Rocío, continguda

BARCELONA

El pare de tots els ous

Barcelona

Planas i Yanes estrenen nou espectacle a Celrà

Celrà
Crítica
dansa

Tendra com una abraçada fraternal

Obituari

Mort impossible d’Antonio Beneyto

Chano Domínguez
PIANISTA

“És important no oblidar d’on vens”

BARCELONA