Política

JAUME ASENS CANDIDAT D’EN COMÚ-PODEM PER BARCELONA AL CONGRÉS

Cap dels Comuns al Congrés per Barcelona

“Ara ens trobem en una ruleta russa on tot pot passar”

“Jo començo tots els actes i totes les entrevistes recordant la inferioritat de condicions dels que no tenen dret a fer campanya”

“Davant la situació actual vam veure que ja no era suficient sortir al carrer, calia fer alguna cosa més”

Volem governar per aconseguir que el dret deixi de ser un instrument al servei de la venjança política Si no haguéssim governat, el retret de la “justícia social màgica” seria pertinent. Però tenim l’aval de l’experiència
Quan vulneren els drets de qui sigui, també dels teus adversaris polítics, en realitat estan vulnerant els drets de tots No podem oblidar que primer es van rescatar els bancs, és a dir els responsables de la crisi, que no pas les víctimes
Som l’únic partit sobirà català que té les aliances estatals que són necessàries per poder avançar
Quan tens la responsabilitat de governar no representes només un sector social, cal defensar el bé comú

Quan un polític tria casa seva per fer una entrevista és que no té res a amagar. És clar que, des del punt de vista logístic, és més pràctic quedar aquí perquè som l’endemà de la inaugural enganxada de cartells, després d’una nit intensa i amb poques hores per haver dormit. Jaume Asens, cap de llista d’En Comú Podem al Congrés dels Diputats per Barcelona, viu en un pis de lloguer en un carrer que té nom de poeta, però ara està totalment abocat a la prosa electoral amb un objectiu ben clar: que la formació que ha aconseguit sobreviure a les clavegueres de l’Estat sobrevisqui també als freds pronòstics de les enquestes.

Aprofito que una dona posa la clau al pany del portal del bloc per entrar tot darrere. Li dic que m’esperen al tercer pis i em contesta que anem al mateix replà. Aleshores li comento que deu conèixer Jaume Asens. M’anuncia que és la seva mare i que ve a donar-li ànims per a la dura campanya que acaba de començar. Segurament la millor manera d’entrar a casa de les persones és que t’obrin les seves mares.

A dins trobo un pis de segona mà amb parets altes, prestatgeries plenes de llibres i molta llum. Davant el sofà, damunt la taula més universal d’Ikea, hi ha apilonats exemplars de Manuel Vázquez Montalbán, Mercè Rodoreda, Simone Weil... A les parets, un pòster d’una representació teatral de Mort accidental d’un anarquista i un quadre de núvols blancs en un cel blavós que remet als vincles mallorquins de l’entrevistat, que, fent honor a la nomenclatura poètica del seu carrer, es presenta amb una americana i un jersei de coll alt que li donen un cert aire de rapsode rus.

