Política

Les pistoles de Companys

Van estar desenes d’anys dins d’una capsa de sabates en un armari i, després d’un pacte de silenci, el desembre del 2011, en fa més de nou que estan ‘amagades’ en un magatzem. Són les dues pistoles, la munició i els carregadors que el president Lluís Companys duia a sobre el 24 de gener del 1939 quan, anant cap a l’exili, va passar dues nits al mas Saleta de Sant Hilari Sacalm. Companys, que havia arribat a la casa acompanyat del president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló, en va marxar dos dies més tard, el 26 de gener del 1939, acompanyat del diputat Carles Pi i Sunyer en direcció cap a Darnius, a l’Alt Empordà, passant abans per Girona i Figueres. El president va deixar les armes a Sant Hilari en mans d’una persona que l’acompanyava. El Punt Avui revela la història de les pistoles de Companys, fins ara inèdita, el dia que es compleixen vuitanta anys de l’aniversari de l’afusellament del president.

Un particular les va tenir amagades durant setanta-dos anys i tot just ara en parla, des de l’anonimat
El pacte de silenci entre tots els afectats s’ha mantingut fins avui, nou anys després que les armes anessin a parar al complex Egara

“No tuqueu.” Textual. És la inscripció feta amb bolígraf que hi havia a la capsa de sabates, vella i lligada amb un cordill, que durant desenes d’anys, probablement més de setanta, es va estar en un armari d’un domicili particular. A dins, les armes que duia a sobre el president Companys en la seva marxa precipitada cap a l’exili. “El meu pare m’havia explicat la història; sempre ens parlava a casa de la pistola del president Companys. En morir la mare, que també n’estava al cas, em va explicar on eren i em vaig plantejar què en feia; a casa també som grans i érem conscients que aquest és un patrimoni que no ens pertany, que forma part de la història de Catalunya”, explica la persona que durant els darrers anys va custodiar les armes. Té prop de vuitanta anys i el cap clar. I no volia que es perdessin. “Aquestes peces són història, i d’un gran valor polític”, explica. Conscient, però, que les armes estaven en una situació poc ortodoxa des d’un punt de vista legal, va voler fer la donació en secret, de manera anònima, i amb la garantia que no se’n faria publicitat. “Després de tants d’anys que els pares, i a casa meva mateix, les havíem mantingut en perfecte estat, no volia que es fessin malbé o que s’inutilitzessin”, aclareix.

Va ser el 7 de desembre del 2011 quan, després de diferents converses, les armes van canviar de mans. La peça clau? El tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i, sobretot, l’historiador i aleshores director de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament, Josep Lluís Alay. Dos mesos abans, el 15 d’octubre d’aquell 2011, l’Ajuntament de Barcelona havia fet un acte solemne al castell de Montjuïc –on va ser afusellat Companys– i hi va restituir, col·locant-la al vèrtex nord del baluard de Santa Eulàlia de la fortificació, la bandera catalana que Lluís Companys hi havia hissat l’any 1936 i que les tropes franquistes van retirar quan van ocupar Barcelona, el 26 de gener del 1939. A l’acte hi havia també l’alcalde, Xavier Trias, i el president de la Generalitat, Artur Mas.

És probablement pel ressò que havia tingut aquesta reivindicació que, quan l’home que feia tants d’anys que custodiava les armes es va dirigir per primer cop a la Generalitat per explicar el cas, a Palau, i d’acord amb el mateix president Mas, que també volia preservar el material, els van posar en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona. Ni Ciurana ni Alay s’ho van pensar dos cops. “Era una obligació preservar-les, ho vaig tenir clar de seguida”, explica Alay. Va ser ell, l’ara director de l’oficina del president Puigdemont, qui se’n va ocupar, amb total discreció. I va trobar la fórmula: la donació de les peces no pot ser anònima en la documentació, però sí que es podia garantir la confidencialitat del donant. Calia un pacte de cavallers, un pacte de silenci, de totes les parts.

