Cultura

Pepe Serra

DIRECTOR DEL MNAC

“Els museus han de tenir llibertat per governar-se”

L’actitud ha de ser aquesta: no fer les coses per a algú sinó amb algú

Pepe Serra, el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), acostuma a parlar clar, i en aquesta entrevista no ha fet una excepció. Diu en algun moment de la conversa que els polítics se li enfaden, quan toca determinats temes. El de la manera com s’han de governar els museus sobretot, perquè ell aposta per una autonomia que ara mateix no tenen. Amb Serra abordem moltes altres qüestions clau per al futur del sistema museístic català.

La Plataforma d’Artistes (PAAC) ha fet un comunicat per denunciar la “hibernació” d’algunes institucions. El MNAC, que ho ha cancel·lat pràcticament tot, s’hauria de sentir al·ludit?
Nosaltres veníem d’haver fet un pla estratègic, però, com vaig llegir al Francesc Serés, parafrasejant Mike Tyson, “tots tenim un pla fins que ens foten un cop de puny a la cara”. Quan vam tancar, el 13 de març, i vam veure que seria un any molt difícil, vam reaccionar relativament ràpid. Vam saber interpretar bastant bé que fins i tot la tardor ho seria, de difícil. I vam fer un esforç gran per mirar a un any vista. Hem preparat un programa per al 2021 d’uns 25-30 projectes estratègics. I un dels projectes són unes beques per a artistes que hem treballat amb la PAAC. A mi el que m’agrada d’aquest projecte és que no és el típic que has fet tu i el vas a vendre a l’altre, sinó que ens vam asseure amb la junta de la PAAC i el vam fer junts. Els artistes ens van dir: no volem que sigui competitiu i volem que s’imbriqui amb els processos de treball del museu. Fet. L’actitud ha de ser aquesta: no fer les coses per a algú sinó amb algú. Això t’obliga a treballar diferent.
Una actitud nova en uns temps nous.
L’exalcalde de Venècia i pensador Massimo Cacciari diu que la pandèmia ha estat un gran accelerador de tendències culturals. I en el cas dels museus és claríssim. Del públic local jo en parlo des que era director del Museu Picasso. La influència social dels museus, els no públics, la desigualtat en l’accés a la cultura, la revolució digital… tots són temes que ja teníem sobre la taula. I ara, que a sobre tenim aquest risc que la cultura se’ns pari, és quan l’actitud ha de ser proactiva i dinàmica. I col·laborativa. Molt. La interdependència és clau. Durant molt temps s’ha cregut ingènuament que algú podia pensar un bon projecte i sortir-se’n en solitari enmig d’un merder. I això és fals. Estem interconnectats: artistes, col·leccionistes, galeristes, públic, escoles, veïns, nouvinguts, museus, administració… Si no li va bé al Macba, a mi tampoc em va bé. L’actitud ha de ser fer pensant en els altres. Escoltar-los. Tractar-los d’igual. Reconèixer-los. I cedir. Cedir és bàsic. A veure, la situació és complicada i hi ha una part que nosaltres no podrem arreglar. Ara, en la que nosaltres sí que podem arreglar, la nostra actitud ha de ser més decidida, més valenta, més coratjosa, perquè podem ser útils per a una població angoixada. Mentalment també venen temps complexos. I crec que l’humanisme en general té una gran oportunitat. Hi veig una motivació, un estímul. Ho dic amb tot el respecte per l’emergència social del moment. En conclusió: el virus ens obliga a fer coses que volíem però ens costava fer. Ara no tenim excusa.
Torno a insistir amb les cancel·lacions. Només han salvat l’exposició de la Fundació Suñol.
La paraula cancel·lar potser és una mica dura… Però jo ara celebro el pronòstic que vam fer quan va esclatar la pandèmia. No vam voler pecar d’optimistes. Hi va haver un moment que vam dir de fer Nonell el 10 de setembre. Ens hauríem equivocat. És una exposició cara, perdíem els préstecs més importants… El que vam fer és un estalvi molt gran (el cost del programa es va reduir en gairebé 900.000 euros) per concentrar els esforços després. Aquesta tardor és més calmada, si vols, de cara a l’exterior, però estem sembrant, amb l’equip apinyat. I n’estem traient rendiment. Estem escoltant molt. Escoltem de veritat. Des d’aquest punt de vista, és una tardor molt productiva. Els museus, arreu, hem perdut el 80% dels visitants. Però el museu pot ser rellevant independentment de la xifra de visites. Et diria que la rellevància del MNAC és fins i tot més gran ara perquè ens hem centrat en l’essencial, en el diàleg. Amb el barri, amb la universitat, amb els museus del país… La nostra activitat actual és frenètica, et diria que fins i tot estem desbordats. L’objectiu no és només vendre entrades sinó ser capaços d’emetre. Ara és un bon moment per fer el salt definitiu de ser una gran plataforma de continguts. Que és el que hauríem d’haver estat sempre. Els museus, els teatres, inclús les sales de concerts… hauríem de ser com escoles permanents.
