Cultura

PEPE GÁLVEZ I ALFONS LÓPEZ

Autors i divulgadors de còmic

“S’ha reculat molt en la cultura en general”

Era inevitable afegir una reflexió sobre el fet que estem perdent tots els drets pels quals van lluitar els nostres avis o besavis
A França està cada cop més de moda el còmic de no-ficció, de divulgació, biografies..., com el títol que ara presentem

Alfons López (Lleida, 1950) i Pepe Gálvez (Fuentes Claras, 1950) són dos autors i divulgadors de còmic amb una llarga experiència i molts títols, compartits i per separat. López s’ha pogut guanyar la vida com a dibuixant. Gálvez, economista de formació, només s’hi ha pogut dedicar a temps parcial. Ells dos, amb Joan Mundet, van guanyar el Premi Nacional de Cultura en la categoria de còmic del 2011 per l’obra Miguel Núñez. Mil vidas más, publicada per Edicions de Ponent.

Ara presenten 8hores, a la nova col·lecció Dobletinta, de Pagès Editors. L’obra, amb un contingut, plantejament i execució magnífics, repassa la biografia de Salvador Seguí i explica el context històric de la lluita obrera de principis del segle XX, amb moments històrics com la vaga de La Canadenca, que va permetre assolir la jornada laboral de vuit hores, l’any 1919.