El 7 de desembre del 2011, un dia que recorda assolellat, Alay va anar a veure la persona que durant tants d’anys havia guardat el secret i va obrir finalment la capsa que guardava les armes, al mateix temps que n’escoltava la història. Què hi havia? Una pistola Astra 300 9 mm amb el número de sèrie 369086; una altra pistola més petita, una Victòria 1911 6,35 mm amb el número de sèrie 38711; diversos carregadors (un d’ells, de cap d’aquestes dues pistoles), i un centenar de bales de calibres diferents, entre elles unes de 9 mm que porten inscrita la data, 1934. Va ser un moment emocionant. “Fetes les comprovacions, i vist que el material hi era, se n’havia de deixar constància escrita, omplint la documentació necessària, i mantenint la cadena de custòdia de les armes; per això vaig posar-me en contacte amb el director dels Mossos”, recorda Alay. L’ara inspector dels Mossos Daniel Martínez, coneixedor de la història, en dona fe. “Eren armes i calia deixar constància de la seva existència i del seu estat”, explica. El 4 de gener del 2012, un mes després del primer contacte, Josep Lluís Alay i Daniel Martínez, aleshores sotscap de la divisió de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, en deixaven registre en unes diligències –les que reproduïm– i uns dies més tard –el 18 de gener del 2010– es comunicava al jutjat l’existència de les pistoles i la munició. Un cop a les dependències dels Mossos, van poder comprovar que estaven en perfecte estat. Un informe de balística en deixa també constància escrita. “S’han realitzat unes sèries de trets de prova amb l’arma estudiada (...). En aquestes proves s’ha determinat el correcte funcionament operatiu”, es diu en un informe del mateix gener en relació a la pistola de la marca Astra. Quant a la semiautomàtica de la marca Victòria, es deixa constància que “presenta al seu cos algun pic de rovell i brutícia” i que “després de lubricar-la i netejar-la ha funcionat correctament”.

El pacte de silenci entre Alay, els Mossos i el dipositari de les armes durant tants d’anys s’ha complert fins avui, dia del vuitantè aniversari de l’afusellament del president Companys. “No eren unes peces qualssevol, perquè tenen un alt valor històric”, explica el caporal del Grup de Servei Històric dels Mossos, David Hidalgo, que explica que les armes són de moment al magatzem de balística, tot i que el cos policial té un museu històric a la comissaria de Sant Andreu de Barcelona. Aquest museu el va inaugurar l’exconseller Miquel Buch el novembre de l’any passat, i s’hi exposen quadres, uniformes, fotografies i documents relacionats amb el cos des dels seus orígens. Hi ha un total de 3.000 peces, però les pistoles de Companys previsiblement no s’hi traslladaran. “Si s’han d’exposar, les armes s’han d’inutilitzar prèviament”, explica Hidalgo. El dia que el particular va fer l’entrega, va posar com a condició no només l’anonimat, sinó que va demanar que es preservessin tal com estaven. Per això són a la unitat de balística, a la seu central dels Mossos, al complex Egara, a Sabadell.

Xavier Garrido, cap de la unitat de balística i traces instrumentals dels Mossos, amb qui dimarts passat aquest diari va poder conversar quan per primer cop vàrem obtenir permís per fotografiar les armes, en destaca el seu bon estat de conservació. A la unitat, a banda de preservar-les, n’han fet un informe detallat, no només de les característiques de les pistoles, sinó de la munició que les acompanyava dins la capsa: tres carregadors, un total de noranta-cinc cartutxos de diferent calibre i dotze beines.

Josep Lluís Alay i qui va fer la donació de les armes, que no s’havien vist més des de fa molts d’anys, es van tornar a trobar la setmana passada, a instàncies d’El Punt Avui. Va ser una trobada llarga, amistosa, plena d’agraïment i de records. Va ser quan finalment el donant va donar el seu vistiplau perquè aquest diari, del qual és un fidel lector, n’expliqués avui la història. No hi ha cap imatge de la reunió. I es manté viu el compromís de guardar la confidencialitat sobre el seu nom. Però ara se saben els fets. “Va ser un honor”, diu Alay, peça clau de la història. “Estic satisfet que finalment es conegui tot plegat; és just”, diu el seu interlocutor.

