Cultura

Centenari Lispector

Comanegra publica ‘Restes de carnaval’ de la influent narradora brasilera Clarice Lispector, mentre que Club Editor anuncia ‘L’hora de l’estrella’ per al 10 de desembre

“Escriure és la manera que té la paraula com a esquer: pesca el que no és paraula”
Lispector: “Ara no estic escrivint. He mort. Veurem si soc capaç de renéixer”

A tots aquells que consideren que les dones que escriuen formen part de la quota políticament correcta, els podrem tancar la boca amb l’extraordinària Clarice Lispector, gran narradora brasilera i mite del feminisme intel·ligent. Nascuda al si d’una família jueva ucraïnesa, van emigrar via Moldàvia i Romania cap al Brasil quan la Clarice era una nena. Moriria el 1977 a Rio de Janeiro. Tenia 56 anys quan un càncer d’ovaris hi va posar el punt final.

Abans, havia destacat com a contista, novel·lista i autora d’un periodisme sagaç, molt llaminer i entretingut. Ella mateixa explicava, quan li preguntaven sobre el que feia, que escrivia en un “no estil”. En altres ocasions afirmava: “Escric com qui somia.” I aquests somnis han estat una delícia per als lectors d’arreu del món. Quan Basilio Losada i Cristina Peri Rossi la van introduir als anys setanta va ser una petita revolució. En català, només havíem tingut un petit tast de la seva obra amb els volums Aigua viva i l’hora de l’estrella (Pagès), la impressionant La passió segons G.H. (Empúries) i un parell de contes infantils a Cruïlla. Ara, coincidint amb el centenari del seu naixement, Comanegra presenta l’antologia de contes Restes de carnaval, en traducció de Josep Domènech Ponsatí i Pere Comellas. I Club Editor anuncia per al desembre –el dia 10 d’aquest mes és l’aniversari– l’aparició de L’hora de l’estrella en traducció també de l’incansable divulgador Josep Domènech Ponsatí i postfaci de la crítica argentina Nora Catelli.

Lispector era un as. No tenia idea ni de com fer un ou ferrat, però els seus consultoris sobre problemes domèstics eren tan divertits com aquells horòscops fets amb més conya que ciència. Ho podem comprovar en l’estil d’alguns dels contes més hilarants del recull: “Així doncs, escriure és la manera del que té la paraula com a esquer: la paraula pesca el que no és paraula. Quan aquesta paraula mossega l’esquer, alguna cosa s’ha escrit. Un cop s’ha pescat la interlínia, es pot llençar, sense recança, la paraula. Però aquí s’acaba l’analogia: la no-paraula, quan mossega l’esquer, la incorpora. El que salva, per tant, és llegir «d’esma».” O un altre més breu, titulat Enteniment: “Totes les visites que he tingut a la vida, han arribat, s’han assegut i no han dit res.”

Una altra escriptora de raça, Tina Vallès, signa l’epíleg de Restes de carnaval i busca comparacions amb la prosa de Rodoreda, líder indiscutible dels nous escriptors catalans. Posa una cita de Mercè Ibarz: “Com Lispector, Rodoreda escriu amb el cos i això és el que la seva escriptura té de biogràfic com a màxim.”

“No soc intel·lectual”

Vallès busca la fórmula per aprehendre l’enginy de la brasilera: “Ho diu la mateixa Lispector: «No soc intel·lectual. Escric amb el cos.» Intentar explicar com escriu demana, doncs, ser cap i no cos i començar a desentrellar-ne els contes per veure’n les costures, i no trobar-les, perquè Lispector no escriu, teixeix. Sense patrons i sense guia, o sense el que els que escriuen amb el cap entendrien per patrons i guies. Escriu i el conte es teixeix d’una sola peça.” Al text, Vallès fa una tria dels seus relats favorits, cosa que va bé, més en la posició d’epíleg en què se situa el comentari. No podrem saber, no obstant, l’opinió de l’autora. El que sí va dir Lispector era com i per a qui escrivia: “Escric com qui somia.” A més de manifestar en nombroses ocasions el terror que li suposaria deixar d’escriure, també la tortura dels quinze anys de ser fora del Brasil acompanyant el seu marit diplomàtic i on van néixer dos dels seus fills.

Lispector va ser una escriptora que va marcar una època, tant en la literatura com en la premsa cultural. La senzillesa de l’estil és una de les bases nuclears de la narrativa que trena. També un sentit de l’humor tènue, al voltant de la paròdia i la ironia, amb tot un món peculiar al darrere que fa còmplice el lector. És una notícia excel·lent l’aparició d’aquests dos llibres i, si en tenen oportunitat, la recuperació dels anteriors. L’univers Lispector és tan lluent com, salvant les distàncies, el de Cortázar, García Márquez, Asturias i Vargas Llosa. La brasilera bevia de la literatura i es retroalimentava amb ella: “Ara, no estic escrivint. He mort. Veurem si soc capaç de renéixer.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El sector de l’art, en xoc

barcelona

La jutgessa d’Osca torna a rebutjar l’execució provisional de la sentència per traslladar les pintures murals de Sixena

Osca

Males Herbes i L’Altra Editorial impulsen el segell conjunt ’Les Altres Herbes’

Barcelona
Art

Escultura en directe, a Olot

Crònica
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Emprendre el vol fora del mur

Barcelona
Renaldo & Clara
Grup de Música

“No volia fer cançons tristes, aquest cop”

BARCELONA

A peu de la realitat

barcelona

La caritat no és matar

Girona

El Caixafòrum s’endinsa en l’art de commoure

Girona