Cultura

MARIA JOSEP ESCRIVÀ

POETA

“Sempre fem tard a les coses importants”

La voracitat del dia a dia que ens allunya de nosaltres mateixos és una altra manera d’anar morint a poc a poc
Ens falta permeabilitat entre els territoris de parla catalana perquè tota aquesta producció circuli i es conegui...

Amb una gran obra al darrere que l’ha convertit en un dels referents de la poesia al País Valencià, Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) ha estat guardonada amb el premi Miquel de Palol d’aquest any per Sempre és tard (Proa).

Un dels poemes l’inicia amb un explícit “Sagne de ganes d’escriure”. És per a vostè la poesia a vida o mort?
La necessitat d’escriure és a vida o mort. Últimament hi ha una idea que m’obsessiona i que apareix ja al poema amb què vaig participar en la secció Poetes sota pressió de La Llança que es va publicar durant els mesos tan durs del confinament, amb un vers final que diu: “Hi ha tantes maneres de morir.” La mort biològica n’és una, i, d’aquesta, no n’escapa ningú, però el desencant que ens corseca, el desànim que ens va minant la il·lusió de viure, la voracitat del dia a dia que ens allunya de nosaltres mateixos són algunes altres maneres d’anar morint a poc a poc. Aquest vers que cites se’m va instal·lar al cap, quasi com un crit, un dia de plena tardor, quan de sobte se’m van fer visibles uns pollancres de color groc, preciosos, al costat de la carretera per on vaig a la feina.
Com se li van representar aquestes imatges tan intenses?
Va ser com un xoc visual, com una alarma que se’m va activar a dintre, de tant de temps que feia que no havia tingut ni un sol moment per pensar literàriament. I aquesta necessitat se m’hi presentà amb la virulència de quan ens fem un tall i en brolla la sang i, fins aquell moment, quasi hem oblidat que la sang ens circula per dintre.
A la part final de ’Sempre és tard’ col·loca moltes notes que fan referència a traduccions o a altres poetes. És la poesia pròpia un contacte amb la tradició i un diàleg amb els altres?
Sí, en una proporció molt important. Fonamental, en el meu cas, i suposo i vull pensar que ho és en el cas de qualsevol persona que escriu i ho fa amb un cert rigor. Si tu vols, podem fer el plantejament de manera inversa, que trobo que és el sentit més exacte en què es produeix aquesta connexió. Haver llegit determinats poetes, alguns llibres reveladors, han alimentat la meua obra, si se’m permet dir-ho així. Però és que, a més, hi ha també aquella consciència, que podria semblar arrogant però és, realment, un acte d’admiració i d’agraïment, cap aquells escriptors i escriptores i el seu compromís vital amb la poesia, on jo soc només una petita baula, però una baula, al cap i a la fi, que marca una continuïtat, que ens lliga a la tradició i també als nostres contemporanis, una voluntat, humil però convençuda, de ser-hi. Després de Sempre és tard, he començat a intentar poemes on hi ha un diàleg poètic i humà amb altres poetes amics. És una manera d’homenatge a la seua feina i d’agraïment per la seua companyia.
Quin és el seu concepte de poesia?
La primera cosa que se m’acut és dir-te que qualsevol resposta serà insatisfactòria per a mi mateixa i tindria poc a veure amb l’efecte poètic, que és el que realment hi compta. A més a més, no en tinc una idea immutable: canvia a mesura que va canviant la meua pròpia experiència poètica i vital, perquè l’una i l’altra, en el meu cas, són indestriables. En qualsevol cas... potser la poesia seria aquell alè que hauria de romandre més enllà de la resposta a la teua pregunta. Una revelació –en el sentit literal de traure el vel, manifestar-se, descobrir– sonora, conceptual i emocional, que el poeta verbalitza, ofereix en forma de paraules i que el lector, necessàriament, s’hauria d’encarregar de fer seua, de consumar. Sense la participació del lector, i sense tenir-hi en compte l’altre, jo puc tenir el meu concepte de poesia, incorporat a l’expressió poètica mateixa, però seria una mostra d’autocomplaença, un acte d’egotisme –per no dir d’onanisme– bastant avorrit.