El concepte ‘crisi’ no és igual per a tothom. Una cosa és el MNAC, que tot i la manca de recursos, és un poder, i l’altra el col·lectiu d’artistes, absolutament desemparats. La humilitat és el mínim que es pot demanar al museu.
Sí, i el MNAC té una resiliència molt gran. És incomparable. Aquí tots cobrem un sou. No paro de rebre trucades d’artistes que se m’ofereixen per venir a pintar les parets o per fer qualsevol feina, la que sigui em diuen. La realitat és aquesta. Gravíssima. I això que dius de la humilitat ho vinculo a una altra qüestió: els museus hem perdut el monopoli. Aquella idea d’autoritat inviolable del museu ha desaparegut. I el que s’hi resisteixi s’estimbarà al primer revolt. Des de gent d’interessos diversos es genera massa crítica i es discuteix amb rotunditat aquesta suposada autoritat inviolable del museu. No podem ser una màquina de rebotar a fora aquests altres relats. Què ha de fer el museu? Escoltar, incorporar i horitzontalitzar-se al màxim. I aquest procés acaba amb una de les meves obsessions: canviar la governança. Informalment, ja ho faig, de parlar amb artistes i experts, però el meu patronat continua sent el que és. Hem de ser més professionals en la governança de la cultura. Però canviar el model costarà molt. Necessitem fer una transformació radical, en sintonia amb tot el que està passant a fora, que ens està desbordant, però les eines que tenim no ens acompanyen. Estem lligats d’una mà. Els polítics se m’enfaden quan ho dic. Però, quin sentit té que uns museus siguin governats per la Generalitat, uns altres pels ajuntaments, uns altres per la Diputació, si la societat que se’n serveix és una de sola? Algú hauria de tenir la visió global, i a deu anys vista, no amb el curtterminisme dels interessos polítics.
Què passarà aquest 2021 que ara estan “sembrant”?
Projectes que començarem, que ja hem començat, i que acabarem. No farem projectes a set anys vista enmig d’aquesta crisi. Se’ns ha demanat un rendiment clar, i hi serà. No econòmic, sinó cultural, social, educatiu. I tots tenen aquesta condició del co. Jo ho veig com un cercle de coses que expressen sense jerarquies la multidimensió del museu: el barri, la internacionalització, la recerca de la col·lecció, la comunitat educativa i les exposicions. Ho hem plantejat en dos blocs temàtics. Art i guerra, la primavera i l’estiu. Aquí hi entra una gran intervenció d’un artista a la Sala Oval, que jo crec que pot ser una imatge d’aquest museu de les que quedaran per sempre, una exposició de fotografies d’Antoni Campañà i una exposició sobre tota l’operació de salvaguarda del patrimoni artístic català durant la Guerra Civil. Parlarem del que va passar el 1936, sí, però també del que està passant avui. Aquest museu arrossega les coses al present. I a la tardor i l’hivern, ciutat i representació. Com es representa Barcelona, la ciutat de Picasso, Miró i Dalí i també la de la millor botiga del món? Farem una gran exposició de Gaudí. A la primera sala només hi haurà plànols de Barcelona just abans que Gaudí s’hi posi a treballar. La ciutat estava completament buida. En el fons, com ara. Abans t’he dit que el nostre pla es deia estratègic, i no, és d’acció.
Comenti aquest matís.
Doncs que és hora d’actuar i no de desenvolupar teoria. Ara hi ha hagut la Biennal de Pensament, per on hi ha passat gent boníssima, però queda pendent el debat sobre la realitat, que no és abstracte. Què està passant aquí, en el nostre context? Inclús el conflicte polític mateix. O l’idiomàtic. No va sortir, a la Biennal. Jo sempre dic que el museu ha de fer dues coses: parlar del lloc on està i, des d’aquest lloc, donar una visió del món. Hem de parlar del món però des d’aquí.
La gratuïtat dels museus, que vostè defensa, trencaria realment les barreres d’accés a la cultura?
No només amb la gratuïtat ho solucionarem, no. Però hi estaríem més a prop. Hem exclòs molta gent, per molts motius: pel llenguatge que hem fet servir, perquè venim d’una tradició molt culturalista… A la universitat hi ha accedit tothom, a les biblioteques hi ha accedit tothom… als museus, no. Tàpies encara és un marcià per a molta gent. I fa trenta anys ho era Miró, el rar. Quan estava al Museu Picasso, estava convençut que el preu era la barrera principal. Ara rectifico. Però és una barrera important. Jo defenso el dret i la llibertat d’entrar i sortir d’aquí com si això fos una continuïtat del carrer. Perquè som un espai públic!
Avança el museu digital?
És clau. I anem a pas de tortuga. Vam fer una gran estirada els anys 2012-2014 i després hem anat molt més lents. Però no té marxa enrere. I ho vinculo amb el que et deia del museu generador de continguts i d’idees. On estaran? A la xarxa. Que nosaltres digitalment tenim uns recursos que no estem aprofitant prou bé, és cert. Se’ns crítica per això i amb tota la raó. Ho anuncio: la nostra col·lecció estarà en línia l’any que ve amb tots els drets alliberats, menys quan siguin d’un tercer. Les imatges seran gratuïtes per a tothom. Això encara no ho ha fet cap museu. Sí al museu digital, per descomptat, però jo reivindico també el valor in situ, el que Raül Garrigasait en diu l’experiència amb els altres. M’encanta aquesta idea, perquè al museu hi vas i aprens de i amb l’altre.
