Política

ROC FUENTES I NAVARRO

EXDIPUTAT, ADVOCAT I EXSÍNDIC ELECTORAL DE L'1_O

“És una democràcia amb molts dèficits”

Les infraccions més grans de la Constitució les han comès els que diuen que la defensen i l’apliquen
La repressió és duríssima, fa molt mal, però encara més veure que les forces independentistes no es respecten

Des del 1965 vinculat al PSUC i després a ICV ja sigui com a regidor a Terrassa, diputat al Parlament i senador, vam repassar l’actualitat política poc abans que el TSJC dictaminés que les eleccions fossin el 14-F i a poques setmanes que companys de la sindicatura electoral de l’1-O compareguin davant del tribunal.

Hi veu el PSC, darrere la judicialització de la data electoral?
No tinc elements per afirmar-ho, però sí que hi ha des de fa temps una voluntat de perjudicar i destrossar l’independentisme. Ja ho va dir el senyor Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, que la unitat d’Espanya està per sobre de la Constitució. Per la unitat d’Espanya val tot; tot el que sigui desprestigiar, desacreditar, reprimir i castigar l’independentisme els va bé. Això està dins de molts tribunals, i potser no hi ha tant una connexió d’obediència de les directrius del PSC, però sí que hi deu haver la voluntat de posar en evidència i desacreditar el govern de la Generalitat.
Anirà a votar amb por?
Tinc precaució davant la pandèmia, com tothom, però he procurat no viure angoixat. Sap greu no poder tenir relacions personals, familiars, d’amistat, però aniré a votar molt d’hora amb les precaucions degudes perquè hi pot haver elements de risc. És imprescindible anar a votar. Les forces que defensen els drets nacionals de Catalunya han de tenir un bon resultat. No podem donar ales a l’abstenció i que si guanyen les eleccions els independentistes –com espero– diguin que hi va anar molt poca gent, cosa que mai ningú discuteix. No recorden que a Galícia va anar a votar el 49% i el 50% al País Basc. I s’ha parlat molt de Portugal, on l’assistència no ha arribat al 40%, i no es desacrediten. Les eleccions són legítimes encara que tinguin una abstenció alta, però és imprescindible que no hi sigui.
Tem que si se supera el 50% de vots independentistes algú tingui la temptació d’impugnar-les amb l’excusa de la pandèmia?
No es poden impugnar, només es pot impugnar una taula, per exemple, si hi ha una papereta que no s’ha comptat. Les eleccions, degudament convocades i ratificades pels jutges, de cap manera es poden impugnar si no hi ha actuacions globals per desvirtuar-les. El màxim que poden fer és queixar-se o treure’ls valor amb tots els mitjans propagandístics, però no poden fer com el Trump i portar-les als jutjats. Si es produís la situació deplorable que guanyin els unionistes, els del 155, llavors sí que no les discutirien i seria un cant a la democràcia i la llibertat. Seria nefast per a Catalunya. Això no vol dir que no pugui criticar i que hi hagi moltes coses del nostre govern i dels partits que el conformen que siguin criticables, no pel fet que tinguin diferències, sinó per la manera com les han tractat. Espero que aprenguin la lliçó i, amb visions diferents però amb un objectiu comú, ERC, JxCat i la CUP reflexionin i tinguin clar on hi ha l’adversari autèntic.
La tan reclamada unitat.
Sobretot respecte a les posicions de tothom, com s’havia tingut abans. Ara teòricament hi ha un pacte de no-agressió durant la campanya, però és que estan obligats a entendre’s. Cap força tindrà majoria absoluta i han de començar ara a tenir els ponts molt clars i respectar-se.
Amb l’experiència que té, què creu que passarà en aquests comicis?
Una cosa és el que un desitja i una altra, el que pot passar, i més ara, amb una pressió dels poders de l’Estat tremenda, amb una repressió duríssima que fa efecte sobre la gent, una pandèmia que desgasta el govern i unes finances sense poder destinar uns recursos als que hi tenim dret però dels quals no disposem... Són unes eleccions molt complicades per a l’independentisme, però malgrat tot també ho eren les del 21-D del 2017 i es van guanyar; amb molta propaganda, descrèdit, gent empresonada i fent-les un dia de cada dia perquè més treballadors anessin a votar. Sí, les va guanyar Cs amb una victòria pírrica, però Artur Mas ja va guanyar unes eleccions i va haver-hi tripartit. Ara també es poden guanyar si realment la gent és conscient del que ens hi juguem. Guanyant els unionistes seria un drama per al país, per a l’economia, per a l’autogovern, per a la llengua, per a la cultura...