Realment “sempre és tard”?
Bé... És la premissa a partir de la qual construeixo aquest llibre. Potser aquest caràcter sentenciós sobti una mica, però està bé que els poetes mirem de provocar el xoc, la sotragada, no creus? Dit això, el sentit del títol és doble, si hi penses: no tenim cap domini sobre el temps, almenys des que en tenim consciència; sempre fem tard a les coses importants de la vida, perquè no som agosarats, sinó conformistes. Aquesta seria una primera manera de parafrasejar el títol. La segona, que potser és la que jo trobo més suggeridora, s’entén quan posem l’èmfasi en la paraula sempre: viure confiant en aquest sempre és fer tard a l’ara. No sé com podem autoenganyar-nos pensant que tindrem tot el temps del món per canviar d’estil de vida, per actuar d’una manera més coherent, o més afí al nostre desig... Per tant, sí, sempre és tard.
L’absència de l’amor i el pas del temps són dos dels grans temes del llibre, com ho són de gran part de la seva obra anterior. Els considera els prioritaris?
Ja veus que abans m’hi he entretingut, parlant del pas del temps. És un tema recurrent, i no gens original, per cert! Però ara hi afegiré un altre matís: a mi m’interessen molt els contraris que conviuen, els contrastos. Tot allò que de vegades es mostra bellíssim perquè xoca amb la lletjor. O la delicadesa d’un motiu que destaca per oposició amb la duresa que l’envolta. La paràlisi absoluta és la mort. Ser-ne conscients comporta viure més intensament. A mi m’agrada reflexionar sobre tot això, abans i durant l’escriptura. I pel que fa a la segona part: l’absència de l’amor, dit així, de manera abstracta, no és un tema que m’interessi gaire. Al meu blog vaig escriure una vegada sobre mi mateixa “no soc poeta de l’amor”; no sé si hi té res a veure...
El toca, però al nou llibre d’una manera punyent...
El que hi ha a Sempre és tard és un sentiment pregon d’enyor, de buit que produeix l’absència de la persona estimada. Una absència viscuda amb tanta intensitat que esdevé motiu de ser. No es pot trobar a faltar sense estimar alhora, i aquesta certesa transmet una força interior formidable. Però al llibre hi ha d’altres temes tant o més importants: la mort omnipresent, el desig, la impossibilitat de dir, el compromís amb l’ésser humà que pateix, i la natura, la identificació amb la terra i amb la natura, molt important.
Vostè va ser una de les poetes antologades dins del llibre dels imparables. Què en queda, de tot allò? Les tries generacionals caduquen de seguida o crec que han resistit el pas del temps?
Espero que en quedi l’obra de cadascun de nosaltres. Fa més de quinze anys de la publicació d’Imparables. Una antologia, i les tries generacionals tenen el seu atractiu com una manera de situar en el panorama una sèrie de noms que comparteixen moment vital i inquietuds poètiques. Jo no puc parlar per cap dels altres vuit companys, però, en el meu cas, mantinc intacta la convicció en la força matriu [sic] de la poesia: “Sense poesia no hi ha literatura que valgui” –dèiem en aquell text inicial que vam consensuar amb dificultats, però també amb molt d’entusiasme–; i també continuo reivindicant l’antidogmatisme, l’oposició al victimisme i la defensa del risc, de l’ambició creativa que ens ha de portar a l’inaudit... És una cosa que ara trobo a faltar, aquest entusiasme que ens fa pensar que la poesia pot transformar el món. Si em dius que això és una ingenuïtat et diré que sí, que és una ingenuïtat meravellosa i, ara amb la o, motriu. Hi ha una curiositat que apunto ací: en els sis últims mesos, tres d’aquells autors antologats a Imparables hem guanyat premis importants: Lluís Calvo, premi Carles Riba; Txema Martínez, Jocs Florals de Barcelona, i jo mateixa he guanyat el Miquel de Palol. Vist des d’ara potser tot allò fou un deliri col·lectiu magnífic que a alguns ens va servir per reafirmar-nos en les nostres conviccions individuals.
