Opinió

L'oportunitat mediterrània

Alger està a 45 minuts d'avió de Barcelona. A mig camí hi ha l'aeroport de Palma. Aquesta evidencia geogràfica no està instal·lada, però, en l'imaginari de la població catalana. Caldrà fer un reciclatge intensiu. L'emergència de les potències asiàtiques i del Brasil encongeixen el paper d'Europa i, dins d'aquesta, de les seves perifèries febles. Necessitem Àfrica per sumar pes demogràfic i potencial de creixement econòmic davant dels nous imperis continentals. Catalunya, mentre pengi d'Espanya, s'assimila als PIGS o productors d'olives, en relació amb l'Europa nòrdica i central. Només recentrant-nos en el paper econòmic de la Mediterrània tindrem oportunitats.

El limitat cosmopolitisme espanyol que arriba només allà on arriba la llengua castellana ens ha arrossegat massa temps en direcció a Sud-amèrica. Més sobre el paper que en la realitat. Sols les grans empreses exmonopolístiques i financeres han aprofitat a fons, no sense alguns ensurts, l'aventura americana, de vegades amb tuf neocolonialista. La nostra geopolítica i geoeconomia ens ha de tornar a fer mirar cap a l'Est i el Sud.

El flux econòmic català cap a Sud-amèrica és ridícul. Cap a l'Àfrica creix i no té sostre. La crisi actual ja està provocant fenòmens de relocalització. Retorn de fàbriques cap a casa o a prop de casa. I en aquesta categoria –un dia de vaixell des de la xarxa de ports del Magreb a Barcelona o Tarragona– el nord d'Àfrica és el lloc ideal per a la implantació d'empreses industrials que tinguin el cervell o/i els acabats a casa nostra. La distància física no és cap drama d'expatriació per a tècnics i emprenedors, com ho és anar cap al Pacífic o traspassar l'Atlàntic.

Catalunya absorbeix més de la tercera part de la immigració magribina a l'Estat espanyol. Només per això ja caldria estar amatents al que passa aquí al costat. No és irrellevant que al nord d'Àfrica triomfin processos democràtics i que Europa s'hagi mostrat al seu costat o que, en canvi, per interessos d'uns quants grups econòmics que s'han aprofitat dels règims corruptes, Europa reforci aquests règims. Amb quina autoritat moral podrem reclamar a la població immigrada l'adaptació als valors democràtics si estem fomentant que els seus parents al sud continuïn sotmesos a la dictadura?

Aquesta presència és també una oportunitat. Noves generacions d'amazics, de marroquins, algerians o tunisians formats en les nostres escoles d'FP o universitats poden ser clau en la internacionalització de proximitat que segur que és una de les poques sortides clares a la manufactura catalana. I ja no diguem res del potencial per a noves inversions turístiques al Magrib que, si no fem, essent com som la primera potència d'aquest ram, faran els nostres competidors.

Catalunya, ara mateix, no té connotacions negatives al Magrib. El nostre imperialisme queda lluny en el temps. Al contrari, les elits i la població estan bastant fartes del monopoli que sobre la vida econòmica i cultural tenen, malgrat tot, les antigues metròpolis: França, Espanya i Itàlia. Com a anècdota, en una trobada amb dos-cents empresaris marroquins vaig esmentar el centenari de la Setmana Tràgica, en què el poble català es revoltà contra l'allistament per a la Guerra del Rif i es va aixecar un aplaudiment espontani, davant dels ulls atònits de l'ambaixador.

Cal reconèixer que la simpatia pel Barça i Catalunya arreu són atots que no estem jugant prou a fons, massa hipotecats –un cop més– per la diplomàcia erràtica i rutinària espanyola que encara viu de la frase recurrent franquista de la “tradicional amistad de los pueblos árabe y español”. Des de l'antic Copca, ara ACC1Ó, vam estar set anys obrint camins econòmics des de Casablanca a Istanbul. Cal perseverar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.