Opinió

Tribuna

Bany de realisme

“Molts catalans que no són a la trinxera confessen que si la independència fos assolible just prement un botó, ells també el premerien

Els esdeveniments a Catalunya posen en evidència uns fets que permeten una reflexió més profunda que el sol esment que en faré aquí.

Es demostra amb claredat que no és la inviabilitat econòmica, sinó la política, que ha fet, fins ara, impossible l’objectiu de l’independentisme. L’economia catalana ha crescut per damunt de la mitjana de l’Estat espanyol tot i el que han hagut d’entomar els seus agents: un veritable camp de mines sembrades per uns i altres.

És, però, ja evident a hores d’ara que el camp minat de la política no permet passos endavant i ha trencat cossos i cames dels més agosarats. No era esperable l’entrada de tancs per la Diagonal, però el que ha posat en marxa la reacció de l’Estat per a molts ha estat pitjor: ha erosionat la confiança en les institucions, malmès la monarquia, qüestionat la divisió de poders.

Es demostra que per a alguns la independència de Catalunya no val un mort, prou frenats els anomenats Comitès de Defensa de la República i l’actuació finalment timorata dels governants catalans. Per a altres, la unitat d’Espanya contra una bona part de la població catalana no sembla tenir preu. Fins i tot per als que reconeixen que té un cost (els danys provocats pels instruments utilitzats amb deteriorament del prestigi de la democràcia espanyola), assolir l’objectiu els val la pena. Una asimetria considerable.

És més que evident també que els que utilitzaren l’economia amb finalitats polítiques per nodrir els escenaris catastrofistes no se n’han sortit. I ho han provat tot, i des de posicions fins i tot contradictòries. Uns dient que si l’economia no era més sensible a la situació política era perquè no es prenia seriosament el repte secessionista; altres, que alimentaven amb tot l’arsenal polític (i com d’aguerrits ho feien!) la fugida espantada de l’animal spirit de l’economia, tampoc ho han aconseguit. Només els canvis de seu d’algunes empeses han estat els seus trofeus de caça.

Per a mi és clar que el cuc de l’erosió del sentit de pertinença el tenim a dintre, i no pel disbarat de Tabarnia. Em refereixo als situats en llocs clau, exhibint un comportament dèbil i mesell cap a enfora i dur cap a dintre. Febles contra els forts i forts contra els febles. Ben aprofitada, la corrosió que aquests generen no és menyspreable entre part de la ciutadania que viu angoixada la situació. Dubtar és de savis, si totes les parts reflexionen a la recerca d’un millor acord. Però acostuma a inhibir una part si el dubte no és recíproc: valorar pros i contres és segurament més sensat però menys efectiu que un a por ellos; sobretot si aquest darrer disposa del poder.

És remarcable que els polítics de casa nostra estan en el fons dividits entre els que tirarien endavant el procés per majoria d’escons parlamentaris, aprofitant la finestra d’oportunitat que tenen, i els que pensen que cal, per a una decisió tan fonamental, ampliar la majoria. Els primers pensen “o ara o mai”; els segons, que cal incrementar la base de suport. Per aquests últims, i no és pel convenciment provocat pels errors de l’altre, serà fruita madura que caurà amb el simple canvi generacional. Però han de reconèixer que el timing pot no ser el mateix en tots els casos.

És notori a hores d’ara el fet que molts analistes de trinxera, mitjans de comunicació, organitzacions empresarials haurien de recuperar l’objectivitat. Un mínim d’anàlisi exigeix simetria argumental. Si una part en disputa es creu que no ho ha fet bé, l’altra és evident que tampoc; fins i tot podríem valorar quina de les dues parts ho ha fet pitjor. Però s’ha de constatar l’error d’ambdós si es vol arribar a una solució. Criticar una part només equival a reforçar l’altra. I en aquest context, si el més fort a dintre s’imposa, qui se n’aprofita és el més fort de fora, tot i que no tingui la raó. Amb el seu biaix han contribuït aquells analistes, sens dubte, a la polarització social que deien voler combatre.

Finalment, constatem que encara avui, i ara més que mai, se senten molts catalans que no són a la trinxera que confessen amb la boca petita que si la independència fos assolible just prement un botó, ells també el premerien. La por domina sobre la voluntat democràtica d’un poble. Quina lliçó més dolenta per a una societat democràtica del segle XXI!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.