Com veu el panorama poètic actual.
Jo veig un panorama ric en propostes molt diverses, dinàmic, amb tres generacions que conviuen, i crec que ho fan de manera bastant sana, malgrat el que pugui semblar de vegades.
Quins són, doncs, els dèficits?
Potser ens sobra autocomplaença i ens falta autocrítica i crítica –les dues coses– per consolidar tota aquesta multiplicitat de propostes i per refermar de cara al futur tot això que, si ho mirem només des de la immediatesa, és fungible com mai abans. I també ens falta permeabilitat entre els territoris de parla catalana perquè tota aquesta producció circuli i es conegui... Aquest tema em preocupa molt i és esgotador...
Per l’escàs contacte que hi ha entre les diferents zones lingüístiques?
Això mateix. Alguns tenim claríssim que això és un tema cabdal per a la bona salut de la nostra literatura, i no cal dir de la poesia, que segurament és el gènere que té el públic lector més fidel, apassionat i desacomplexat entre tots els gèneres. Als anys setanta era un tema que es tenia més clar que ara, aquest contacte, aquesta comunicació i aquest intercanvi entre els Països Catalans, més enllà de fronteres administratives i de parcel·les autonomistes. Ara ens hem tornat una mica sectaris i una mica provincians també, tant al sud com al nord i com a l’est. La situació política ens ha confós durant molts anys, i diria que ens hem instal·lat en una queixa constant i en el retret de si és culpa del nord, o del sud o de l’est i, mentrestant, hem perdut de vista la idea de nació gran, i, si tu vols i en termes més pràctics, de mercat editorial gran. Jo sempre dic, perquè ho crec fermament, que revertir la situació depèn de nosaltres.
Per què es va decidir-se presentar al premi Miquel de Palol?
Quan vaig considerar que el llibre estava acabat, em vaig presentar al Carles Riba i vaig saber que Sempre és tard hi havia quedat ben posicionat. Això em va animar a intentar-ho amb un altre premi molt respectat per mi, com és el Miquel de Palol, que a més publica, igual que el Riba, una editorial important com és Proa. Jo volia intentar publicar en una editorial del Principat, just pel que comentàvem abans: per les dificultats amb què els llibres circulen per tot el territori. El Miquel de Palol és un premi molt bonic, que té al darrere una entitat organitzadora –la Fundació Prudenci Bertrana– que creu en la cultura, en els llibres i fa les coses molt bé. I al final, el que volem tothom que escrivim és que se’ns valori la nostra feina, que es doni suport i visibilitat al llibre, que se’n parli, formar part d’un catàleg solvent. Tot això es facilitava si guanyava el Miquel de Palol i si publicava a Proa. Però t’he de dir que no tinc cap queixa amb cap editorial on he publicat anteriorment, sinó tot el contrari: totes m’han donat alegries i els llibres han anat funcionant de manera satisfactòria. Serena barca, el meu llibre anterior, s’ha reimprès diverses vegades, i des del País Valencià estant! Què més vull?
“Niem a la intempèrie” com diu un dels seus versos?
Rotundament, sí. I encara gràcies si tenim la sort de fer niu on arrecerar-nos! En aquests moments i en aquestes latituds és tot un privilegi. Jo en soc molt conscient, de la intempèrie i del privilegi, però, en general, vivim en la indiferència, cadascú en la seua zona de confort, i per a mi la indiferència és una de les coses més menyspreables.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.