Societat

Mor Pere Casaldàliga

El religiós i bisbe emèrit ha estat un dels principals representants de la teologia de l’alliberament, filla del concili Vaticà II, que lluita per la justícia social

La seva defensa aferrissada dels pobres i els indígenes al Brasil, on vivia des de l’any 1968, i la denúncia de l’Església jeràrquica li van comportar l’amonestació del Vaticà i amenaces del poder

Pere Casaldàliga, mort ahir als 92 anys, ha estat el capellà dels pobres. Estava hospitalitzat des de fa uns dies a Batatais, a l’interior de l’estat de São Paulo, afectat d’una pneumònia amb vessament pulmonar. El seu estat de salut era delicat des de fa anys, perquè també tenia Parkinson. El comiat es farà en tres llocs diferents del Brasil. Els claretians preveuen obrir tres sales de vetlla: una a São Félix de Araguaia, on vivia Casaldàliga i on serà enterrat, i dues més, a Batatais des d’ahir, i a Ribeirão Cascalheira dilluns. El funeral es farà avui a les 15 h a Batatais i es podrà seguir en directe per internet . La família bagenca de Casaldàliga té prevista properament la celebració d’un funeral a la parròquia de Balsareny, el lloc on va ser batejat, i també la comunitat claretiana amb l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga organitzaran un funeral a Barcelona.

Bisbe durant 40 anys de la diòcesi de São Fèlix do Araguaia, al Mato Grosso, al Brasil, des del primer moment que va entrar en contacte amb la realitat de la població indígena de l’Amèrica Llatina va estar al costat dels pobres i de la gent, i, per tant, enfrontat als terratinents i els poders polítics, a qui va denunciar davant el món. Representant de la teologia de l’alliberament, filla del concili Vaticà II, moviment al qual també van pertànyer el bisbe Hélder Câmara o el teòleg Jon Sobrino i els assassinats Ignacio Ellacuria i el bisbe Óscar Romero, Casaldàliga va ser condemnat pel Vaticà de Joan Pau II, primer, i pel de Benet XVI, després. La teologia de l’alliberament, la principal causa de la qual és la justícia social, xoca amb l’Església jeràrquica, la que mana, la que es mira el melic, la que “s’ha desviat del discurs, els actes i la vida de Jesús, del cristianisme”, explica el claretià Joan Soler, amic de Casaldàliga.

“El concili Vaticà II, del qual ara celebrem els 50 anys de la seva inauguració, que feu molt bé de tenir ben present i alguns voldrien veure oblidat, ha significat per a mi i per al món un temps nou de l’Església que s’obre en diàleg a la humanitat i es fa solidària amb les alegries i sofriments de la família humana. No s’ha d’esperar un nou concili per respondre al clamor de reforma, urgent i universal, de l’Església”, va escriure Casaldàliga amb motiu del Fòrum Balsareny l’octubre del 2012, amb motiu del 50 aniversari del Vaticà II i dels 40 anys de la seva ordenació.

El claretià Joan Soler, fundador de l’Associació Araguaia, explica una anècdota del bisbe català que el defineix molt bé com a persona. “Resulta que un dia en Pere en un dels seus viatges pel Brasil, ja sabeu que ell mai agafa l’avió, anava en autobús i després d’hores i hores de trajecte havia de baixar perquè no es trobava bé. L’autocar va aturar-se i quan el bisbe encara no havia tornat al seu seient, perquè havia hagut d’anar a fer les seves necessitats, se’n va anar deixant-lo enmig del no res. Sol i enmig de la pluja va caminar fins que va trobar una casa on el van acollir. Era un matrimoni de gent gran que el va deixar dormir, li va donar de sopar i li van deixar roba seca, ja que plovia i s’havia mullat. Al matí el bisbe s’acomiadava quan li van oferir un cafè però, li van dir, aquest el farien al costat de la ràdio on tenien el costum d’escoltar les paraules diàries del bisbe Casaldàliga. Ell els va dir que d’acord, va escoltar la gravació de Casaldàliga, va fer el cafè i va marxar tot donant-los les gràcies. No els va dir que ell era el bisbe Casaldàliga. És clar, aquella gent l’escoltava però no l’havien vist mai.”

“Pere Casaldàliga és la humilitat en persona, un home que ha dedicat la seva vida als més desposseïts”, explica el fundador de l’Associació Araguaia, entitat que amb el bisbe català al capdavant impulsen, entre altres, l’Agenda Llatinoamericana. Assegura el claretià Joan Soler que quan es va fundar aquesta entitat, el 1987, amb l’objectiu principal d’aconseguir que el bisbe de São Fèlix obtingués el premi Nobel de la pau, el bisbe nascut a Balsareny ho va tenir clar. Diuen que va dir: “El Nobel no ha de ser per a mi. No ha de ser per a l’home sinó per a una causa. Jo vull que el Nobel sigui per a un indígena. Vull que el Nobel sigui per a una dona indígena.” “Aleshores –recorda Soler– el comitè que concedeix els premis Nobel va premiar Rigoberta Menchú”.

Què no s’ha dit de Pere Casaldàliga i el seu projecte de denúncia de les classes dirigents i els terratinents de l’Amèrica Llatina en el seu afany d’esclafar els indígenes? De les amenaces rebudes pel català?

Germà Parkinson

Tot i tenir Parkinson –“ell deia que tenia el germà Parkinson”, recorda Joan Soler– Pere Casaldàliga va estar lúdic fins quasi el darrer dia. “La capacitat de respondre i continuar lluitant per una altra Església, un altre món possible, unes altres comunitats possibles el van definir tota la vida i el van mantenir sempre actiu”, explica.

Soler admet que la popularitat del bisbe català va ser important a l’hora de divulgar la teologia de l’alliberament al món, especialment a Europa.

“Casaldàliga –diu– va fer veure que la teologia de l’alliberament ha d’anar acompanyada d’una pràctica transformadora, arrelada a l’Evangeli però que és capaç d’utilitzar les ciències socials, les anàlisis de les situacions, la memòria històrica...” “I sempre ho va fer tot en equip. No volia cops a l’esquena individuals”, diu el claretià. “Nosaltres creiem que malgrat els temps que corren l’experiència de Casaldàliga ha sembrat llavor”, manté. Pere Casaldàliga, malgrat que des que va marxar al Brasil només va sortir tres cops del país i mai va ser per tornar a Catalunya, va exercir sempre de català universal. No va oblidar la seva llengua, les seves arrels i l’amor per un país singular i petit. Per sobre de tot mai va oblidar el seu Balsareny natal, “al costat del meu Llobregat, sota el meu castell, al costat de la meva casa pairal”.

2005
va deixar
de ser bisbe al Brasil però es va mantenir al seu lloc, treballant com sempre en la mateixa comunitat, sempre al costat dels indígenes


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El toc de queda entrarà en vigor a Catalunya aquest diumenge i s’aplicarà de les deu de la nit a les sis del matí

Barcelona

El govern espanyol aprova l’estat d’alarma i proposa que duri sis mesos

Barcelona

El Consell de Ministres es reuneix per aprovar l’estat d’alarma

Barcelona

El risc de rebrot puja als 788 punts i l’Rt se situa en l’1,53

Barcelona

El govern obre la porta a un nou confinament domiciliari

barcelona
Medi Ambient

Ampolles que guanyen vida

barcelona

Injusta criminalització

Barcelona
Societat

En Pepe torna a port

Castellfollit de la Roca

BBVA Asset Management dona més de 145.000 euros a quatre ONG amb seu a Catalunya