Política

CRÒNICA

Ser-hi, malgrat les circumstàncies

La Covid-19 va convertir el que era un gran i heterogeni clam popular en un acte més mecànic
El compliment dels protocols de seguretat va ser la prioritat entre totes les prioritats

És moment de migdiada quan la veu de Lloll Bertran ressona a la part alta del passeig de Sant Joan de Barcelona. En un petit escenari, interpreta una versió gens canònica del Que viva España de Manolo Escobar. Falta encara una hora i quart per a les 17.14, una hora que en totes les Diades té un significat icònic, i aquest és un dels diversos indrets de la capital on se celebrarà una de les 131 mobilitzacions programades per l’Assemblea. Els voluntaris s’apressen per blindar el perímetre de seguretat d’incursions no programades, i a terra ja hi ha marcats amb esprai els punts –en aquest cas, un llaç groc– on s’haurà de col·locar cada manifestant. L’atmosfera és inusitadament freda. I les sensacions, no per esperades o previsibles, deixen de ser un punt desconcertants. Aquest any no hi ha, ni hi haurà, aquella riuada popular, tan transversal com diversa, que convertia la fotografia de cada Onze de Setembre automàticament en guanyadora. Tampoc es respirarà emotivitat. Serà una celebració més mecànica i caldrà cenyir-se al protocol. “Les circumstàncies són les que són”, es lamenta un dels escassos inscrits que a aquella hora vetllen armes a la zona. La metamorfosi forçosa que ha viscut la imatge de la Diada arran de la pandèmia ha estat massa brusca. I pair-ho costa.

La plaça Universitat és un altre punt de la capital on hi ha programat un acte descentralitzat. L’aforament màxim previst és de 1.000 persones, però el nombre d’inscrits no arriba a 700. Quan tot just falten 20 minuts per a l’inici, els concentrats són uns pocs centenars. “No pateixis, que això de cop s’animarà”, comenta un dels voluntaris. Les cues per accedir-hi, però, no són ni de bon tros quilomètriques, tot i que el procediment per entrar a l’espai acotat és laboriós. Cada manifestant –la gran majoria, amb la samarreta d’enguany de rigor– ha d’acreditar, primer, que s’ha registrat prèviament, després se li pren la temperatura i, finalment, se l’impregna, literalment, de gel hidroalcohòlic. Aquí també estan senyalats els punts on s’haurà de posar cadascú. I allà s’hauran de quedar, palplantats, fins que toquin a retirada. Les distàncies de seguretat són més que generoses, i el contingent de personal de l’Assemblea que fa tasques de control també és granat. De totes les narratives que es vulguin instal·lar al voltant d’aquest Onze de Setembre, l’única que és imperdonable és que ha estat un focus de contagi potencial de la Covid-19. A segons qui no se li poden donar segons quins arguments, seria la consigna general a interioritzar. A més, els voluntaris de l’ANC també tenen el suport logístic d’un grup de motoristes, anomenats Escamots Catalans, que amb les seves armilles de cuir en ple estiu es fan veure.

Malgrat que, al final, l’arribada de gent s’ha animat, hi ha llocs buits. I no són quatre. Fora de les tanques que delimiten l’àrea on es fa la concentració, també s’hi apleguen venedors de tota classe de marxandatge sobiranista –el producte estel·lar d’aquest 2020 són, és clar, les mascaretes amb tota classe de consignes i símbols– i desenes de persones que, en el seu cas, no s’han apuntat al lloc web habilitat per l’entitat sobiranista. Els motius per no fer-ho, expliquen alguns d’ells, són d’allò més variats. Hi ha des de la mandra fins al descuit, passant per aquells que, senzillament, s’han animat a participar-hi en el darrer minut. Són els mateixos que, en un altre context, s’haurien afegit de manera espontània a la manifestació de torn. I no són pas pocs. Quan el rellotge toca les 17.14, uns i altres donen inici a l’acte amb crits d’independència. Les circumstàncies són les que són, però la litúrgia no canvia.

