Opinió

‘Cinema Paradiso’ i Ennio Morricone

No cal dir que aquests dos noms van estrictament lligats, l’un sense l’altre no tindrien raó de ser en el món del cinema. No entendria Cinema Paradiso sense la música de Morricone.

Tothom pot escollir el dia de la seva mort; en el cas d’Ennio Morricone va decidir que aquest fos el dia que molts cinemes reposessin Cinema Paradiso, cinema dins del cinema, però, malauradament, les noves tecnologies ens han privat de gaudir-la amb les 24 imatges per segon del cel·luloide ja oblidat per molts. Són uns altres temps i no cal donar-hi més voltes.

Els que ja passem dels seixanta, de ben segur que moltes de les seqüències de Cinema Paradiso les tenim ben arxivades dins nostre. La foscor del cinema era també una conxorxa per a les joves parelles a l’hora de fer-se petons, o com la carmanyola plena de menjar amb la seva gasosa substituïa les famoses crispetes d’avui.

Penseu que a la província de Girona, als anys seixanta, hi havia més de 150 pobles on feien cinema i que a cadascun d’ells hi havia els Alfredos i Totòs de torn, i com en els programes de les festes majors, les pel·lícules tenien la mateixa importància que les orquestres, és a dir, el cinema era un gran esdeveniment.

Permeteu-me agrair a Giuseppe Tornatore i a Ennio Morricone que amb el Cinema Paradiso ens fan viure instants de la nostra vida que difícilment el temps podrà esborrar.

Anglès (Selva)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.