Molt abans de saber-se que seria el candidat d’En Comú Podem, vostè va pronunciar una frase que li serviria molt bé d’eslògan per a aquesta campanya: “Si vulneren els drets dels teus adversaris també vulneren els teus.” Ho deia pels presos polítics i pels exiliats, amb la majoria dels quals els separa una gran distància ideològica.
Sí, és una idea que ja en el segle XVIII va expressar Montesquieu quan deia que una injustícia contra un és una amenaça contra tots. Quan vulneren els drets de qui sigui, també dels teus adversaris polítics, estan vulnerant els drets de tots. Ho dic sobretot per aquells que no se senten interpel·lats per la situació d’anomalia tan greu que vivim, sobretot el PSC, quan ens acusa de fer el joc als nostres adversaris polítics. En el fons és una mostra de falta d’humanitat i sensibilitat i de compromís amb els valors democràtics. Jo començo tots els meus actes polítics i totes les entrevistes assenyalant-la, aquesta anomalia. No em sentiria bé amb mi mateix si no ho fes. Crec que és una qüestió de decència mínima destacar la inferioritat de condicions dels que estan privats del dret a fer campanya. No ho podem ni banalitzar ni naturalitzar. En aquest sentit, juntament amb el nostre equip de juristes, format entre altres persones per l’ex-fiscal en cap de Catalunya, per un exmagistrat del Tribunal Suprem, per un catedràtic de dret constitucional..., gent que coneix la justícia i la maquinària de l’Estat, hem fet una proposta de reforma del Codi Penal que té l’objectiu d’aconseguir la llibertat dels presos. Volem governar per desjudicialitzar el conflicte polític que s’ha delegat en els tribunals i aconseguir que el dret deixi de ser venjança política.
Vostè també la coneix molt bé, la justícia per dins. Abans de participar en la política institucional era advocat i va defensar insubmisos, activistes antiglobalització, obrers explotats, ‘quinquis’... És a dir, va transitar de les comissaries i presons als jutjats, passant per l’activisme social, abans d’involucrar-se en la política institucional. Va arribar a la conclusió que si, malgrat la regressió de drets i malgrat la corrupció, la gent continuava votant la dreta, l’única solució era presentar-se a les eleccions.
Fins en aquell moment no ens ho havíem plantejat mai abans. El cicle de mobilitzacions que havia obert el 15-M no es traduïa en victòries tangibles més enllà d’un canvi cultural molt important. Es van desbloquejar moltes barreres psicològiques, com la qüestió catalana, però en un moment de crisi de règim, de descomposició de consensos i certeses, calia adoptar mesures excepcionals. Les enquestes reflectien que hi havia un grau de simpatia molt gran amb la Plataforma contra les Hipoteques i amb l’esperit del 15-M, però a l’hora de la veritat la dreta guanyava les eleccions. Pensàvem que si fèiem el de sempre succeiria el de sempre. Calia arriscar-nos. Davant un moment d’emergència social: aturar desallotjaments, sortir al carrer, ajuntar-se, organitzar-se, ja no era suficient, calia fer alguna cosa més.
Jaume Asens va fer-la, alguna cosa més: va entrar a l’Ajuntament, es va convertir en tinent d’alcalde de Drets de la Ciutadania, i ara vol fer el salt a la política estatal. Primer, però, li ha calgut afrontar el dilema vocacional que l’empenyia a formar part de la defensa dels presos polítics, a plantar cara als abusos del poder, que és el que ha fet tota la vida.
Portava vint anys exercint l’advocacia i defensant causes polítiques i resulta que el judici més polític de la història dels últims trenta anys em troba fent política. És una d’aquelles ironies sarcàstiques del destí. Quan van detenir els dos Jordis la meva pulsió era tornar a agafar la toga. Quan Jordi Cuixart m’ho va proposar em vaig haver de plantejar on podia ser més útil. Vaig haver de prendre una decisió, perquè sentia que estava compromès amb un projecte col·lectiu. I ara veiem que els relats judicials són antagònics: allà on el Suprem veu violència –per exemple, en l’actuació dels manifestants– els jutjats de Barcelona no n’hi veuen. En canvi, els jutjats de Barcelona sí que veuen violència de part de la policia.
Ha decidit continuar en la política institucional després d’haver après, segons una frase igualment seva, que governar és cavalcar contradiccions i gestionar frustracions.
Quan estàs a l’oposició, o directament fora de la institució, és molt fàcil mantenir un cert confort moral perquè no t’has d’enfrontar a les contradiccions que implica gestionar la realitat. Això passa sobretot a les opcions d’esquerres, perquè mai arribes al punt màxim de les teves propostes. La política també és tocar de peus a terra, mirar la realitat, les aliances que has de fer per dur a terme el teu programa, negociar amb altres actors polítics. Les opcions de dretes, en canvi, quan comencen a governar ja tenen el poder previ, el poder econòmic, mediàtic, eclesiàstic... Les opcions de canvi sí que ens trobem amb la resistència dels poders fàctics, amb els obstacles sistèmics que volen frenar els que van contra corrent.
També han après que no sempre es pot viure de la impugnació.
Si no, et pots quedar en un exercici d’onanisme moral molt satisfactori però que et paralitza i no et deixa avançar. Si no superes la impugnació no tens contradiccions però no transformes la realitat. Governar no vol dir només el que deien els zapatistes, avançar escoltant. No n’hi ha prou impugnant. La lògica institucional és diferent de la lògica de la mobilització: quan tens la responsabilitat de governar no representes només un sector de la societat, has defensar el bé comú.
És un debat que vostès han mantingut sovint amb la CUP.
Amb això hem après molt. Les coses que en el seu dia teníem en comú amb la CUP i ara ja no tenim en part és per la nostra experiència de govern. La política es mesura també amb resultats, no només per la gesticulació. Això ens passava molt amb la CUP: quan ens deien que no a determinades propostes no en presentaven d’alternatives. Quan la CUP vol posar la bandera independentista a l’ajuntament, per exemple, nosaltres argumentem que la façana ha de representar els sentits majoritaris. Amb quin criteri podries negar-ho després als que voldrien penjar la bandera espanyola? En aquests temes cal una deliberació prèvia i uns consensos construïts amb tots els grups, el que vam fer quan vam posar el llaç.
No era pas cap secret, però ara s’explica amb tot detall en un llibre. Em refereixo a la seva participació en l’exili dels polítics catalans, quan va buscar l’assessorament de l’advocat Gonzalo Boye.
