Cultura

efemèride

David Paloma

La memòria de les paraules

Avui es compleixen divuit anys que va morir Joan Coromines, el romanista més reconegut

“Un idioma no és un magatzem de mots, sinó un vehicle expressiu i inequívoc de les idees d'una nació”
Coromines
va ser enterrat
al cementiri
de Montjuïc,
a Barcelona
La capella ardent es va instal·lar, amb tots els honors civils,
a la Generalitat

L'any 1997 va començar amb la mort de Joan Coromines i va acabar amb l'anunci d'un imminent cicle d'estudi i d'homenatge a la seva obra. Van ser 13 conferències i una clausura que van tenir lloc entre els mesos de gener i març del 1998. L'artífex d'aquella empresa va ser Joan Solà, que va aconseguir el suport de les institucions convenients, entre les quals la direcció general de Política Lingüística.

Entorn de l'obra del “lingüista català més complet de tots els temps”, en paraules de Solà, es van aplegar erudits de categoria que van saber presentar de forma objectiva diferents aspectes de la immensa obra corominiana: els substrats preromans, les etimologies àrabs, la gramàtica històrica, el mossàrab, la dialectologia catalana, l'onomàstica, les idees literàries...

Amb vista a la publicació d'aquell material, Solà va tenir l'encert de fitxar altres personatges, com ara Josep Ferrer i Joan Pujadas, editors dels volums miscel·lanis Joan Coromines, 90 anys i Àlbum Joan Coromines. Pujadas hi va detallar una cronologia general de la vida i l'obra de Coromines i Ferrer hi va referenciar la bibliografia completa: 277 títols.

Un altre Ferrer, Joan Ferrer, secretari i col·laborador de Joan Coromines des de l'abril del 1990 fins a la mort del lingüista, va escriure que el llegat que Coromines havia deixat a la Fundació Pere Coromines contenia “materials inèdits de notable valor”.

Entre aquests materials hi havia les monografies, els cedularis, l'epistolari, manuscrits d'altres filòlegs i també les llibretes de camp, és a dir, les enquestes toponímiques que Coromines va fer per tot el domini lingüístic del català. Els papers de Coromines eren tants que Joan Ferrer no va poder presentar sinó una “primera aproximació parcial al seu llegat”. Aquella primera aproximació no va recollir l'obra Itineraris, que ha publicat recentment Ara Llibres i la Fundació Pere Coromines.

Estris d'excursió

Itineraris recull 457 excursions datades entre el 13 d'octubre del 1923 i el 4 d'abril del 1954. Amb un detall insuperable, Joan Coromines en va descriure les primeres 215, que arriben fins al 4 de març del 1934. En transcrivim alguns fragments: “Surto sol el dissabte 1 de desembre [...] amb el tren mixt de les sis menys deu del matí per l'Estació de França (preu 3,50)”; “... em vaig fer per primer cop unes sopes julienne amb l'escudellòmetre d'en Baltà. Les vaig trobar divines”; “Baixem pel vessant oest a can Pollastre, on ens mostren el camí del coll d'en Tripeta, des del qual, pel grau del Mercader, pugem a can Clascar de Bertí i, passant per can Serra i can Uià, pel camí de les cingleres, baixem a la vall de Sant Miquel del Fai”.

Coromines tot sovint es presenta com un excursionista infatigable, d'una resistència enorme: sol anar al davant, sense parar-se, fent els passos sempre iguals, i els seus acompanyants (quan no va sol) el segueixen esbufegant. Ell és qui es troba els perills o les sorpreses. “En una raconada del barranc vaig topar amb l'ossada d'una bèstia que es devia haver mort de fred. Devia ésser un ase o algun animal així. Em vaig guardar bé prou de fer-hi fixar els altres”. “M'havia col·locat expressament entre en Tona i en Foix, que eren els qui estaven més abatuts, i no vaig parar ni un moment en tota la nit de burxar-los per impedir que s'adormissin”.