Cinc dies després, seixanta bombes i dotze morts

Després de la desfeta de l’exèrcit popular a la batalla de l’Ebre, l’ofensiva franquista va avançar imparablement. A finals de gener del 39, el front arribava a la comarca de la Selva. El president Companys va fer estada a Sant Hilari del 26 al 29 de gener (al darrere, protegint-los, hi anaven els soldats de l’exèrcit popular, una part dels quals es van allotjar també a la població) i, cinc dies després de marxar-ne, l’aviació legionària va bombardejar el municipi. Era el 31 de gener del 1939. En el lloc web de l’Ajuntament de Sant Hilari se’n pot llegir la història (amb el relat de testimonis inclosos) i se’n poden deduir els efectes devastadors que va comportar per al municipi. L’aviació legionària de la Regia Aeronàutica italiana va aconseguir travessar les defenses antiaèries i des de cinc Savoia-Marchetti SM.79 van llançar, entre dos quarts de tres i les tres de la tarda, seixanta bombes de cinquanta quilos. Una part d’aquestes va impactar a can Puntí, al mig del poble, i va provocar dotze morts i nombroses destrosses. Aquest any en fa vuitanta-un.

“Que poc que ha canviat la conducta repressiva de l’Estat”

Les dues pistoles i la munició són en aquests moments al complex central Egara, el quarter general dels Mossos d’Esquadra. El director general de la policia, Pere Ferrer, explica que estan en perfecte estat de conservació en mans de la unitat de balística del cos, on es conserven també altres armes, entre aquestes algunes de provinents de col·leccionistes privats a qui les han confiscades perquè no disposaven de llicència. El conseller d’Interior, Miquel Sàmper, valora la troballa i explica que “el departament treballa per recuperar més peces històriques que ara són desconegudes pel gran públic”. “La història no pot estar en un magatzem; ha d’estar en un museu, a l’altura de les vivències dels seus protagonistes”, hi afegeix. I conclou, en relació amb la persecució patida pel president Companys: “Quants anys han passat i que poc que ha canviat la conducta repressiva de l’Estat espanyol.”

“No era inhabitual dur armes”

Que Companys viatgés amb unes armes no és, en el seu context històric, cap fet inhabitual. “Els fets sempre s’han d’analitzar tenint en compte el moment en què es produeixen”, destaca l’historiador Joan Vilarroya, especialitzat en història militar, la Guerra Civil espanyola i el franquisme. Vilarroya, doctor en història per la Universitat de Barcelona, entén que, tot i que hi ha pocs casos en què se n’hagi deixat constància, anar armat no era un fet inusual en aquells moments. “Estem parlant d’uns anys conflictius, quan s’havien produït els fets del 6 d’octubre, i en què l’ocupació militar de Catalunya per les tropes franquistes era imminent”, recorda. Tot i això, cap dels historiadors consultats per aquest diari coneixia l’existència d’aquestes armes. El més probable, segons els experts, és que l’arma “de referència” de Companys fos l’Astra 300, una pistola semiautomàtica molt usada al llarg de la Guerra Civil i que es va fabricar al País Basc entre el 1923 i el 1946. La de Companys, gràcies a una referència gravada a l’arma, se sap que va ser fabricada el 1932. La pistola més petita, el model Victoria, es va fabricar a Eibar a partir del 1911 amb dos calibres, la 6,35 mm i la 7,65. A partir del 1915, però, i per un problema en la patent, el fabricant va decidir, incorporant-hi algunes modificacions, substituir-la pel model Astra. No se sap del cert el motiu pel qual Companys va decidir deixar les armes al seu pas per Sant Hilari, tot i que les circumstàncies en què ho va fer, i que qui n’ha fet la donació no vol que es facin tampoc públiques ara, fan suposar que ho va fer voluntàriament. Companys sabia, en marxar de Sant Hilari, que se n’anava a l’exili i es podria donar el cas que hagués decidit travessar la frontera sense les armes a sobre.

