Opinió

De set en set

Desig

Pitjor que no desitjar és la por de perdre el desig de desitjar

El desig, quan no es manté actiu, roman latent com una nau invisible. Hi ha cossos que, mancats de carícies, treuen l’olla del foc amb les mans perquè ja no es cremen. Tenen la pell impermeable a còpia d’encadenar fredors i ronsejar per laberints. Pitjor que no desitjar és la por de perdre el desig de desitjar. La natura desitja fort, aquests dies. Implora, ardida i superior, que la humanitat enllesteixi la seva cursa vers la destrucció del planeta. Felina, la natura només ataca quan s’ha sentit ferida, humiliada, abusada. Al carrer hi ha un grup d’homes ebris de fum, alcohol i mentida. Criden i s’insulten. Després s’abracen i cauen a terra. Desitgem allò que no donem per perdut. Des de la gàbia d’una nit sense lluna, recordem amb els dits i plorem amb la boca. El desig atura el rellotge i fixa la mirada interior en una pedra turquesa que pren forma d’escarabat. Hi ha persones cloroform que coneixen estratègies per generar un desig estrany, opiaci, quasi místic, des de la maleïda distància. Hi ha persones imant que atrauen epidermis i fecunden cervells en el temps de cloure una parpella. Hi ha, encara, persones amb desfici d’impossibles que un dia foren possibles basats en fets reals. Aquestes últimes sempre són artistes capaços de transformar el desig en el motor dels seus dies. Si poguessin, preservarien aquest desig en un flascó del segle passat i se’l prendrien, puntuals i afamats, enmig d’un ritual i en dosis homeopàtiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.