Cultura

El conte

Miquel Riera

El riu

“La imatge del riu li ofereix una finestra increïble cap al seu petit país

“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier âge”

Maurice Merleau-Ponty.

Des de l’ordinador veu el riu que tant ha estimat sempre. És una fotografia, prop de la desembocadura, que va fer fa anys, un dia de finals de juny cap al tard, quan la llum converteix el curs d’aigua en un mirall de plata, del mateix color que la calitja que omple el cel. Les vores del riu verdegen i acullen una aigua tranquil·la, gairebé aturada.

S’ha posat la fotografia de fons de pantalla des dels primers dies de confinament. Treballa en una habitació sense llum del dia, una part del garatge reconvertida en estudi de música per al fill mitjà que ara ha esdevingut lloc de feina improvisat. Resulta que allà hi té bona connexió a la xarxa. El confinament ho ha trasbalsat tot. O gairebé tot.

La imatge del riu li ofereix una finestra increïble cap al seu petit país. Quan està cansat de treballar minimitza les diferents aplicacions i el riu li apareix de cop i volta en les dues pantalles que fa servir.

Llavors es deixa transportar als estius de la seva infantesa, quan els diumenges el pare arreglava el remolc del tractor, hi posava uns bancs improvisats, i tota la família, oncles, ties i cosins, anaven a passar el dia sota una arbreda a tocar de la desembocadura.

El lloc estava situat estratègicament a poques passes del mar i del riu. Només d’arribar-hi, ell i el seu cosí es llançaven directes a l’aigua. Primer al mar, sempre una mica revoltat pel garbí, i després, cap al riu, on l’aigua era més calenta i calmada. Un no parar fins l’hora de dinar, quan la mare i la tia els cridaven. Braç de gitano de patates amb tonyina, ous farcits i, sobretot, asbergínies fregides. Més bones fredes. Com la truita de farina que el pare treia per dinar del senatxo quan tocava quedar-se tot el dia al camp.

Havent dinat, després de l’espera obligatòria per allunyar els perills d’un tall de digestió, hi tornaven. També al mar, però, sobretot al riu. Fins a caure esgotats. Llavors, a punt de fer-se fosc, el pare i els oncles preparaven de nou el remolc i enfilaven cap al poble. En arribar encara tindrien, però, forces per jugar una estona a mistri amb la colla del carrer.

Anys més tard, unes obres per canalitzar el riu, i evitar així les inundacions periòdiques a tota la plana, van malmetre aquell paisatge tan estimat. Van aixecar una mota de quatre metres d’alçada i el riu va quedar enclotat, allunyat de tothom. Allà on abans només havies de fer un petit camí i arribar fins als joncs de la riba, ara hi havia grans pedres i males herbes.

El pas dels anys ha suavitzat el confinament del riu. La mota ha perdut alçada. O el riu n’ha guanyat. La qüestió és que el curs d’aigua, en aquest seu tram final, ha recuperat la dignitat perduda. L’arbreda, que tants dinars i migdiades havia acollit, va passar avall i no ha tornat mai més. Les famílies que ara hi venen a passar el dia es refugien a la platja, sota els para-sols o en tendes improvisades. Els nens segueixen anant del mar al riu i del riu al mar.

La vida també ha tornat als aiguamolls veïns. Mai s’ho hauria arribat a imaginar, sobretot quan l’antic propietari, no gaire temps després que la mota de grans pedres amagués el riu, va fer-los llaurar d’amagat una nit. Pretenia fer callar les veus que clamaven per la seva protecció. No va aconseguir-ho i, afortunadament, al final també han renascut.

Torna a mirar per la finestra improvisada al seu ordinador. La bellesa, pensa, és també aquest seu paisatge estimat. Aquest riu en calma, que tantes ganes té de tornar a veure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.