Opinió

Ombres d’hivern

La tendresa enmig de l’infern

“I és així que, observant la tendresa enmig de l’infern, al final em vaig sentir inesperadament commoguda

No és que m’emocioni que els Oscars premiïn els meus actors favorits, però m’agrada que Laura Dern hagi guanyat com a millor actriu de repartiment per la seva interpretació de l’advocada Nora Fanshaw a The marriage story, la pel·lícula de Noah Baumbach condemnada a ser exclosa dels premis importants per ser una producció de Netflix. Vint-i-cinc anys després de representar la ingenuïtat en el món tèrbol i corromput de Vellut blau, el seu primer film amb David Lynch, Laura Dern està esplèndida interpretant aquesta advocada especialitzada en divorcis decidida i implacable en l’exercici de la defensa de la seva representada. Cadascun amb les seves raons per separar-se en un moment en què l’amor se n’he anat mentre que reconeixen que no com l’actriu Nicole (Scarlett Johansson) i el director teatral Charlie (Adam Driver) havien decidit acordar-se sense la intervenció d’advocats. Tanmateix, per tenir la custòdia del fill i, sentint-se fràgil, creient que necessita protecció davant d’un home que l’ha anul·lada, Nicole contracta l’advocada i aleshores la separació es converteix en un infern, en una travessia dolorosa plena de retrets en què es cova l’odi a una persona que s’ha estimat. De fet, més que explicar la història d’un matrimoni, Baumbach mostra una separació amb uns recursos dramàtics que posen els personatges en crisi fins fer- se estranys l’un per l’altre i per si mateixos.

El cas és que, de manera paradoxal i també diria que contradictòria, m’encanta la presència en la pel·lícula de Laura Dern, tan potent, però la introducció del personatge em sembla sobtada i forçada per tal de donar un gir dramàtic a la història de la separació a través de la intervenció dels advocats. De fet, mentre al principi vaig pensar que era una pel·lícula cool ambientada en el món del teatre independent de Nova York, els elements narratius i dramàtics m’interessaven relativament poc i em distanciaven. Tanmateix, a la vegada em vaig anar sentint atrapada per uns detalls que, com una mena de subtext aliè al desenvolupament argumental que enfronta els personatges, em feien present allò difícil que és separar-se de qui has estimat: els vincles creats amb la convivència que fan que, fins i tot en plena batalla, sentis la familiaritat càlida del cos de qui et separes o que, de sobte, tinguis ganes de cordar-li les sabates com havies fet tantes vegades abans. I és així que, observant la tendresa enmig de l’infern, al final em vaig sentir inesperadament commoguda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.