Cultura

Mirador

Zombis de la guerra civil

‘Malnazidos’ intenta justificar que el cinema de gènere es mou al marge de la història i que és impermeable a les ideologies

En temps de pandèmia, el festival de Sitges es va inaugurar amb Malnazidos, de Javier Ruiz Calderas i Alberto del Toro. La pel·lícula vol ser una barreja entre Malditos bastardos de Quentin Tarantino i el cinema de gènere de terror, en particular l’obra de John Carpenter. La paradoxa és que en lloc de desenvolupar-se durant la Segona Guerra Mundial està protagonitzada per un escamot aliat que volen matar Hitler durant una projecció cinematogràfica que té lloc durant la guerra civil espanyola. A la pel·lícula veiem com uns soldats franquistes s’alien amb un grup de republicans per matar els zombis que tenen atemorides algunes poblacions durant la guerra civil. La història juga a la inversemblança des de la primera escena, en la qual durant un casament veiem un grup de nazis que ocupen un poble situat en algun racó de l’Espanya feixista i acaben matant tots els convidats a la festa. Els nazis hi seran presents en determinats moments de la pel·lícula i la venjança contra els zombis es barrejarà amb una sèrie de confrontacions contra un nazi dolent que podria sortir d’El desafío de las águilas o de Los cañones de Navarone.

La pel·lícula funciona perfectament com a espectacle de cinema de gènere, està rodada amb solvència i és efectista. Malgrat els seus encerts, alguna cosa trontolla quan la confrontem amb la memòria històrica. A la sortida de la projecció a Sitges hi havia certs espectadors que s’indignaven amb una escena en què un feixista i un republicà acaben morint junts cridant “viva España”. La seva significació com a metàfora d’una certa idea innoble de la unitat espanyola per damunt de les ferides, fereix. De totes maneres, el tema de fons no es tant la intencionalitat política que pot arribar a tenir, sinó la qüestió de la denegació de la història. Malnazidos intenta justificar que el cinema de gènere es mou al marge de la història i que aquest és impermeable a qualsevol ideologia. La qüestió és radicalment falsa. Un dels grans clàssics del cinema de zombis, La noche de los muertos vivientes de George A. Romero utilitzava els no morts per fer un discurs contra la guerra del Vietnam. Al final de Malditos bastardos al nazi malvat li marquen el front perquè l’estigma de la maldat sigui inesborrable i no hi hagi oblit. Alguns afirmen que Tarantino ho ha creat tot des de la imparcialitat de la cinèfila i això és mentida perquè un cop s’apaga la diversió, en la majoria de les seves pel·lícules també hi ha una reversió política.

Penso que la gran qüestió de Malnazidos és la de saber si l’afició al cinema crea monstres. Hi ha una certa generació de cinèfils que diuen que ells viuen entre les seves ficcions i acaben negant la història, no els interessa ni la política, ni tenen cap consciència del passat. Aquesta generació que va créixer dins de la doctrina del tot s’hi val postmodern pot tenir talent perquè saben construir un ofici, però la seva despreocupació respecte a allò real crea situacions ambigües que poden arribar a ser perilloses. La gran paradoxa radica a comprovar com aquesta denegació de la realitat és rendible a la indústria perquè encara hi ha qui creu que el cinema no té cap necessitat de parlar del món. Fa uns anys, durant la crisi econòmica un productor afirmava que no es feien pel·lícules sobre la situació de la joventut en temps de crisi perquè aquestes no funcionarien a les sales. La neutralitat de la diversió sembla que tot ho justifica. Al final de Malnazidos, després d’haver matat milers de zombis els feixistes es refugien al poble i els republicans, cap a França. Res és innocent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Aragó reclama l’execució provisional de la sentència que obliga a lliurar les obres de la Franja del Museu de Lleida

Lleida
Cesc Gay
Autor i director de teatre i cinema

“Escric teatre en un to d’humor que no sé fer en cine”

Barcelona

Premi ADI per a l’urna de l’1-O

barcelona

La Fundació Rafael Masó rep el fons de Narcís Masó

Girona

Mor Serra Llimona

barcelona
guardó

Joyce Carol Oates rebrà el 16è premi Pepe Carvalho

MÚSICA

Xoel López inaugurarà el Guitar BCN

Dues actrius i un amic invisible

BARCELONA
festival

Víctor Nubla i Elisenda Solsona, premis Ictineu