Apunts

La meva germana

La meva germana era cuinera. Ho era abans d’estudiar en aquella Escola Professional de la Dona, existent a la Diputació de Barcelona, a la Casa dels Canonges, abans que hi accedís el president Tarradellas i en recuperés el sentit soterrat durant 40 anys.

Els plats que feia a casa nostra, ja de ben joveneta, eren pura màgia. Com ho era la seva constant generositat i tendresa, quan atenia l’àvia, sense que ningú li ho demanés.

Un cop acabats els estudis de tres anys, va ser molt apreciada per una seva professora... la Montserrat Seguí, personatge en el món de la cuina, que la va fer la seva ajudant propera. D’aquí, va aterrar al bell mig de l’Eixample, a la rambla de Catalunya-Mallorca, on feia classes a dos centres.

Barcelona era el seu somni. La nostra mare hi tenia els pares i nosaltres havíem viscut aquella ciutat dels carrers d’Avinyó, d’Escudellers, de la plaça Reial, de l’estàtua de Pitarra, que miràvem mentre l’avi i l’àvia ens feien esperar el tramvia que ens duria a fer la volta a tota la ciutat, abans d’anar al Romea a veure els Pastorets d’en Folch i Torres.

Amb la meva germana, des de sota el Rocar i els boscos de castanyers, on vam néixer, anàvem a les monges del Cor de Maria, jugàvem, sortíem amb colles, entràvem pels caminets i escampàvem ginesta cada diada de Corpus al matí, i ens hi passejàvem pel damunt en processó a la tarda, pels carrers del nostre poble. I, des d’allà, va embogir per aquell noiet de pantalons de golf que apareixia els estius al parc de Sant Salvador, prop de la riera, quan ella hi anava amb la bici, sense aturar-se. Tenia 12 anys i duia trenes quan apareixia a casa amb els ulls il·luminats. Havia vist l’Antoni-Manuel.

I, des de sota aquelles valls que tenien un castell mig enderrocat al capdamunt, i una ermita d’absis romànic amb Mare de Déu trobada, la Verge de Farners, havia somniat en la Ciutat Comtal. I va anar-hi a raure, amb ell. L’Antoni-Manuel Canosa Ferré, que vivia en un pis del Major de Gràcia i passava els estius sota Farners.

I va poder gaudir d’aquella Barcelona, al costat del seu marit, aquell noi de la bici a Sant Salvador.

Recorria la ciutat agafant el metro al Guinardó, prop de la rambla Volart, on s’estaven amb el seu company de vida i els fills.

Però, per qüestions d’interessos crematístics de l’empresa on en Canosa dirigia la secció d’informàtica, els tallers es van traslladar a Llagostera, del Gironès, amb un gerent que portà a cuitacorrents la raó social de l’empresa al bell mig de Madrid.

Llavors, va deixar Barcelona. I van viure amb el marit i els fills, en Josep-Oriol, la Farners i l’Enric aquí, on hi ha la casa de sota Farners, al turó de la Vall de les Guilleries, aquí on ens ha dit adeu.

Però, l’Antònia Cantalozella Mas no s’aturà. Va fer classes de seguida a casa d’una amiga, la Isabel Casalí, en un d’aquells pisos del 1800 que s’alcen una mica per damunt de les altres cases, amb una torra a la teulada. L’espai era suficient per a tenir una bona colla d’alumnes, en general persones amigues de sempre.

Tot seguit va ser requerida a l’escola d’adults com a professora fixa.

I, en aquells moments, passà a fer els pastissos de les postres del restaurant Pol Nord de Girona, alhora que també li oferien de fer unes classes en una sala del mateix restaurant.

Els pastissos de l’Antònia Cantalozella van ser les postres estrella d’aquell lloc tan deliciós, al peu del Ter, a Pedret.

I... no va pas acabar aquí. Va fer classes, també, amb l’amiga Carme Lloveras, al pis gran de Salt.

Trigà molt a deixar aquelles diverses dedicacions. I va reservar, només, la labor a la Confraria de la Ratafia de Santa Coloma de Farners, a la vall de Vallors, el clot de les Guilleries.

És per aquesta dedicació que tant la satisfeia, que aquests dies la Confraria de la Ratafia ens ha emocionat en penjar el record d’ella mentre feia el tast. El vam veure després que la meva germana ens va deixar. Que ens va dir adeu, ens va somriure ben a punt d’adormir-se suaument, enmig dels fills, l’Oriol, la Farners i l’Enric, de l’Antoni-Manuel Canosa, el noi del carrer Major de Gràcia, i les tres germanes, la Farners, la Montserrat i jo. Havíem tingut el temps just d’abraçar-la quan l’ambulància la va deixar a casa seva. Allà on s’adormí per sempre, amb moixaines nostres amb què li dèiem que l’estimàvem quan encara tenia el front tebi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.