Política

política

reforma constitucional

Un món de constitucions

La carta magna espanyola és molt difícil de reformar, però no és pas la més antiga i no conté clàusules d'intangibilitat

Alemanya, França i els EUA tenen textos molt més vells que han anat adaptant, si bé no han tocat mai pilars essencials

A Xile es va aprovar en plena dictadura, i Bèlgica és l'únic estat que ha passat d'unitari a federal

La reunificacióalemanya no va requerir cap canvi en la Constitució: simplement se'n va estendre l'aplicació

De constitucions al món, n'hi ha gairebé tantes com d'estats democràtics –el Regne Unit és dels pocs que no en tenen, ja que es regeix sobretot pels usos parlamentaris–, i poc o molt totes han viscut processos de canvi, sempre des de les seves particularitats i amb mecanismes diversos. Processos, per cert, no sempre reeixits, com el de diumenge a Itàlia, sense anar més lluny, on la primera gran reforma de la Constitució del 1948 –s'hi havien promogut alguns canvis als anys noranta i el 2001, sobretot en qüestions d'organització territorial i competències regionals– va ser rebutjada en referèndum.

Sovint es diu, amb raó, que la reforma de la Constitució espanyola és molt difícil, perquè “ja es va pensar perquè no es toqués”, assenyala el professor de dret constitucional de la URV Jordi Jaria. “El problema, en tot cas, no és si s'ha tocat o no en 38 anys, sinó si està en sintonia amb la comunitat política de referència i si hi respon, que crec que no és el cas”, diu. Sigui com sigui, mentre que alguns aspectes són més fàcilment retocables fins i tot que en altres cartes magnes –per exemple, amb un acord d'urgència entre els dos grans grups al Congrés, com va passar el 2011 amb la reescriptura de l'article 135, que prioritza el pagament del dèficit–, d'altres estan “gairebé congelats”, com els drets fonamentals, el títol preliminar –que fa referència a la indissoluble unitat de la nació espanyola, clàusula de fet habitual en altres constitucions– i la monarquia, que, segons Jaria, “queda ultraprotegida, al mateix nivell que els drets fonamentals”. Per tocar tot això, es requereix que ho ratifiquin dues majories parlamentàries de dos terços en legislatures consecutives, a més d'un referèndum...

És clar que la Constitució espanyola almenys no inclou clàusules d'intangibilitat, és a dir, aspectes que no es poden tocar mai de la vida, ni tan sols amb un procés de reforma. És el cas, per exemple, de la Constitució alemanya, o llei fonamental, que explicita que la forma republicana de govern és irreformable. “Si això es volgués canviar, s'hauria de trencar l'Estat, tot i que aquestes clàusules ara no són corrents, i en general s'accepta que la Constitució es pot tocar tota”, indica el professor. En tot cas, el text alemany, del 1949, ha estat sotmès a modificacions puntuals des de llavors, sobretot arran de la introducció del dret comunitari, però cap ha estat substancial ni ha afectat aspectes com els drets fonamentals i l'estructura federal de l'Estat. Fins i tot la reunificació del 1990 es va fer formalment sense cap canvi constitucional, només amb una simple ampliació del territori d'aplicació de la llei fonamental als cinc estats federats orientals, a més de posteriors retocs el 1994 que ni tan sols van ser sotmesos a referèndum.

Un cas similar d'estabilitat és el francès, en què la carta magna de la V República, l'actual, data del 1958 i, per tant, ja és la que hi ha durat més. El text, de fet, va substituir l'anterior, del 1946, que havia quedat ràpidament desfasat per les crisis de govern i la guerra d'Algèria. Per això mateix es van conferir molts més poders a l'executiu. Des de llavors, ha anat rebent nombroses esmenes, especialment els primers anys i després amb les lleis europees, si bé cap de gran rellevància, tret de la introducció el 2008 de canvis en el funcionament institucional. Mai, però, s'hi ha tocat l'aspecte territorial, ja que la modificació de mapes regionals ha anat per la via extraconstitucional.

Molt més antic és el cas dels Estats Units, on la constitució data del 1789, i ha evolucionat molt lentament en el temps. De fet, la meitat dels grans canvis s'hi van incorporar en els anys següents, encara al segle XVIII, i per trobar els últims que s'hi van fer cal anar ja als anys seixanta del segle XX. Això sí, si el text és dinàmic, és per la interpretació que en fa constantment el Tribunal Suprem, que amb les seves sentències ha anat establint jurisprudència que l'ha anat adaptant als temps. Els trets essencials, això sí, no s'han tocat mai.

Un cas diferent és el dels seus veïns canadencs, on fins al 1982 va imperar la British American Act, una llei del 1867 segons la qual l'última paraula al país encara corresponia al Parlament de Westminster. Amb la promulgació de la Patriation Act, que passava definitivament la sobirania a l'altra banda de l'Atlàntic, es va intentar reformar el text i adaptar-lo més als nous temps i a la realitat federal canadenca, però les diferències que van sorgir entre províncies, i en especial amb demandes del Quebec que la resta no estaven disposades a acceptar, van fer que es deixés córrer.

Hi ha altres constitucions amb punts que poden ser rellevants per al cas català. A Xile, per exemple, la Constitució vigent no és que s'aprovés just acabada la dictadura, sinó que és del 1980, en ple règim de Pinochet. Des de la seva mort el 1989 s'hi han anat introduint reformes, fins que la presidenta Bachelet va promoure un procés constituent el 2015 per fer-ne una de nova, que de moment té moltes dificultats.

L'únic cas al món occidental en què es va passar d'un estat unitari a un de federal arran d'un canvi constitucional profund és el de Bèlgica, arran del nou text aprovat el 1993, que reconeixia la realitat nacional, cultural i de governança pròpia de Flandes. És clar que allò no ha posat fi ni a les tensions internes ni a l'independentisme flamenc, avui més viu que mai. A més, tal com recorda Jaria, a Espanya “és impossible” fer un estat federal a través d'una reforma constitucional, ja que “no es garanteix” que puguin decidir com a actors sobirans totes les parts del possible pacte.

Dinamisme suís
La Constitució suïssa és de les que canvien més sovint, gràcies a la iniciativa constitucional popular, figura que permet plantejar un referèndum concret amb sols 100.000 signatures. De fet, sovint les consultes les perden les minories que les han reclamat, que tanmateix així creen debat en l'opinió pública i obren el camí perquè a llarg termini s'aprovin reformes en el marc polític. Això sí, la majoria dels canvis en la Constitució, del 1848, tenen a veure amb l'aprofundiment democràtic, ja que gairebé no s'ha tocat l'estructura federal i institucional de l'Estat des dels anys setanta del segle XIX.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
“És el fill d’un terrorista”, va dir la marquesa a Iglesias
crònica

“És el fill d’un terrorista”, va dir la marquesa a Iglesias

El virus ridiculitza el TC

barcelona

“Creu que el govern pot obrir les cel·les?”

madrid

Ira als EUA per la nova víctima de la violència policial racista

Washington

Ballesteros anirà a judici pel cas Inipro

Tarragona

Centenars de detinguts a Hong Kong en el retorn de les marxes prodemocràcia

PEQUÍN

Sánchez calma ERC i manté la taula de diàleg sense data

madrid
L’espai pot esperar
LLANÇAMENT ESPACIAL

L’espai pot esperar

Washington

Johnson rebutja que s’investigui Cummings

LONDRES