Opinió

Al Raval

Dijous el vaig passar al Raval barceloní, el Bloomsbury de la literatura que es fa a casa nostra: el dels germans Moix, Sergi Beser, Joaquim Marco, Maruja Torres, Manuel Vázquez Montalbán, entre tants d'altres. Hi arribava passant per l'antiga Biblioteca de Catalunya, per la nova seu de l'Institut d'Estudis Catalans, per la residència dels investigadors del CSIC, pels carrers dedicats tant al pare, Aureli Capmany, com a la seva filla, l'escriptora i amiga Maria Aurèlia... no gaire lluny del carrer de les Tàpies, que ara ho és d'una gran part de la premsa en català.

En tot cas, el meu destí era el Taller de Músics, una de les propostes culturals més agosarades, sempre sota el signe màgic de Tete Montoliu i amb un guia poc habitual: l'autor de Catalunya serà impura o no serà, Lluís Cabrera. (Per cert: el seu nom no apareix entre els candidats a català de l'any. ¿Potser per una errata? L'any en què el Taller de Músics impartirà també estudis superiors). Dijous, en tot cas, al Taller de Músics vaig estar parlant sobre el vuitantè aniversari de la II República, referent encara no caducat en contrast amb la imatge patètica i anacrònica de les monarquies europees.

Dijous a la tarda, presentació de llibre: els dubtes d'un vell escèptic quan escolta discursos massa taxatius d'independentistes (joves i no tan joves). L'autor ens recorda que fa quaranta anys de l'Assemblea de Catalunya –afegeix, amb un toc de nostàlgia: “De tot, ai las!, ja fa quaranta anys!”–, on era nítida l'exigència de l'exercici del dret a l'autodeterminació, que la sentència perversa del TC ha convertit en urgència nacional. Presentació d'un llibre al bar club Jazz Sí: “Fins a les 8 –ens diu el senyor Joaquim, anarquista de pedra picada–, que a les 8, tots els dijous, actuen músics cubans en aquest local”.

Sopar de família gran –la tribu, aquest cop, era de vint persones– al restaurant Can Lluís, del carrer de la Cera: el tàndem Júlia-Ferran l'ha convertit en un racó entranyable, en un vaixell que navega contracorrent, si cal, convertit en rebost de moltes memòries qui sap si erràtiques... però sempre manyagues. De Barcelona enyoro la Vallcarca natal, la Bordeta, el Clot, el carrer Vallespir i el Raval. En aquests indrets he descobert un axioma que sempre porto gravat a la pell: “Les persones són el paisatge”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.