Opinió

Inhumanitat insofrible

L’entrevista d’en Jordi Basté, del 14 de juliol passat, a Joan Basolí i al seu fill Genís, ha estat d’una força emocional entranyable. No puc entendre, de cap de les maneres, que existeixin éssers humans capaços de prohibir a un pare empresonat estar al costat del seu fill accidentat. L’angoixa d’un pare pensant que el seu fill està sol a l’UCI i no poder ni tan sols acostar-s’hi, ha de ser un suplici insuportable que cap persona centrada pot acceptar.

És aberrant que cap persona humana, per molt gran que sigui el seu poder, pugui ni tan sols imaginar privar un pare d’estar al costat del seu fill que, després d’un greu accident, ha tingut una lesió medul·lar irreversible. Malgrat la desesperació del pare per poder veure el seu fill, se l’hi nega una vegada i una altra, al·legant risc de fugida. Quin pare fugiria del seu país deixant el seu fill en cadira de rodes?

Quan la manca d’humanitat impregna una societat, aquesta està morta, perquè sense els valors que la fan humana es converteix en un glaçó de gel. La inhumanitat no es produeix per generació espontània; la gent que calla veient les injustícies que es produeixen al seu entorn es converteix en còmplice. Sense empatia, un poble no pot sobreviure, ha d’estar vigilant al que passa en el seu entorn i no témer el poder que el vol anorrear.

Barcelona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.