Política

diada de la constitució

Del festeig al fastigueig

La commemoració del Dia de la Constitució es va farcint amb el pas dels anys, i en els 80 fins i tot el president Pujol organitza recepcions a la Generalitat per honorar-la

Als anys 90 la música canvia, les veus estatals contràries a una nova lectura o a la reforma de la Carta Magna s'escampen, i a partir del 2000 l'allunyament dels partits sobiranistes catalans és contundent

El 1987Maragall va avisar que l'Estat s'havia de “preparar per al matrimoni federal de l'any 2000”

Des que es va aprovar la Constitució Espanyola, el 1978, la data del 6 de desembre ha estat assenyalada en el calendari. Però no sempre ha estat igualment celebrada ni les connotacions –i oportunitats– polítiques que l'han esquitxada han estat les mateixes. I encara menys si ens ho mirem des del prisma dels partits catalanistes i, després, sobiranistes i independentistes. De les fotos de l'expresident Pujol en la commemoració de la Constitució a Madrid s'ha passat al rebuig de la instrumentalització política d'aquest text legal i al refús simbòlic d'avui de càrrecs electes municipals. Si als anys 80 la Generalitat va arribar a fer recepcions per celebrar la Constitució, ara és vista com l'anticrist de les aspiracions catalanes d'autodeterminació. Si el catalanisme del peix al cove ocupava el centre polític i festejava amb els dos grans partits espanyols les possibilitats del text del 1978, ara l'un i l'altra –peix al cove i Constitució intacta– han passat a tenir poca popularitat a Catalunya.

Un viatge per l'efemèride del 6 de desembre, des del 1978 fins ara, permet copsar l'evolució del relat polític i també l'arribisme de cada moment. Els dos primers anys de Constitució, abans del cop d'estat, la commemoració no és gaire ostentosa. El 1979, l'endemà del 6 de desembre, els diaris es fan bàsicament ressò de la tragèdia de l'accident ferroviari de les Franqueses. El 1980, la notícia del segon aniversari no és tractada amb gaire fastuositat i els diaris recullen unes paraules de l'exsenador Julián Marías que indica que la Constitució “no ha de ser reformada, de moment”. Té més espai, en canvi, la defensa que fa el president Adolfo Suárez de “l'espanyolitat de Melilla”.

Passat el cop de Tejero, les coses canvien. El 1981 cueja un text signat per militars que critiquen el tracte dels mitjans de comunicació i a Barcelona hi ha hagut una manifestació de rebuig a l'ingrés de l'Estat a l'OTAN. Del Dia de la Constitució a Madrid, es pot veure el president del govern, Calvo Sotelo, ballant amb una jove en una celebració popular. El 1981 ja es parla d'“exaltació popular de la Constitució a tot Espanya”. L'aleshores líder de l'oposició, Felipe González, recalca que la bandera “representa la unitat dels espanyols”. Es fan sessions solemnes a les Corts i a alguns ajuntaments, però encara no “la tradicional recepció”. L'any següent, el González president anuncia que el 6 de desembre podria ser festiu. I el president del Congrés, Gregorio Peces Barba, fa una recepció. “Convivència en la Constitució” és un dels titulars del dia i un dels que després més es repetirà.

De mica en mica, les commemoracions es van farcint, tant les d'Espanya com les de Catalunya. La Delegació del Govern de l'Estat i l'Ajuntament de Barcelona fan una recepció plegats al Palau de Pedralbes, fins que el 1985 la Generalitat organitza per primera vegada una celebració institucional. “El president de la Generalitat, Jordi Pujol, convocà més de mil persones, pertanyents a tots els àmbits de la societat de Catalunya, a una gran recepció oficial al Palau de la Generalitat”, publica el diari Avui, il·lustrant-ho amb una foto en què Pujol conversa amb l'expresident Tarradellas, la seva dona i l'humorista Joan Capri. En la celebració a Madrid, Peces-Barba posa la Constitució com a “garantia de pau i llibertat”. ETA havia acabat de matar un guàrdia civil.