A no gaires metres d’allà, davant la seu del Banc d’Espanya de plaça Catalunya, hi ha un tercer focus de mobilització. Aquí tot començarà un pèl més tard, pels volts de les 18 hores, i, per amanir una mica l’espera, un cantautor interpreta L’estaca enmig d’una batalla implacable amb l’equip de so, que es resisteix a no fer la guitza. Als concentrats, que omplen una mica més de la meitat de l’espai habilitat, amb prou feines se’ls sent taral·lejar la tornada, tot i l’esforç insistent de l’intèrpret. A aquella hora, el sol castiga tot i ser ja setembre. Un membre de l’Assemblea, exercint el paper de speaker circumstancial, intenta insuflar una mica de pulsió ambiental cridant “independència, independència”. La gent el segueix. Tan bon punt baixa de la tarima, deixen de cridar. Ja no n’hi haurà més en una bona estona. Les circumstàncies, que són les que són, tampoc conviden a explosions d’efusió compartida. No moure’s del punt assignat, respectar la distància i ni pensaments d’abaixar-se la mascareta són les consignes del dia.

L’actriu Carme Sansa és l’encarregada de conduir l’acte. En una primera intervenció, directa i sense eufemismes, justifica la Diada d’enguany davant el relat dels que la consideren una amenaça per a la salut pública. “Som aquí per defensar el dret de manifestació, que sempre és necessari”, assenyala. Posteriorment farà un parlament un representant de la sectorial de jubilats de l’ANC, Josep Maria Fàbregas, que tira per terra totes les estructures de l’Estat imaginables, començant pel rei emèrit i acabant pel Banc d’Espanya. Fins a dues ocasions l’organització li ha de demanar que vagi acabant, ja que els tres minuts assignats ja els ha exhaurit pràcticament només amb la presentació. L’actor Manel Barceló el seguirà amb la lectura d’un poema d’Espriu, El meu poble i jo. És un moment intens, preciós. “Ens alcem tots dos / en encesa espera, / el meu poble i jo”, exclama el darrer paràgraf.

A les 18.47 hores tornem a ser al punt d’inici d’aquest recorregut, al passeig de Sant Joan, on ja comencen a recollir la paradeta. Allà, però, hi ha instal·lada una pantalla de vídeo per la qual es retransmeten els parlaments de l’acte central de la plaça Letamendi. Alguns dels manifestants s’han dut cadires per poder-los escoltar. En aquell precís instant parla la presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, que apressa els partits independentistes a declarar la república si obtenen més del 50% dels vots en unes eleccions que estan anunciades des del gener, però encara no convocades. Entre els presents, hi ha aplaudiments generalitzats. Això ja es va acabant. Sonen Els segadors i tothom els canta a viva veu. De tots els instants viscuts, és potser el que més evoca les sensacions de tantes altres Diades anteriors. Aquelles en què les circumstàncies no eren les que són.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El 85% dels catalans avala que el govern espanyol decretés l’estat d’alarma durant la pandèmia, segons el CEO

Barcelona

La UE i el Regne Unit reprenen les negociacions sobre l’acord comercial aquest dijous

Brussel·les

El Parlament valida el decret que ajorna fins l’any que ve l’impost sobre les emissions de CO2

Barcelona

Aragonès representarà el govern a la conferència telemàtica de presidents autonòmics

Barcelona

La defensa de Pere Soler veu “difícil de revocar” l’absolució de l’Audiència Nacional

Barcelona
En directe
Parlament

El ple debat l’impost als vehicles contaminants i sobre les estades als establiments turístics

Barcelona
En directe
Moció de censura

Sánchez acusa Abascal d’odiar “Espanya tal com és” i demana al PP que voti ‘no’

Madrid

Cuixart recusa un magistrat del TC que havia de resoldre el seu recurs d’empara per “falta d’imparcialitat”

Barcelona

Abascal diu que els diputats independentistes són “renegats” i defensa la il·legalització dels seus partits

Madrid