Jo reivindico la tradició del catalanisme popular progressista, d’esquerres municipalista d’aquest país, que és la de Macià, Companys, Comorera, la d’ERC dels anys trenta i que és la del moviment socialista unificat, del bloc obrer i camperol, la del PSUC, que defensava l’autogovern de Catalunya sense desentendre’s de la necessària modernització i regeneració d’Espanya, que entenia que sense la segona no era possible avançar en la primera. Ja ho deia Companys i la història li va donar la raó, quan deia que Espanya no pot canviar sense Catalunya però que Catalunya tampoc no podrà ser lliure mai si Espanya no canvia.
Ja que cita el primer secretari del PSUC, Joan Comorera, vostè li recomana a l’independentisme el mateix que l’eurocomunisme va suposar per a la família comunista, és a dir, un bany de realitat.
Hi ha una part de l’independentisme màgic que segueix alimentant una fantasia amb tres derivades. La fantasia de pensar que tenir raó democràtica és suficient perquè les coses succeeixin. En aquest sentit, Camus ja ho deia: la seva generació va aprendre que es podia tenir raó i perdre. La segona és la fantasia del rescat europeu, muntada a partir de la manca de comprensió del que és la Unió Europea, un club d’estats que no es guia pels principis morals o ètics sinó per l’statu quo, no només el seu sinó també el de l’Estat espanyol. La tercera és la fantasia de “nosaltres sols”, que té a veure amb tenim pressa, ho tenim a tocar..., tot aquest imaginari que va fer accelerar el procés i va dur a pensar que es podria polsar el botó màgic posant una urna. Les sobiranies no es conquereixen només així. Personalment vaig defensar molt l’1-O, era un moment encertat de desafiament i d’exercici de sobirania, però el perímetre que es va eixamplar al voltant de les urnes després es va empetitir el 27 d’octubre amb la declaració unilateral. I això té a veure amb el desconeixement del que és l’Estat espanyol en concret. S’ha menyspreat la fortalesa de l’adversari i s’han sobrevalorat les pròpies fortaleses i no s’ha tingut en compte que qualsevol repte d’aquestes característiques necessita aliances no només a Europa sinó a la resta de l’Estat, que és el que oferim nosaltres. Som l’únic partit sobirà català que té aquestes aliances, suficients per poder avançar. Potser més lentament del que alguns voldrien, i aquí està molt bé la comparació amb l’eurocomunisme. Els comunistes lúcids van veure que la societat no estava preparada per a una revolució com la que ells volien, que calia entrar en la via parlamentària, en la democràcia formal. Van posar el comunisme com un ideal apostant pel progressisme.
Afirma que representa aquesta via més possibilista i ho acompanya amb una promesa que no agradarà gaire a alguns independentistes: el referèndum, diu, no ha de ser una línia vermella a l’hora de negociar possibles majories.
I estem contents que també ho digui ERC, tot i que no ens fiem gaire de les seves línies vermelles, que van variant. Estem en un moment de molta excepcionalitat, ens hem d’asseure en una taula de diàleg sense condicions prèvies. Aquest va ser un dels motius pels quals va fracassar la taula de diàleg que naixia de la Declaració de Pedralbes. Era una bona base, que permetia avançar. Les línies vermelles d’uns i dels altres van fer fracassar aquell intent i ara estem en una ruleta russa on pot passar qualsevol cosa. Pot guanyar el tripartit de Colón, que ens retornaria a una Espanya en blanc i negre, etcètera. Tot això és fruit d’aquesta irresponsabilitat dels actors polítics, i nosaltres posem l’accent en ERC, que va presentar l’esmena a la totalitat dels pressupostos generals de l’Estat. Això va trencar la taula.
Sense línies vermelles vol dir amb un xec en blanc?
No. Que les nostres propostes es converteixin en línies vermelles dependrà de la força que ens doni la gent. Si nosaltres tenim molt bons resultats, això voldrà dir que tindrem prou força per posar-les nosaltres, les línies vermelles.
L’han definit com a candidat sorpresa. Se sent còmode, amb aquesta definició?
No em molesta [somriu]. Estic en el projecte des dels orígens i amb una trajectòria prèvia. Les apostes dels candidats tenen a veure amb una capacitat de regeneració de l’espai, de reconnectar-se amb les essències i els orígens, en aquest cas amb una persona com jo que va formar part de la cuina del projecte al costat de l’Ada Colau.
Asseguren que són una formació que no deu cap crèdit als bancs i que això els dona llibertat a l’hora de fer propostes per resoldre problemes com el de l’habitatge. Però de la mateixa manera que critiquen “l’independentisme màgic”, a vostès els podrien retreure també el concepte de la “justícia social màgica”.
Cal intentar posar en pràctica les aspiracions sense generar dany social. La crítica a l’independentisme màgic és no haver calculat el moviment de l’adversari polític i la generació d’una situació inèdita que és la següent: aquells que aspiraven al màxim autogovern per a Catalunya han aconseguit, contra la seva voluntat, que estiguem a les quotes d’autogovern més amenaçat dels últims vint anys. Tornant al tema de l’habitatge, hem demostrat que es podien canviar les regles del joc als promotors, obligant-los a reservar el trenta per cent de les noves construccions per a habitatges socials, hem posat multes milionàries a bancs i fons d’inversió amb pisos abandonats, hem creat una unitat especialitzada en frenar desnonaments, hem multiplicat per quatre els pressupostos en habitatge. Si no haguéssim governat, això de la “justícia social màgica” potser seria un retret pertinent, però tenim l’aval de l’experiència. I, a més, amb superàvit en els comptes. Ens hem trobat molt sols, però, perquè la política d’habitatge no depèn només d’una administració municipal. Cal la implicació de totes les administracions, i més quan en aquest tema l’Estat ha fet una clara desinversió.
Amb propostes com aquesta d’aplicar un impost del 3 per cent a les grans fortunes serà difícil que els bancs els donin crèdits quan els necessitin.
No podem oblidar que primer es van rescatar els bancs, és a dir els responsables de la crisi, que no pas les víctimes. Per això ha arribat l’hora que els bancs tornin el deute contret amb la ciutadania. La idea és que aquells que han tingut una responsabilitat més gran en la crisi, aquells que amb les seves decisions comprometen el futur del territori, com ara les grans fortunes, el milionaris, es corresponsabilitzin. Estem parlant d’un tres per cent, que és simbòlic.
Un simbolisme de deu mil milions d’euros...
A l’any. Que permetrien afrontar una transició ecològica per donar resposta al reclam de la ciutadania, sobretot els joves, que ens alerten que estem destruint el planeta.
Altres candidats prefereixen abaixar el salari mínim de 900 euros a 850.
Aquesta proposta del senyor Pablo Casado fa pensar que potser és la quantitat que ell es gasta en un sopar amb els seus amics banquers. A més, l’economia necessita més demanda interna i, si tenim treballadors precaris que no arriben a final de mes, no hi haurà reactivació.