En la recepció del 1986, Pujol afirma: “La Constitució és un dels elements que ens permet tenir un país normalitzat des del punt de vista europeu i democràtic.” En la recepció del 1987, encara que no estava previst atendre els periodistes, l'aleshores alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, ho fa i assenyala algunes de les esquerdes que vindran: demana la redacció d'un protocol constitucional que permeti aclarir “les ambigüitats calculades que conté” (menciona els conceptes de nació i nacionalitat i una sola sobirania) i es mostra partidari que l'Estat es prepari “per al matrimoni federal de l'any 2000”.

En el desè aniversari de la Carta Magna, el discurs del rei Joan Carles I agafa volada (i el costum de fer servir la Constitució per a tot): “Per fi s'han trobat les Espanyes discrepants i s'ha oblidat la rancúnia que va enverinar la vida nacional”, declara. El tombant dels 80 cap als 90 està marcat per les turbulències en els governs socialistes i les fuetades d'ETA.

En el 14è aniversari de la Constitució, el 1992, l'aleshores president del PP, José María Aznar, va voler venir a celebrar-ho a Barcelona per exigir a Catalunya una doble lleialtat, a la Carta Magna i als Estatuts. És una música que comença a sonar. Amb el PP encara a l'oposició, el 6 de desembre del 1995, el president de la Generalitat del País Valencià, el popular Eduardo Zaplana, acusa Catalunya i el País Basc de només buscar privilegis.

En la commemoració del 1996 (l'any del pacte del Majestic), un Aznar ja al capdavant de l'executiu espanyol avisa que no pensa canviar la Constitució. L'endemà, l'Avui publica que el PP sondeja consensuar amb CiU fins a 23 lleis. La violència o la treva d'ETA i el setge a les formacions abertzales basques marquen els següents dies de la Constitució. El 2000, amb el PP enfilat en la majora absoluta, es fan més evidents les veus que posen en dubte la vigència de la Carta Magna: Pujol en demana una “relectura”, i ERC, les joventuts de CDC, el PNB i el PSC de Maragall es decanten, d'una manera o una altra, per postulats reformadors. L'any següent, Aznar obre una tempesta de crítiques de la resta de partits –inclòs el PSOE– per haver desqualificat els qui volen reformar la Constitució. CiU acusa Aznar de trencar el pacte constitucional i riure's del nacionalisme. L'escalada de tensió “territorial” cada 6 de desembre ja resulta imparable. En el 24è aniversari, el 2002, Aznar rebutja reformar els estatuts. El 2003, el que fa 25, i com és costum en les grans efemèrides, el rei Joan Carles I torna a sortir a proclamar els beneficis de la Constitució per “a la convivència i el model territorial”. En els anys posteriors, amb un només aparent relaxament de la cotilla constitucional pel PSOE i la rebregada de l'Estatut pel mig, l'espiral de retreure la lectura de la Constitució serà una constant. L'acte de reafirmar que no hi ha intenció de reformar-la, el pa de cada dia.

Catalunya, al centre.
En el Dia de la Constitució dels últims anys, el debat català ha estat al centre dels passadissos polítics. El 2008, l'Estatut català arribava al 30è aniversari de la Constitució pendent de set recursos d'inconstitucionalitat. El 2010, José Bono (president del Congrés) va proclamar: “Som milions amb la Constitució enfront del separatisme.” I en els darrers anys s'han succeït les absències del president de la Generalitat i de dirigents sobiranistes en aquesta commemoració.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
“És el fill d’un terrorista”, va dir la marquesa a Iglesias
crònica

“És el fill d’un terrorista”, va dir la marquesa a Iglesias

El virus ridiculitza el TC

barcelona

“Creu que el govern pot obrir les cel·les?”

madrid

Ira als EUA per la nova víctima de la violència policial racista

Washington

Ballesteros anirà a judici pel cas Inipro

Tarragona

Centenars de detinguts a Hong Kong en el retorn de les marxes prodemocràcia

PEQUÍN

Sánchez calma ERC i manté la taula de diàleg sense data

madrid
L’espai pot esperar
LLANÇAMENT ESPACIAL

L’espai pot esperar

Washington

Johnson rebutja que s’investigui Cummings

LONDRES