Cultura

Francesc Serés

Novel·lista. Premi Proa

“El llibre és una festa”

Francesc Serés és un veterà de la narrativa catalana. Nascut a Saidí el 1972 i amb una obra singular, presenta la novel·la La casa de foc (Proa), que va aconseguir el segon premi Proa.

Què ha suposat el premi Proa dins la seva trajectòria, que havia estat distingida sobretot amb premis a obra publicada.
Quan me’l van atorgar, la primera cosa que vaig pensar és que feia vint anys que havia publicat el primer llibre, que va quedar finalista al premi Pere Calders. Els premis a obra publicada m’han arribat a través de premis de projectes per La matèria primera o La pell de la frontera. Era el moment de provocar canvis. Ho vaig meditar molt, però hi havia dos bons arguments: canvis i factor sorpresa. De l’altra, el que significa el premi quant a dotació, impacte en l’ecosistema, relació amb els mitjans i promoció. Després de sis anys me n’havia oblidat una mica, si t’he de ser sincer.
‘La casa de foc’ és una novel·la que barreja gèneres i que té lectures múltiples. Tenia cap intenció preconcebuda en el moment d’escriure-la?
El llibre va canviar de direcció i de títol almenys tres vegades, però cada relectura i reescriptura crítica afegia profunditat. És per això que en alguns moments sembla una novel·la de formació, de vegades una educació sentimental, passa per la crònica negra i fins i tot en algun moment té la temptació d’assaig. Comença gairebé com una novel·la d’aventures, com un Robinson, i de mica en mica abandona el jo per centrar-se en els altres. En el centre de la novel·la hi ha dos punts de màgia, hi ha persones que tenen l’habilitat de trobar aigua i fins i tot objectes, i també hi ha un interès per aquell sublim romàntic que per a nosaltres bascula entre el mite i el tòpic. Aquesta part imaginativa feia que te n’anessis cap a llocs que la proximitat amb la gent t’hauria impedit. Sí que hi havia de fons aquest leitmotiv: com coneixem els altres, fins a quin punt podem fer-ho i després com els jutgem i com ens jutgem.
Quant de temps li va costar redactar-la i quina va ser la motivació?
Crec que la novel·la va començar el dia que me’n vaig anar del Sallent, i ja fa vuit anys, però no és fins que vaig prendre certa distància que vaig voler entendre què m’havia passat, vivint en aquella masia i amb tota aquella gent. En aquest cas hi havia un cert grau d’introspecció que la casa i la zona facilitaven. Finalment, hi ha la voluntat d’entendre què va passar dins d’aquelles famílies i, si ho puc dir així, de fer-ne un mite, una història perdurable, alguna forma de record més potent que la memòria personal, una certa memòria col·lectiva.
La Garrotxa és un paisatge al qual està vinculat professionalment. El paisatge i la comarca tenen un paper fonamental en la descripció i la narració?
Sí, i tant, i per molts motius. Primer perquè la zona és molt especial, és un petit microcosmos, amb elements més mítics que històrics: els fòssils, el menhir, els volcans i una orografia molt trencada que aïlla les valls i que, al mateix temps, les preserva i, encara que sigui una paradoxa, les uneix. De vegades, des de dalt de la serra de Finestres tinc la sensació que és un mar de muntanyes, i la sensació que són onades fossilitzades d’algun mar més antic esdevé gairebé realitat. Fixa-t’hi: jo hi he passat i ara ja no hi soc, però el record és indeleble. La història suplanta aquells grecs que volien que es recordés el seu nom i és ella la que reclama ser present en la posteritat.
Quin és el paper del bosc?
El bosc és el laberint amb el Minotaure, el perill. Però també és protecció, un espai de poder i supervivència en el qual tant es pot defensar les cases que conté com plantar-hi marihuana. Hi ha una escena d’un nen que es perd al mig del bosc com la gent es perd en el bosc del temps. Aquesta idea de perdre’s en el temps és recurrent en la novel·la. La natura té un caràcter distòpic que marca els límits del malestar contemporani. Tenim molt mala relació amb la naturalesa. La bufa que rebrem les properes dècades per haver estat tan centrats en la ciutat serà colossal.
En el moment de teixir la trama amb els personatges, el principal perd protagonisme davant els personatges provinents de Can Sol. Va ser la mateixa novel·la la que els va desenvolupar ‘in crescendo’?
M’agrada molt aquesta pregunta perquè era un eix que volia recórrer. ¿Com et planteges passar d’un personatge de la modernitat com el nàufrag, que només vol sobreviure i que té uns esquemes molt determinats de com ha de ser la vida i un jo abassegador, a un caràcter secundari, que renuncia al protagonisme per posar-se en funció dels altres? Tant en funció dels altres que acaba tenint cura d’una nena que no és seva i a la qual li transmet totes les esperances del futur.
El paisatge hostil és un element primordial en la literatura catalana des de ‘Solitud’. Es podria adscriure a aquest tipus de narrativa més feréstega, amb tants precedents?
Hi ha un llinatge de lectures que passen per la zona. Pensa que a Colltort, a sobre de Santa Pau, el trobador Guillem de Berguedà va matar Ramon Folch de Cardona. Hi ha ressons de Solitud? Potser sí, però també d’Eugeni d’Ors, que estiuejava a la zona, i de Josep Pla, que la visitava sovint. Hi ha l’ombra de novel·les com La punyalada i fins i tot un reflex de Sang nova, de Vayreda. Però, sobretot, hi ha una actualització dels temes que mouen aquests llibres, un espai que es vol diferent i que, per tant, genera una visió i una dinàmica pròpia del món que contrasta amb la resta. Si tot és igual, on mirarem per trobar alguna cosa nova?
Com recomanaria al lector entrar a ‘La casa de foc’?
El llibre és una festa, i crec que aquesta és la sensació que tindrà el lector quan l’acabi. Totes les bones festes tenen rituals de pas, per això li diria que observi els personatges que van apareixent, que entri en tots els racons de les cases i dels paisatges i que travessi les escenes que hi ha amb la confiança de saber que serà ben rebut. Crec, ho dic sincerament, que els personatges i els llocs són hospitalaris. És clar que demanen un preu, s’ha d’estar alerta: hi ha el riu, hi ha el bosc, hi ha les cases disperses, cadascuna amb la seva història. I hi ha els grups de gent, els vilatans, els caçadors, els delinqüents, els de Santa Pau, els de Mieres, els neorurals... I els morts, que persegueixen o tenen cura dels vius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’Aragó reclama l’execució provisional de la sentència que obliga a lliurar les obres de la Franja del Museu de Lleida

Lleida
Cesc Gay
Autor i director de teatre i cinema

“Escric teatre en un to d’humor que no sé fer en cine”

Barcelona

Premi ADI per a l’urna de l’1-O

barcelona

La Fundació Rafael Masó rep el fons de Narcís Masó

Girona

Mor Serra Llimona

barcelona
guardó

Joyce Carol Oates rebrà el 16è premi Pepe Carvalho

MÚSICA

Xoel López inaugurarà el Guitar BCN

Dues actrius i un amic invisible

BARCELONA
festival

Víctor Nubla i Elisenda Solsona, premis Ictineu