Tem les retallades?
No tinc la sensació que n’hi hagi d’haver els propers anys. No m’imagino les administracions retallant, la veritat. És que no es pot. El món de la cultura ja no té més marge. Nosaltres amb la crisi del 2008 vam perdre el 40% del pressupost.
El MNAC es pot arribar a plantejar la venda de patrimoni com estan fent alguns museus?
No, no! La dicotomia és falsa, fabricada interessadament. Em venc un Miquel Àngel (ara penso en la Royal Academy of Arts de Londres) o acomiado personal. Ningú et posa una pistola al cap per decidir una cosa o una altra, això t’ho fas tu. Endeuta’t, per salvar els teus treballadors, però no mutilis la memòria. A part: qui decideix què és prescindible del patrimoni públic i col·lectiu?
Assumeix que ara l’ampliació del museu no és un tema prioritari?
N’hem parlat amb les administracions, i així és, però escriure ben desenvolupat el projecte sí que ho podem fer, té uns costos assumibles. Per anar avançant cap a l’horitzó 2029, l’any del centenari de l’Exposició Internacional.
Què és el que el fa patir més?
La idea conjunta de tots nosaltres. Per això defenso tant la interdependència. Em preocupa tant la Fundació Miró com el MNAC. La Fundació Tàpies i La Panera de Lleida. No puc evitar pensar en col·lectiu. I per això també dic que aprofitem aquest moment per discutir què val el sistema públic de museus i com es paga. Perquè el model que teníem era mentida: ens hem aprofitat d’una onada de turisme que se n’ha anat en orris.
Ara que parla de la Fundació Miró…
És la prova de que aquest model no funciona. El millor museu del món de Miró trontolla perquè depenia de la taquilla. I no podem dir que sigui privat: és completament públic. Preguntem a un ciutadà de Barcelona què li semblaria que se n’anés a París o a Londres. La Fundació Miró forma part del nostre hummus cultural. Insisteixo en la idea de la visió global. Ens fa falta.
Té ganes d’un tercer mandat?
Acabo contracte el 2022. Un tercer mandat de cinc anys és massa. Ara, un parell d’anys els necessitaria per poder acabar el meu cicle. Per exemple, havíem situat la remodelació de les sales de romànic el 2022. Però és obvi que el calendari s’ha de revisar. Les retallades, Sixena, la Covid… ens han consumit moltes energies i temps. Hem de buscar finançament per a la nova presentació del romànic. Però hi ha coses que t’indignen: el Ministeri continua incomplint completament l’aportació de la part que li toca pels estatuts, que és d’un 30%. Estem parlant d’un deute anual de quasi 900.000 euros els últims sis o set anys. Ves sumant.
Les sortides si més no estranyes de Carles Guerra de la Fundació Tàpies i de Ferran Barenblit del Macba i ara també la degradació de la directora de la Fabra i Coats, Joana Hurtado, de què són símptoma?
Del fet que, com et deia, hi ha unes estructures de govern dels equipaments que han quedat obsoletes. Els equipaments han de tenir llibertat per decidir, conjuntament amb les veus que incorporin, el seu futur. Aquest ferri control d’un Icub o d’una Agència Catalana del Patrimoni Cultural és un model erroni. No serveix per afrontar els reptes que aquests equipaments han d’afrontar. I el que no pots és dir que et conjures per lluitar contra la precarietat del sector i tenir els directors dels centres d’art més importants com a treballadors autònoms.
Acabem amb Sixena. Abans ha dit la d’energies i temps que hi han dedicat. S’acosta el final del procés judicial de les obres (la sentència del Suprem és immediata). El de les pintures acaba de rebre un nou revés, amb la recent sentència en contra de l’Audiència d’Osca.
Quan hi hagi la sentència dels objectes, si és desfavorable, haurem d’interpel·lar els nostres col·legues d’arreu de l’Estat per reflexionar què significa en termes de jurisprudència. Perquè a partir d’aquell moment ningú es podrà amagar ja sota les pedres. I no oblidem que aquestes obres marxen d’aquí per anar a un lloc que és qualsevol cosa menys un museu. I sense relat, que sí que el té el Museu de Lleida.
Els seus “col·legues de l’Estat” han estat molt callats. Sense el conflicte Catalunya-Espanya ho haurien estat tant?
Estic segur que no. Amb les pintures, el director del Prado va ser valent quan va alertar que el trasllat les posava clarament en perill. Però els silencis cal saber interpretar-los: cap director de museu aragonès ha signat un paper a favor de tocar-les. No sé què acabarà passant, diuen que el Suprem pot tardar anys a prendre una decisió.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.