Opinió

Raimon, home d'honor

El proppassat dia 28, festa de sant Tomàs d'Aquino, la Universitat d'Alacant investia Avelino Corma i Ramon Pelegero doctors ‘honoris causa'. Si el primer és un químic il·lustre, el segon és Raimon, el cantautor que ha posat música i lletra, des del 1962, a la nostra vida per veure si ens despertàvem, fills com som d'una pàtria massa ensopida. Quan som molt pocs els que encara parlem de Països Catalans, han estat cantautors com Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor o Raimon els que ens han recordat que el català és, per a nosaltres, una pàtria, malgrat els intents ferotges, polítics i culturals, per fer-ne xixina o carn picolada. ¿Per què oblidem, ingrats, que la Nova Cançó va donar fe que el català era també una llengua parlada, que aspirava legítimament a ser pública, pròpia, oficial, d'ús quotidià i d'ús científic com demanava Carles Riba tot prologant noves edicions del Pompeu Fabra?

El camí, però, no ha estat gens fàcil. Ho predeia, amb segell d'urgència, ja el 1968 Raimon en el pròleg a Poemes i cançons de Carles Riba, llibre editat pel tarragoní Ramon Comas a la col·lecció Les Hores Extres: “En menys de cinc anys el Principat, el País Valencià i les Illes ham donat, en el terreny de la cançó, gent dolenta, com a qualsevol altre país, i gent bona també”. Tot i recordar que ni ràdio ni televisió donaven facilitats a la cançó en català, la producció d'aquesta s'havia multiplicat com en cap altre temps històric. Tot amb tot, Raimon ens feia una crida sense escletxes: “De vegades veus gent que es creu cívicament responsable i que no és capaç de pensar que l'etapa 39-62 pot retornar i això depèn tant dels que fem les cançons, com dels que les escolten i sobretot dels qui porten les cases de discos i allò que en podríem dir infraestructura del fet públic de la cançó (...). Si les coses continuen com estan, ens podem quedar sense cançó de la nit al matí”.

Vint-i-un anys més tard, Raimon era entre els cantautors que es tancaven a la seu de la conselleria de Cultura (¿?) de la Generalitat de Catalunya per protestar contra la incúria del govern català i de TV3 amb relació a la cançó en llengua catalana. Vaig viure en directe l'hostilitat dels responsables de la política cultural catalana contra aquell col·lectiu. L'amic del de Xàtiva, Vázquez Montalbán, ho resumia així a El Temps: “Si una política cultural contribueix a aïllar la cançó, ¿com pot autojustificar-se assenyalant que la cançó està aïllada i quasi anihilada?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.