Política

Mestres contra l’autocensura

La comunitat educativa admet que cada cop parla amb més naturalitat sobre el procés i les seves conseqüències

Les escoles busquen mecanismes per fomentar el debat i el contrast d’opinions a l’aula

Els docents reconeixen la dificultat del repte

‘‘Cal posar fi a la idea que davant la controvèrsia és millor callar i dissimular’’

L’octubre de l’any passat la Fundació Bofill va fer públic un informe que concloïa que el 30% dels mestres s’autocensuraven per evitar problemes a classe. Un any després, i a falta d’un nou baròmetre, la sensació que hi ha a la comunitat educativa és que s’ha fet un salt i que el professorat, llevat d’excepcions, està tenint una actitud proactiva per poder abordar qualsevol tema controvertit amb garanties. “He anat perdent la por i aquest any, després de la sentència, no he esquivat el debat, cosa que segurament no hauria passat fa un any”, reconeix una mestra de Pineda de Mar que prefereix, això sí, mantenir l’anonimat. Una altra professora, en aquest cas d’un institut del Baix Llobregat, diu que ha après molt en aquests dos anys i assegura que se sent més apoderada per tractar de temes controvertits a classe, inclòs el tema del Procés. “Al principi estava molt descol·locada, però he anat agafant confiança. Quan van denunciar els professors de Sant Andreu de la Barca vaig tenir por, però ara tinc molt clar que orientar, promoure la reflexió, encara que expressis la teva ideologia, no és adoctrinar, en tot cas seria desadoctrinar”, subratlla.

Àlex Rosa, un exregidor de la CUP que fa de mestre a Badalona, també reconeix que ha disminuït l’autocensura. “Ara bé, vigiles molt el que dius i tinc la impressió que com a col·lectiu hem baixat un esglaó en democràcia interna perquè hem naturalitzat que dins l’aula no es pot parlar de política, quan en realitat tot és política.”

Ramon Font, de la Ustec, no nega que hi hagi casos d’autocensura, però també té la percepció que s’han reduït respecte al 2017. “Pensem que hi ha menys por, en bona part perquè la gent ha vist que aquelles denúncies contra els mestres de Sant Andreu de la Barca han acabat en res.” David Rabadà, portaveu del sindicat Aspepc, majoritari a secundària, opina que encara que no es pot parlar ben bé d’autocensura, sí que s’ha d’admetre que “molta gent intenta parlar el mínim i ho fan a petició de l’alumnat, perquè creuen que si es fiquen en política poden tenir problemes. El que tenen clar és que primer són les persones i després les ideologies”, diu.

Per a Francina Martí, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el que s’ha posat en evidència “és que molts mestres no saben com afrontar temes controvertits a l’aula”. I, des del seu punt de vista, aquest és un dels reptes importants que té la comunitat educativa. “L’escola no pot eludir parlar del que està passant ara a Catalunya, com no pot eludir qualsevol tema controvertit. El que no pot és fer-ho de manera improvisada, necessita les eines per poder fer-ho, perquè la vida ha d’estar dins l’aula”, opina.

I aquest és també un dels principals problemes, perquè, excepte algunes escoles, poques, que han incorporat un espai per promoure el pensament crític, a la majoria dels centres els ha agafat per orpresa. En aquest sentit, l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, que ja va elaborar un document fa dos anys per orientar els centres sobre com actuar en cas de discrepància a classe, ha fet públic un decàleg incidint en la necessitat de cura, de practicar l’escolta i fins i tot de treure el focus de plantejaments identitaris. Cécile Barbeito, una de les autores, informa que des de la sentència han tingut demandes de quatre escoles. “El document està fet des de fa dos anys però no ha estat fins ara que han reaccionat, quan s’han trobat el problema a l’aula.” Ara bé, el que té clar Barbeito és que “si mai s’ha fet un debat a classe, tampoc és aquest el millor moment per fer-lo”. I en tot cas, si com passar en la majoria de casos no s’ha treballat amb antelació, recomana “parlar des del sentiment que els provoca la sentència, perquè amb els arguments més racionals és més difícil que es posin d’acord, i vetllar perquè hi hagi un equilibri d’opinions a classe fins i tot fent d’advocat del diable si fos necessari”.

Jordi Nomen, professor de l’escola Sadako de Barcelona, una de les poques que tenen un bagatge en espais de reflexió, ho té clar. “El que ha de fer el mestre és deixar que els alumnes parlin i expliquin com se senten. Els mestres han d’incidir en principis bàsics, com ara el rebuig a qualsevol violència o a la imatge de l’enemic. Han de defensar valors acceptats per tothom encara que siguin conscients que ni els mateixos adults els complim.”

D’això es tracta. De permetre als nens que facin el que els grans, especialment els polítics, no estan fent. “En tot cas, el que no s’ha de fer és vendre banderes i dogmes simplistes. Cal entendre que els joves es construeixen a partir de diverses identitats. Educar és ensenyar-los a pensar, que aprenguin a viure en la complexitat”, subratlla el pedagog Jaume Funes.

En general, doncs, la comunitat educativa té clar que està davant d’un repte però també d’una gran responsabilitat. I que si hi ha un espai on es pot construir convivència i anar integrant els diferents relats aquest és precisament l’escola. “Com a professionals tots intentem fer la feina de manera objectiva i ajudar els alumnes a construir el seu propi criteri”, opina Teresa Esperabé, docent a Nou Barris i responsable de polítiques educatives de la federació d’educació de CCOO.

Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill, confia plenament en la capacitat de l’escola de superar la por o la reticència que tenen encara alguns docents. “L’escola sempre ha tingut la capacitat d’absorbir molt bé la controvèrsia. Ha estat la intervenció dels jutges i de la premsa la que ha desestabilitzat l’ecosistema“, opina Palacín, que considera imprescindible seguir treballant per erradicar els casos de criminalització i autocensura. “L’educador té el deure de treballar tot el que els passa als alumnes”, subratlla Palacín, per a qui és bàsic donar a conèixer iniciatives com ara la d’Escola de Cultura de Pau, orientades a “posar fi a la idea que davant de la controvèrsia és millor callar i dissimular”. “El que cal fer és justament el contrari. En democràcia la controvèrsia és normal.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Aval a la direcció del PDeCAT per pilotar el trànsit a JxCat

barcelona

Iceta: “Formar govern és al nostre abast”

barcelona

Per la república progressista

barcelona

El TSJC confirma que Antifrau no ha de readmetre Masià

barcelona

Johnson abraça Anglaterra

Londres

Homenatge a la vigència dels valors de Rovira i Virgili

El Pertús / La Jonquera
EL RADAR

Sempre els Balcans

Albiach veu “bons avenços” en la negociació del pressupostos

Rubí

Comín: “Si Sánchez es comporta com Rajoy, no té cap lògica investir-lo”

Barcelona