Opinió

El futur de l’assistència geriàtrica

La pandèmia del coronavirus ha deixat al descobert el dèficit assistencial crònic que pateixen les residències de la gent gran i la necessitat de millorar-ne tant el funcionament com la fiscalització; aquesta és una de les principals constatacions del debat monogràfic celebrat aquesta setmana al Parlament de Catalunya. Un debat que l’oposició ha utilitzat per criticar fortament la gestió de la Generalitat durant l’emergència sanitària i en el qual les conselleries implicades han assumit el compromís de revertir la situació.

Més enllà de la deficient cobertura sanitària als ingressats i la insuficient protecció per als professionals que hi treballen, la veritat és que les mancances a les residències venen de lluny i tenen relació directa amb la privatització d’un sector que, en comptes de traduir-se en una millora de la qualitat del servei, tan sols s’ha traduït en l’increment del preu de l’estada. El repte ara és gros: no es tracta només de perfeccionar el funcionament geriàtric sinó de capgirar el model sencer. I no únicament per prevenir possibles nous brots o l’aparició de virus més virulents que es tornin acarnissar en la població més vulnerable, sinó també per garantir la dignitat del darrer tram vital dels nostres avis.

Pel que fa a l’àmbit estrictament polític, l’oposició ha fracassat en l’intent de reprovació del conseller d’Afers Socials, Chakir El Homrani, que en plena pandèmia va veure que calia traspassar les competències a la conselleria de Salut. Les picabaralles partidistes semblen inevitables fins i tot quan es tracta d’una emergència sanitària, però en realitat ningú escapa a la responsabilitat acumulada per un plantejament erroni, un finançament escadusser i unes plantilles al límit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.