Vostè va estar empresonat el 1973.
Sí, en una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya en què hi havia unes 150 persones la policia en va detenir 113. Vaig estar un mes i mig a la presó.
Els moments històrics no són comparables, però ho són pel que fa a repressió?
Per descomptat. Els Jordis han anat a la presó per una manifestació pacífica, que ells van desconvocar, molt més pacífica que d’altres que no han tingut cap conseqüència. Condemnats a nou anys. Quan veig a Hong Kong, on la repressió xinesa és fortíssima, que uns senyors que es manifesten els condemnen a tres anys... A nosaltres no ens van acusar de rebel·lió ni de sedició, però sí de propaganda il·legal, associació il·lícita. La repressió franquista va ser molt dura al principi amb execucions i morts només pel fet de ser un defensor de la República, i també al final, i en aquest sentit no és comparable. Ara, la duresa de tots aquests anys de presó és equivalent a la dels països autoritaris. Tots els presos polítics i represaliats ho són injustament, no hi ha base legal ni en la mateixa legislació espanyola per perseguir-los. Les infraccions més grans de la Constitució les han comès els que diuen que la defensen i l’apliquen. Els cas més inconcebible és el dels Jordis. No van impedir cap actuació judicial com s’ha fet en certs desnonaments, per exemple, i que consti que en aquest cas estic d’acord que hi sigui. On és el delicte pel fet de mobilitzar gent pacíficament? He participat en manifestacions del Primer de Maig pacífiques que gairebé sempre acabaven amb un grupet cremant contenidors i trencant vidres, i a ningú li ha passat mai pel cap imputar els secretaris generals dels sindicats. No és una dictadura, però és una democràcia amb uns dèficits extraordinaris.
És un problema del poder judicial?
En general els jutges funcionen bé. L’element que ho distorsiona és que per la unitat d’Espanya val tot. Si s’han d’inventar proves o hem de mentir davant dels tribunals, és el que ho distorsiona.
Pensava que amb el PSOE i Podem les coses podien canviar?
Sempre és preferible aquest govern que un del PP amb el suport de Cs i Vox. Dit això, no tenia gaires esperances, perquè els falta l’element de considerar que això és tan injust i fora de mida que no hi ha cap altre camí que l’amnistia. I hi ha antecedents. El president Companys va ser condemnat a 30 anys i el febrer del 1936, quan va guanyar la unitat d’esquerres a Espanya, que no eren ni catalanistes ni independentistes, va haver-hi una amnistia. Els fets ens demostren avui dia que és molt difícil si cada vegada no hi ha una pressió molt forta des de Catalunya fins que es faci inevitable. A banda de voluntats, i malgrat Podemos i les declaracions de Pablo Iglesias, no hem vist gran cosa.
Es guanyarà alguna cosa amb aquest intercanvi de ministres?
El senyor Iceta i el senyor Illa han anat al costat de l’extrema dreta en contra de l’independentisme i donant suport al seu empresonament, van donar suport al 155 quan hi va haver socialistes que se’n van desmarcar i van marxar del partit... Confiaria més en Castells o Iglesias que en Iceta. Tot i així, és complicadíssim, i no hem d’afluixar.
Va ser escollit com un dels síndics electorals per al referèndum de l’1-O i el van advertir amb multes de 6.000 euros que no van prosperar en dissoldre’s. Malgrat tot, hi ha companys a judici el 2 i 3 de març. L’han citat a vostè?
No encara, tot i que està previst que formi part dels testimonis. Més que dissoldre’s, la sindicatura pràcticament ni es va constituir. Abans que el Tribunal Constitucional em comuniqués que no fes res, ja no feia res perquè el govern ens va comunicar que estava tot en marxa, i tal com estaven les coses ni nosaltres ni ells ens vam constituir. No hauria de tenir ni el més mínim recorregut com va passar en el nostre cas. El fet objectiu és que no vam fer res per com van anar les circumstàncies.
Però què n’espera?
Hem vist el que ha passat amb la Tamara i l’Adrià Carrasco. Sortosament ha acabat, però no es pot oblidar la trajectòria, el que han passat. No podem estar amb la guàrdia baixa.