Josep Ferrer i Joan Pujadas han recuperat, a més a més, una de les llibretes de notes de camp de l'insigne lingüista, en la qual s'esmenten els seus “estris d'excursió”: motxilla, guies, mapes, guia ferrocarril, ganivet, pot, coberts, capses, plats, escudellòmetre, fogó, esperit de vi, oli, mistos, tovallons, ous, pa, viandes fredes, esmorzar, vi, sal, postres, xocolata, calçat, calçat de recanvi, abrigall, guants, capell, bastó, impermeable, vestit, corretja, portamonedes, cartera, carnet, rellotge, llapis, ploma, mitjons, mitjons de recanvi, mitges, lligacames, camisa, corbata, llanterna i pila, màquina de fotografiar, mocador, mocador de recanvi, pinta, capsa ulleres, gillette, tenda, manta, sac de dormir, brúixola, higròmetre, diari, gases i tafetà, fil i agulla, cordill, per llegir, sabó i piolet. Tants estris com portava i cal advertir que Coromines no esmenta paper i llapis, i és que l'explicació dels itineraris la feia sempre a posteriori, un cop a casa.

Una intenció politicomilitar

Tanmateix, les excursions de Coromines no semblen de lleure. Se surt sovint un dissabte al vespre, es menja poc, es camina fins ben passada la mitjanit, es munta la tenda per dormir-hi les hores imprescindibles, a l'alba es fan “exercicis” (a vegades són “exercicis d'avaluació de distàncies”) i de seguida s'inicia una marxa més pròpia d'estrategs que d'excursionistes. La nota que Coromines va escriure el 1972 com a pròleg d'Itineraris ha engrandit el misteri de l'objectiu final de les llargues caminades: “Francesc Macià sabia l'objecte a què eren destinades aquelles excursions”.

Més de vint anys després, Josep M. Espinàs va entrevistar Coromines (l'única entrevista televisiva que va concedir el savi romanista i que Televisió de Catalunya va emetre el 21 de març del 1995): “Les meves temptatives politicomilitars van començar amb la pujada de Primo de Rivera. Ens vam oferir a Macià i a Nicolau d'Olwer perquè allò acabaria malament i arribaria un dia en què ens hauríem de tirar a la muntanya”.

La dictadura va atacar el catalanisme polític, també els símbols i la identitat catalana. De fet, la primera excursió corominiana té lloc just un mes després del cop d'estat i, sigui per la raó que sigui, Coromines escriu de manera xifrada els noms dels seus companys d'aventures. Ferrer i Pujadas n'han trobat la clau de desxiframent i han editat el text amb els noms sencers.

Xiruca

Coromines tenia una formació extraordinària. Llicenciat en dret i en filosofia i lletres, va ampliar estudis a Alemanya i a Suïssa i va fer cursos d'etimologia francesa, de flamenc, de romanès, de rus, de basc, de grec, de llatí, de gòtic, de mètrica vèdica, de bibliografia lingüística, etcètera. Va ser deixeble de grans romanistes, entre els quals el seu admirat Jakob Jud, coautor de l'Atles lingüístic de Suïssa. Malgrat tot, Coromines també es va equivocar en algunes especulacions etimològiques. La més coneguda és, potser, la de l'origen del nom xiruca.

En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Coromines explica que les xiruques devien introduir-se a Barcelona cap al 1950 (“jo n'uso des de 1953”). Va recórrer al basc i a diferents suposicions lligades al baztandarra i a determinades terminacions diminutives biscaïnes. Del gerundi ziroka ‘ensopegant i rebent cops' hi veia una possible variant amb u: ziruka. “Em pregunto si el basc arcaic zirol ‘sabater' no hi tindria alguna relació”.

Dècades més tard, va ser Lluís Bonada qui va descobrir la història real de la xiruca. Es tracta del nom de persona Chiruca, hipocorístic gallec del nom corresponent al català Mercè. Resulta que la dona del fabricant d'aquestes botes es deia Mercè i que l'home va agafar aquest hipocorístic gallec per homenatjar-la. On l'havia sentit, aquest nom? Segurament a Barcelona, en una obra de teatre que es va representar amb molt d'èxit als anys quaranta. Es titulava precisament Chiruca, obra de l'autor gallec Adolfo Torrado.

“Un esforç inútil o un exemple de mètode?”, es preguntava Joan Solà. Potser les dues coses. Solà va escriure que un científic només pot oferir aportacions sòlides, “ni que sigui amb moltes marrades, vacil·lacions o errors”, si cada dia es llança a camp obert.