De Barcelona a Agullana passant per Sant Hilari

El novembre de 1938, amb la derrota a la batalla de l’Ebre, la sort de la República estava decidida. En poques setmanes, els pobles i ciutats del país van anar caient en mans de l’exèrcit franquista i van empènyer milers de ciutadans cap a la frontera, en un intent desesperat d’evitar la repressió. En poques setmanes, entre finals de gener del 1939i el 10 de febrer de 1939, més de 450.000 persones van formar una interminable processó d’homes, dones i infants, carregats amb les seves escasses pertinences i aclaparats per la duresa de l’hivern i als atacs sense compassió de l’aviació feixista. El 23 de gener, tres dies abans que les tropes del general Yagüe entressin a Barcelona, Lluís Companys va abandonar el Palau de la Generalitat juntament amb Josep Andreu i Abelló, el president del Tribunal de Cassació. El president havia manifestat en diverses ocasions la voluntat d’esperar l’arribada de l’exèrcit d’ocupació al seu despatx, tal com havia fet el matí del 7 d’octubre de 1934, però, finalment, el van convèncer d’abandonar el país.

En el seu periple cap a la frontera, Companys i el seu seguici van fer una primera parada a Sant Hilari, concretament al mas Saleta. Després, van arribar a can Descals, a Darnius; i el 30 de gener van fer estada al mas Perxés, a Agullana. Durant unes quantes hores, l’Empordà es va convertir en el cor d’una República que agonitzava de forma irremissible. Arreu de la comarca es concentraven polítics i intel·lectuals, des del president de la República, Manuel Azaña, fins al seu homònim basc, José Antonio Aguirre. A les 6 del matí del dia 5 de febrer, el cotxe del president de la Generalitat, flanquejat per motoristes de les esquadres i seguit per una camioneta dels Mossos, va emprendre el camí cap a la Vajol, on havia de reunir-se amb els presidents Juan Negrín i Manuel Azaña per fer el darrer tram de l’exili junts. No s’hi van presentar. Lluís Companys, acompanyat de José Antonio Aguirre, va seguir el camí del coll de Lli fins al poble de les Illes, ja en territori de l’Estat francès. A les seves memòries, el president basc va deixar un retrat colpidor del seu company de viatge: “Poques persones han conegut com jo moments de la intimitat de Companys, que és quan es descobreixen els homes tal com són. Quan vam abandonar el territori català i vam travessar la frontera seguits per les tropes de Franco, aquell home estava sotmès a un profund abatiment. Semblava que per ell tot hagués acabat. Jo l’animava dient-li que els pobles no moren com els homes i que arribaria l’hora del nostre triomf. «No és això, em va dir ell (...). La meva preocupació en aquests moments està concentrada en tots aquests compatriotes meus que fugen sense empara i en el meu fill malalt».”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El socialista Francesc Juzgado recupera l’alcaldia de Parets del Vallès en prosperar la moció de censura a Jordi Seguer (ERC)

parets del vallès

Brussel·les envia un últim avís a Polònia abans de portar la seva reforma judicial als tribunals de la UE

brussel·les

Les sol·licituds de vot per correu per al 14-F arriben a les 84.000 i ja superen el total de sol·licituds del 2017

barcelona

Iceta rep la cartera de ministre de Política Territorial després de prometre el càrrec

Barcelona

Els partits apel·len a la responsabilitat encara que el Govern permeti sortir del municipi per anar a actes de campanya

Barcelona

L’exregidor de CiU Antoni Vives accepta dos anys de presó per contracte simulat

barcelona

El TC avala que no s’investigui un cas de tortures durant el franquisme

madrid

JxCat crida a omplir les urnes dels vots que l’Estat “no vol ni veure”

Barcelona

Comella veu “xocant” que es pugui trencar el confinament per anar a un míting però que és un dret

barcelona