‘8hores’ és la seva desena col·laboració junts. Es coneixen fa molts anys i suposo que, plegats, treballen de gust, oi?
[P.G.] Sí, som una parella de fet artística. [A.L.] I tant, és així.
La seva col·laboració anterior, fa només un any, és ‘Llegará el invierno’...
[P.G.] Sí, és la continuació de la primera obra que vam fer junts, Assassinat a la mesquita. [A.L.] Curiosament, el protagonista de Llegará el invierno va néixer en aquest diari, quan era El Punt. A principis dels noranta, el Pepe em va proposar un projecte amb un personatge de sèrie negra que era un periodista. I va sortir al dominical Presència durant bastants mesos. La segona part del projecte la teníem pensada, però la direcció va creure que no era adient i, anys després, emprenyats de tenir la idea a la cartera, vam buscar editor i al final la va publicar Navona. Després ha estat publicada a Itàlia. En tenim un mal record econòmic, així que millor no parlar-ne gaire més [riu].
L’obra està ambientada a Girona...
[A.L.] Sí, és una trama negra, de prostitució i tràfic de dones, que passa a les comarques de Girona. I ve de fa molts anys. [P.G.] La nostra col·laboració té diverses línies. La novel·la negra, Assassinat a la mesquita i Llegará el invierno; la recuperació de la història del Capitán Trueno, amb dos àlbums més; i després temes d’actualitat amb tires i temes de documentació i biografia com és aquesta del Noi del Sucre i la de Miguel Núñez.
El 2011 van rebre un Premi Nacional per ‘Miguel Núñez. Mil vidas más’...
[A.L.] Vam estar molt contents, és clar. Aquesta història també s’ha publicat a França i molt aviat es reeditarà a casa nostra. [P.G.] L’edició francesa té 37 pàgines noves i ha canviat de format. Abans hi havia molt de text i ara és tot còmic, i al final hi ha un dossier informatiu i de to pedagògic. Amb el Noi del Sucre té un lligam, que no vam buscar, i és que a Salvador Seguí el van assassinar el 1923 i Miguel Núñez va néixer el 1920. D’alguna manera són dues biografies que tenen una certa continuïtat, dins del panorama de les esquerres.
Ara que esmenta les esquerres, vostès dos tenen una visió política i social similar. Altra cosa seria inviable, suposo.
[A.L.] No creiem exactament en el mateix, tenim algunes petites diferències polítiques, però en el que és essencial sí que pensem molt igual. [P.G.] Una obra com 8hores o la del Núñez no es podrien fer si no hi hagués una certa compenetració entre tots dos.
Com treballen, doncs? Hi ha molt d’intercanvi, fa l’efecte...
[A.L.] No és un senyor que fa un text i jo el dibuixo. Primer ens posen d’acord en la part bàsica, en l’esquelet primari de com ha de ser el que volem fer. Ell comença a fer el guió i em passa documentació gràfica que, tradicionalment, seria el dibuixant mateix qui l’hauria de buscar. De la mateixa manera que quan començo a dibuixar jo li puc dir: “Aquesta escena demana una mica més de marge” o “Aquesta la podríem escurçar”, tot en favor de la narrativa. A banda de la part política i històrica, en què un dels dos es pot adonar que potser ens va bé parlar d’algun fet en concret que coincideix amb el que expliquem.
Em pot esmentar algun exemple?
[A.L.] Doncs ara que estem vivint aquesta pandèmia, era inevitable fer una referència a 8hores a la grip espanyola que va tenir lloc el 1918. Com era inevitable afegir una reflexió sobre el fet que estem perdent tots els drets pels quals van lluitar els nostres avis o besavis. [P.G.] Aquesta manera de treballar implica una confiança mútua, o no podríem treballar junts. Tot ho consensuem sempre. I això és positiu perquè sempre ens estimulem creativament l’un a l’altre.
Què els va dur a fer una novel·la gràfica de la biografia del Noi del Sucre?
[A.L.] Que el Noi del Sucre i jo vam néixer a Lleida. Al mateix carrer, el carrer Tallada, al nucli antic de la ciutat, una zona que actualment està molt degradada, molt. No té res a veure amb el que jo vaig conèixer de petit. El perquè d’aquesta degradació seria molt llarg d’explicar... El cas és que un dia vaig fer una reflexió davant una petita placa a l’edifici on va néixer Salvador Seguí: “El Noi del Sucre va lluitar tota la vida perquè les classes desfavorides guanyessin uns drets que ara s’estan perdent i, curiosament, la classe treballadora més baixa són aquests senyors negres que hi ha per aquí que no tenen cap dret... suposo que perquè no poden votar.” I aquella emprenyada em va fer pensar que hauríem de fer alguna cosa i em vaig adonar que el 2019, quan jo estava pensant en això, feia cent anys de la vaga de La Canadenca.
Aleshores va entrar en joc vostè...
[P.G.] Sí, va començar la feina de documentació i vam descobrir la força narrativa d’aquell moment històric. Ens vam enamorar dels personatges i de l’acció col·lectiva de la vaga de La Canadenca, que ha acabat sent com un personatge més. Ens va emocionar adonar-nos de les condicions brutals en què vivien i amb què lluitaven aquella gent, i també del contingut humà que tenien. Per això hi hem posat bastant de sentiment, perquè els admirem.
L’obra té tot de complements i cronologies molt enriquidors per contextualitzar històricament el personatge.