Caràcter abrupte

Sovint s'ha destacat que Coromines tenia un caràcter difícil, abrupte. Menyspreava l'obra i les opinions de col·legues seus amb duresa: “si [en Tal] tingués més coneixements de...”, “[en Tal] fa aquesta suposició estrafolària...”, “dedico [a en Tal] aquest poema de...” (i resulta que és un poema ofensiu). Un dels col·legues més atacats va ser Germà Colon, que un bon dia va pensar de replicar: “Quan Déu va crear el món, tingué la sorpresa de veure que el Sr. Joan Coromines ja hi era, i per això aquest ho sap tot”.

Joan Veny ha escrit que calen tres vides per poder arribar a fer l'obra gegantina, hercúlia, grandiosa i increïble de Joan Coromines. La quantitat de lletra escrita equival, segons Joan Solà, a tres vegades l'obra completa de Josep Pla.

Entre tot el material, hi ha consens a considerar que són quatre els títols principals: Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó i Onomasticon Cataloniae. No hi ha consens, però, a l'hora de destacar una sola frase de tota la seva obra. Potser podria ser aquesta: “Un idioma no és un magatzem de mots més o menys emfàtics o ornamentals, sinó un vehicle, noble sí, però abans que tot, expressiu i inequívoc, de les idees d'una nació”.

‘Dietaris de joventut'

La Fundació Pere Coromines custodia materials inèdits de Joan Coromines que són “de difícil edició i que van adreçats, en qualsevol cas, a un públic especialitzat”, segons afirma Josep Ferrer. Amb tot, ja s'han publicat 17 volums dels epistolaris del romanista insigne amb tota la intel·lectualitat catalana del moment. La previsió és arribar als 20 volums.

D'altra banda, Ferrer assenyala que els cedularis es podrien digitalitzar, “però això suposa uns costos que ara com ara no podem assumir”. S'està treballant, això sí, en els Dietaris de joventut, “que prometen ser molt sucosos”.

Secretari i col·laborador

Joan Ferrer, germà de Josep Ferrer, va ser el darrer secretari i col·laborador de Joan Coromines. Com a tal, feia feines de secretaria, com atendre la correspondència i la premsa. També va preparar els materials previs perquè Coromines pogués elaborar els articles de l'Onomasticon Cataloniae; s'encarregava de la relació editorial amb Curial i amb el tipògraf; coordinava la feina dels altres col·laboradors, com Max Cahner, Joseph Gulsoy i Philip Rasico, entre d'altres.

L'anècdota és que Ferrer acompanyava Coromines a dinar en el seu dia de festa setmanal, que feia dilluns, a Collsacreu, “i també fins a la frontera del Voló, un cop a l'any, per segellar el seu passaport”. Joan Coromines tenia passaport nord-americà, i per tant constava com a resident a l'Estat espanyol. “Un cop a l'any havia de sortir del país i fer-se segellar el passaport per la gendarmeria francesa. Al final, aquest tràmit ja no era necessari, però Coromines no se'n refiava i es feia portar puntualment a segellar el passaport”.

Joan Coromines, tot i que va deixar redactada tota l'obra de l'Onomasticon Cataloniae, només va veure'n publicat fins al volum VI. Després de la seva mort, Joan Ferrer es va encarregar d'enllestir els volums pendents i va treballar i dirigir la tasca titànica d'elaboració dels índexs tant de l'Onomasticon Cataloniae (8 volums) com del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (10 volums).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El festival Strenes s’ajorna a finals de juny

Barcelona
El Conte
Frank Bayer

L’home que volia passar la quarantena fent de dramaturg

Els videojocs en línia sumen 20 milions d’usuaris al món

Barcelona
el llibre

‘La filosofia de la immediatesa’

Confinacurts, neix una proposta de creació audiovisual

Cassà de la Selva

Serretes virtuals

Barcelona
‘Boulder’, el llibre més venut de Llibreries Obertes

‘Boulder’, el llibre més venut de Llibreries Obertes

La biblioteca virtual de Verdaguer

la música

Ash: 25 anys de vida salvatge juvenil