La vida és un dilema permanent

La vida de Jaume Asens (Barcelona 1972) és plena de dilemes. Va haver de triar entre fer la carrera de filosofia i la de dret i al final les va fer totes dues. Després va arribar el moment d’afrontar una altra decisió: decantar-se per la docència o per l’advocacia i va triar la segona opció, i es va convertir en defensor de les víctimes dels poderosos. D’aquí en va extreure un propòsit que després va traslladar al govern municipal de Barcelona: “No podem ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts.” El darrer dilema va presentar-se quan va haver de triar entre formar part de la defensa dels polítics catalans jutjats al Tribunal Suprem o fer el salt a la política estatal encapçalant la candidatura de Catalunya en Comú-Podem per Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els dos grans blocs espanyols es juguen el poder territorial a l’Estat i els seus equilibris interns

madrid

Obren els col·legis en aquest superdiumenge electoral del 26-M

barcelona

En 113 pobles ja se sap qui és l’alcalde

barcelona

Segona volta

Barcelona

Disset debats i 109 candidats

girona

24 municipis perden regidors i 17 en guanyen

barcelona

L’eurodiputat, més car

barcelona

Nova crida a seguir omplint la caixa de solidaritat

barcelona
ERC retreu que la mesa “s’ha extralimitat”

ERC retreu que la mesa “s’ha extralimitat”

barcelona