Cultura

Lluita per la diversitat

Càstings que ignoren el color de la pell i l’accent posat en la ‘consciència’ del color són estratègies diferents cap a la normalització racial a l’audiovisual i el teatre

“No pot ser que hi hagi sempre un model físic determinat que no reflecteix la realitat”
“Els anglosaxons porten més anys reflexionant sobre aquests temes”, diu Denise Duncan

“Els referents són molt importants i han de ser diversos. No pot ser que hi hagi sempre un model físic determinat que, a més, no reflecteix en cap cas la realitat.” Malgrat la complexitat del tema, la dramaturga i directora teatral Denise Duncan té les idees i els conceptes ben clars pel que fa a la necessitat que teatre, cinema i televisió siguin representatius del conjunt de la societat, de totes les races i els colors que la formen. Fa poc més de dos anys, va estar entre els fundadors del Col·lectiu Tinta Negra, Actrius, Actors i Creadors de la Diàspora Negra a Catalunya, que aplega una vintena d’artistes. Va néixer arran de la polèmica perquè un personatge negre del muntatge Àngels a Amèrica que es va fer al Teatre Lliure estava interpretat per un actor blanc, Quim Vila. “Va ser una mala notícia que després es va transformar en bona”, recorda Denise Duncan, que valora “positivament” els efectes de la protesta: “El Grec 2021 està dedicat a Àfrica i l’afrodescendència i ja hem tingut tres reunions amb ells. Tenim la voluntat de no només reclamar i dir les coses que estan malament, sinó ser un col·lectiu que proposa.”

Aquest episodi de Catalunya és una reivindicació arreu del món, en diferents formes: el reflex de la diversitat racial i cultural de les societats en les seves representacions a la ficció. És particularment present al món anglosaxó, format per societats amb més riquesa i varietat racial, i en els darrers anys s’ha vist reflectida als Oscar en films com 12 anys d’esclavitud, Moonlight o Green book.

La sèrie estrenada fa poc amb èxit Bridgerton (Netflix) i la pel·lícula La increíble historia de David Copperfield (Filmin/Movistar+) posen el tema damunt la taula amb una estratègia que no és nova (Kenneth Branagh, per exemple, ho va fer el 1993 amb Molt soroll per no res), però que pot resultar sorprenent, l’anomenat colour-blind casting: s’escullen els actors sense tenir en compte el color de la pell, ignorant si es correspon amb la raça del personatge. Així, David Copperfield és interpretat per Dev Patel, actor londinenc d’ascendència índia, quan es tracta d’un personatge d’inspiració autobiogràfica de l’escriptor Charles Dickens, un anglès de l’època victoriana. O hi ha dames i cavallers negres a l’alta societat britànica de principis del segle XIX a la sèrie de Netflix Bridgerton. El rigor històric és sacrificat en favor de la diversitat, una estratègia amb bones intencions però que ha generat controvèrsia als països anglosaxons.

Denise Duncan (Costa Rica, 1979) reconeix que n’han parlat al col·lectiu Tinta Negra, d’aquests temes, però a l’entrevista que ens ha concedit només expressa la seva opinió personal: “Hi ha una trampa darrere d’això. Quan dius colour-blind, sobre el paper sona molt bé, perquè vols dir que no estem mirant el color de la pell de ningú. Però per mi és més important introduir un altre concepte que és el colour-conscious [“conscient del color”], perquè si no veus els colors, tampoc veus les opressions que hi ha darrere una pell determinada. Es tracta més aviat de ser-ne conscient. Per mi és un pas endavant més gran.” Posa com a exemple Romeu i Julieta: “Històricament, totes les Julietes han estat blanques. Puc trobar una persona amb característiques diferents que no sigui la rossa normativa? No es tracta d’ignorar el color, com proposa el colour-blind casting, sinó de pensar si pot ser una cosa més diversa, i obrir així un ventall més gran. Entenc que de vegades no és el que està més a l’abast, però penso que la riquesa cultural d’aquest país ha de ser també a l’escenari. Si no fem aquest pas, estarem sempre a la casella de sortida.”

Històries oblidades

Un altre camí cap a la diversitat és abordar històries i personatges sovint oblidats a la ficció. El cineasta Steve McQueen encapçala aquesta opció amb títols com 12 anys d’esclavitud o la sèrie Small axe, cinc històries sobre el racisme patit pels negres al Londres dels seixanta, setanta i vuitanta. Aquest és el camí escollit per Denise Duncan, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2019-2020, que hi va estrenar El combat del segle. “Tenia a veure una mica amb això –explica–. Del personatge principal, Jack Johnson, mai se n’ha parlat, i és determinant per al món de la boxa. Sense ell, Mohammad Ali no hauria existit, perquè la seva manera de boxejar era la mateixa. L’obra és una tornada a aquests referents. Cal explicar aquestes altres històries i també és important que siguin explicades per persones afrodescendents, si és el cas.” En aquest sentit, destaca que “és la primera vegada que una dona negra escriu i dirigeix un text en què el protagonista és un home negre i que s’estrena a Barcelona.”

Denise Duncan diu que “els anglosaxons porten més anys reflexionant sobre aquests temes, i si els hem de copiar alguna cosa, que siguin les bones”. És partidària, mentre no s’arribi a la normalitat, de mesures com les que planteja l’Acadèmia de Hollywood als Oscar: “Crec molt en les accions afirmatives i reparatives. No és ideal que hagin d’existir, però com que cal avançar encara... Per mi passa igual que amb els llocs de poder de les dones: amb una mica de sort arribarà un moment en què això no serà necessari, però ara mateix encara ho és. Ho veig com un acte molt valent de la indústria de cinema nord-americana, si amb uns anys de marge no hi ha un percentatge mínim, no podran optar a premis.” I creu: “Aquí encara som una mica lluny d’això, però com a mínim hem de començar a diversificar.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Arriben a Barbastre 42 de les 111 obres de la Franja que estaven al Museu de Lleida

Barbastre

Surten del Museu de Lleida una quarantena d’obres d’art originàries de les parròquies de la Franja cap a Barbastre

lleida
MARIA ARNAL
CANTANT

“La monarquia és l’últim dinosaure que falta per extingir”

BARCELONA

Unides per un fil invisible

Barcelona

Picasso, entre joies i la seva germana

barcelona

El nou Modern completa la primera fase de reformes i ja albira ser un pol artístic

Girona

Aiala estrena odissea al Black Music Festival

girona
cinema
animació

Disney torna a mirar cap a Orient

Barcelona

Malalts de ‘voler ser’

BARCELONA