Política

Espanya té un problema amb la justícia

L’administració de justícia és la més mal valorada entre els ciutadans i d’exemples no en falten per explicar el perquè d’aquest recel

Les altes instàncies judicials juguen massa sovint a favor d’una única manera de concebre l’Estat

La petja del poder polític deixa rastre en una institució que flaqueja en independència

Si una bona imatge val més que mil paraules, un bon exemple val més que mil estadístiques. Això és el que va passar el 17 d’abril passat a la sala de vistes número 126 de la Ciutat de la Justícia de Barcelona: la magistrada titular del jutjat d’instrucció 27 de Barcelona hi presidia un judici de delictes menors, un cas habitual d’acusacions creuades entre ciutadans que s’esbatussen on tothom és víctima i acusat a la vegada. En aquest cas la història tenia una deriva política perquè els protagonistes eren un veí de la Barceloneta i dos guàrdies civils implicats en un incident produït el 2 de desembre al barri mariner de Barcelona. La versió del veí sostenia que els guàrdies civils, de paisà, havien arrencat una estelada i que quan els va recriminar el fet l’havien agredit sense miraments. La versió dels guàrdies civils era radicalment oposada: el veí els havia insultat per la seva condició de guàrdies civils i els havia agredit mentre els deia que marxessin de Catalunya. Els agents van declarar per videoconferència des de Lleó, on estan destinats, circumstància que estalvia temps i diners a les arques públiques perquè facilita aquest tipus de mitjà per fer les declaracions, però el que va ser sorprenent és que en acabar de declarar es va apagar la connexió i quan la jutgessa se’n va adonar i la va fer recuperar va descobrir que els agents ja havien marxat i ja no eren al lloc, davant la càmera que els enfocava, tot i que el judici no s’havia acabat. Va començar aleshores una escena de vodevil, amb la magistrada enfilant-se per les parets i contactant amb Lleó preguntant a l’agent judicial que era a l’altre costat del fil telefònic com era possible que haguessin deixat marxar els agents si el judici encara no havia acabat, contradient les normes de procediment que obliguen els acusats a ser en la vista tota l’estona i la jutgessa a donar-los l’últim torn de paraula. Una miraculosa trucada telefònica va permetre descobrir que els agents encara no havien abandonat l’edifici i, retornats al lloc de la videoconferència, la vista va prosseguir i va acabar amb una actuació tan sorprenent com desconcertant de la fiscal.

Tot i la gravetat de les acusacions que s’havien sentit a la sala, la representant del ministeri públic va demanar l’absolució de totes dues parts per falta de proves. La fiscal hauria pogut fer dues coses, o creure’s els guàrdies civils i fer suspendre el judici per iniciar tot seguit una investigació contra el veí de la Barceloneta per un delicte d’atemptat –per fets molt menys greus s’ha acusat una integrant dels CDR de terrorisme–, o creure’s el veí de la Barceloneta i demanar una investigació contra els agents per fals testimoni. A favor del veí va declarar un mosso que va intervenir el dia dels fets i del seu testimoni es desprenia clarament que la versió dels guàrdies civils era falsa. Però la fiscal no va fer res d’això: va ignorar l’evident manipulació en la descripció dels fets que van fer els agents acusats i va donar per tancat el tema. Tan surrealista va ser l’escena de la videoconferència com incomprensible l’actuació de la fiscalia i com sorprenent l’actitud que va tenir la jutgessa, que no va citar a declarar un testimoni que va veure com els agents pegaven el veí i que era fora de la sala esperant-se. La cirereta del judici va ser lingüística, quan l’advocada del veí de la Barceloneta va dir que pretenia fer el seu informe final en llengua catalana i en fer-li notar la magistrada que ella no hi tenia cap inconvenient però que els dos de Lleó potser no l’entendrien, de seguida va renunciar als seus drets lingüístics i va optar pel castellà.

A falta de conèixer la sentència, que ara per ara encara no ha sortit i que podria esmenar la plana a aquesta cadena de despropòsits, el cas d’aquest judici al jutjat 27 d’instrucció de Barcelona és un clar exemple del perquè els ciutadans tenen motius per desconfiar del bon funcionament de l’administració de justícia, fins al punt de sortir sempre com la més mal valorada en les enquestes de satisfacció. Si el ciutadà no pot confiar que la justícia perseguirà els policies que menteixen descaradament davant una jutgessa, aleshores és que la justícia està molt pitjor del que aparenta. La situació és dramàtica perquè un dels problemes de la justícia és la falta de mitjans materials, però ni disposant-ne, com va ser el cas de videoconferència en el judici del veí de la Barceloneta, la cosa rutlla.

La situació política a Catalunya està provocant esperpents judicials com aquest i està evidenciant d’una manera clara fins a quin punt la ideologia i la política estan condicionant l’acció dels tribunals, posant en dubte la divisió de poders. I això no ho diu cap enquesta, sinó el mateix Consell d’Europa en un informe que data del juny del 2017 on s’adverteix que l’Estat espanyol és el menys compromès en la despolitització de la justícia. L’extensió de les disputes i els equilibris del poder polític en l’òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial, la conversió del Tribunal Constitucional en una tercera cambra legislativa, amb dret a esmenar-ho tot, la instrumentalització de la Fiscalia General de l’Estat exercida pel govern de torn, i la tendència de les altes instàncies judicials a aplicar les lleis sempre en la direcció de no posar en risc una determinada manera de concebre Espanya, són els símptomes de la malaltia.

Segon exemple per si amb un no n’hi havia prou sobre el desastre de la justícia espanyola: La sentència de la Manada. Una sentència indignant feta pública el mateix dia que jutges i fiscals feien una breu parada per denunciar públicament la situació d’abandonament i politització de l’administració de justícia. Es tracta d’una protesta que ve de lluny i que ha de culminar el proper 25 de maig amb una vaga de fiscals i jutges.

Les xifres
L’any 2016, el poder judicial va rebre a tot l’Estat espanyol un total de 10.720 queixes, que semblen poques en vista de la mala imatge que té l’administració. El 69% de les reclamacions eren pel mal funcionament dels jutjats, i Madrid, Andalusia i Catalunya és on més queixes es van presentar. Al conjunt de l’Estat hi ha treballant un total de 5.692 jutges i magistrats, que es distribueixen en 431 partits judicials. La ràtio de jutges per cada 100.000 habitants és de 10, una de les més baixes d’Europa. La lentitud és un altre problema, com ho demostra el fet que la resolució dels afers triga 700 dies als jutjats de primera instància.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Laia Estrada Cañón
Candidata de la CUP-G a Tarragona

“Generalitat i Estat han fet pinça contra els independentistes”

Tarragona

Un centenar d’escriptors i editors, a favor de l’amnistia

Barcelona

Actes telemàtics de tarda per iniciar la campanya

barcelona

Dos anys de presó per a l’exregidor barceloní Antoni Vives

barcelona

Campanya entre llei i salut

barcelona

Iceta elogia l’Espanya unida i la Constitució

madrid

Guerra entre AstraZeneca i la UE per la vacuna

Brussel·les

Madrid suspèn durant dues setmanes la injecció de primeres dosis

MADRID

Més de 2.500 membres de meses volen recórrer al TSJC per ajornar el 14-F

BARCELONA