No era pas independentista, vostè.
M’han fet independentista, i ho podem dir molts. Estic d’acord amb el que deia Oriol Junqueras: “Jo estic independentista en aquest moment.” M’he passat la vida defensant els drets nacionals de Catalunya, el dret a decidir i el dret de Catalunya a ser independent si ho volien, però pensant que en el procés de construcció europea hi podia haver una situació federal en què realment, per l’aplicació del principi de subsidiarietat, cada vegada s’estigués més a prop de la gent. Que la Generalitat tingués les competències i que els grans temes, com la defensa, es resolguessin des d’Europa. Ha anat al contrari, s’ha utilitzat la construcció europea per treure i retallar competències, i no parlem del que ha passat amb el finançament, ni amb l’Estatut... I ha arribat un moment en què veus que no té camí, no té sortida... La independència és molt difícil, però l’estat federal ho és encara més. L’Estatut no era res de l’altre món, el PP el porta al Tribunal Constitucional recollint signatures, però el Defensor del Pueblo, el socialista Enrique Múgica, encara hi va portar més articles, i això no es diu. Si aquell Estatut no s’hagués tocat, probablement no estaríem en aquesta situació. Però ens hi han portat, i és irreversible. I també la manera de veure-ho, perquè tenim una experiència de segles i malauradament la confirmen cada dia.
I el camí a seguir, quin és?
Ho tenim molt difícil, però no hi ha més camí que el de ser cada vegada més forts, més decidits i més mobilitzats. Ha d’arribar un moment que des d’aquí i des de fora es forci un referèndum, encara que sigui a tot Espanya. Segons els resultats que tingui a Catalunya, tindrà un camí o un altre. El camí és el reforçament democràtic de les nostres aspiracions. Cap altre camí ni el volem, ni ens el plantegem, ni és a la ment de ningú. Qüestionar el camí pacífic i de la llibertat és totalment descartable, i està descartat.
Hi ha desànim en l’independentisme?
La repressió és duríssima, fa molt mal, però encara més veure que les forces independentistes no es respecten. En les manifestacions de l’11 de Setembre no preguntem de quin partit és cadascú.
Vostè, que ve del PSUC i va passar a ICV, reconeix alguna cosa d’aquestes formacions en el comuns?
Vaig estar 25 anys en el PSUC i 30 a Iniciativa. D’IC en vaig marxar de manera silenciosa i amb el màxim de respecte. Els comuns han estat contra el 155, i en molts aspectes de drets socials i personals hi coincideixo, però va haver-hi un moment en què s’havia de passar de la teoria als fets. Tant en el PSUC com a IC sempre es va reconèixer el dreta a decidir i que Catalunya era una nació, però hi ha un moment en què una massa social planteja fer-ho realitat. I aquí van sortir els sectors del federalisme, en el fons unionistes, i no es van atrevir a fer més passos. Allò del referèndum, però pactat si l’Estat espanyol ens el dona. Perdona, però si Catalunya té el dreta a decidir, si te l’ha de donar un altre no el té. A dins d’IC hi havia un sector independentista, i encara hi és.

A falta de gimnàs, temps per a les memòries

El 9 de gener passat va fer 82 anys. La maleïda pandèmia l’ha deixat sense poder fer una de les coses que li omplien la rutina diària: anar al gimnàs per mantenir-se en forma. Tot i fer vida de jubilat, admet que procura “no estar mai aturat”. Només ho fa per llegir molt i per continuar afegint pàgines a les més de 1.300 que ja té redactades de les seves memòries. No pensa publicar-les perquè, assegura, “si m’ho plantegés m’aniria autocensurant, i d’aquesta manera ho escric a raig”, confessa. Un munt de pàgines per explicar el seu pas per la política com a dirigent del PSUC, al consistori terrassenc el 1983, les tres legislatures (1988, 1992 i 1999) amb ICV al Parlament, i el seu pas pel Senat (1988-1992), però també per reflectir la seva experiència com a advocat, majoritàriament en qüestions relacionades amb el dret laboral; com a president de la delegació local d’Òmnium (1981-83); vinculat a l’entitat cultural Amics de les Arts de Terrassa; a l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates o a l’Associació Amics de les Nacions Unides.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.