[A.L.] Van sortir a mesura que anàvem avançant en l’obra, perquè tot el que va passar aquells anys era tan extens i important que, si ho haguéssim fet només en format de còmic, ens haurien fet falta 500 pàgines i no era el nostre propòsit, no ens ho podíem permetre, ni nosaltres ni l’editor. [P.G.] A banda, som dels que pensem que menys és més i sempre mirem de sintetitzar, tant el text com els dibuixos. Busquem una opció narrativa que pugui enganxar el lector. [A.L.] De fet, hem treballat amb una tècnica periodística de contextualització, com ara en la cronologia final, en què expliquem què va passar al món durant els 36 anys que va viure el Noi del Sucre, i van ser uns anys de despertar a moltes coses, una època molt menys grisa del que ens pot semblar.
A Salvador Seguí el van assassinar en plena guerra bruta del pistolerisme...
[P.G.] Sí, perquè des del poder no es reconeixia la capacitat de negociar i la reacció sindical demostrava que tenien força per aturar la ciutat sencera, si calia. I la resposta dels poders econòmics i polítics va ser no acceptar cap negociació i mirar de destruir l’adversari. Fins que van matar al Noi del Sucre, que precisament no estava a favor de la violència. Aquesta necessitat de destruir ens va portar, primer, al cop d’estat del 1936 i, posteriorment, a la guerra i a la llarga dictadura.
Vostè, senyor López, sempre es documenta tan exhaustivament? Hi ha retrats de personatges reals, edificis, roba... Per exemple, apareix la casa Golferichs, i això que ni se cita al text...
[A.L.] Perquè els personatges passen per allà, anant cap a les Arenes! [Riu] La documentació és molt important i la treballem a fons. Són molts anys de professió i, a primer cop d’ull, de seguida saps quins exteriors has de triar. S’assembla molt a fer cinema, també busques exteriors, a banda de personatges i de tot el que calgui.
Vostè, senyor Gálvez, tot i que ha estat guionista de 17 títols i autor, com assagista, d’una trentena de llibres sobre el còmic, mai s’ha dedicat professionalment al còmic, oi?
[P.G.] No... Soc economista i vaig ser sindicalista, tot i que ja estic jubilat. En l’època contemporània i a Espanya, penso que cap guionista de còmic ha pogut viure només d’això... En l’època de Bruguera, a les dècades del 1950 i 1960, sí que alguns en podien viure. En el que portem de segle XXI, ningú. Parlo d’aquí.
En canvi, vostè, senyor López, tot i tenir formació com a periodista, sí que és professional de la il·lustració. Ha conreat la il·lustració d’articles de premsa, opinió gràfica, novel·la gràfica, historietes en setmanaris, textos educatius...
[A.L.] Jo sí que sempre he viscut del dibuix, però soc bastant polivalent i sempre he alternat ser humorista gràfic a la premsa, fer vinyeta política, i la faceta del còmic. Viure només de fer còmic a Espanya seria una ruïna, però entre el que vas venent a l’estranger i les altres feines, vas fent...
Tots dos són del 1950, així que deuen tenir una visió del món del còmic similar. A més, tots dos són divulgadors d’aquest art... Com és el present del còmic?
[A.L.] És molt llarg d’explicar... Una cosa és el còmic i l’altra el còmic espanyol. En el primer cas, la situació és suportable; entre les edicions d’autors nord-americans, japonesos, una mica d’europeus i els pocs espanyols, diguem-ne que la indústria pot sobreviure. Molt molt lluny dels anys daurats de les dècades del 1940 i 1950.
I en concret aquí?
[A.L.] S’ha anat reculant molt. Actualment, només el 10% del que es publica en còmic a l’Estat espanyol és d’autors d’aquí... I a Catalunya és on hi ha bona part d’aquesta indústria. Si hi ha al voltant de 700 autors d’aquí, la meitat treballen a l’estranger i la resta han de fer qualsevol mena de feina per sobreviure, i no com a dibuixants! I això que la qualitat mitjana dels autors ha millorat molt, comparada amb la dels autors de les dècades del 1980 i 1990, que per mi estan una mica sobrevalorats. És una gran paradoxa: hem crescut en qualitat però hem reculat perquè, de fet, el que ha reculat molt és la cultura en general.
Vostè vol afegir res, senyor Gálvez?
[P.G.] Sí, dues coses. Durant uns anys, fins ara que ha baixat una mica, hi ha hagut un boom d’autores femenines. I ha sigut molt interessant perquè el còmic era un sector totalment masculí, i en gran part masclista. A l’inici del segle XXI van aparèixer tot d’autores que primer publicaven en blogs, després en editorials, i durant un temps a les llibreries fins i tot n’hi havia prestatges específics i venien força. A banda, el còmic de sèrie està molt aturat. Als Estats Units i el Japó sí que funciona, però aquí la competència de la televisió és massa forta. Per això a França està cada cop més de moda el còmic de no-ficció, de divulgació, d’investigació, biografies..., com aquest que ara presentem, 8hores.
Amb aquest títol, a més, inicien una col·lecció de còmic, Dobletinta, de Pagès Editors. Com ho veuen?
[A.L.] És lloable que es faci, ens n’alegrem molt, però el cert és que com pot anar és una incògnita. [P.G.] És la primera col·lecció d’autors d’aquí, com a tal. És un buit que han omplert, i calia. Hi ha una sèrie d’encaixos amb el públic que ja es veuran. Per a nosaltres, que a sobre hem sigut els primers, és meravellós!
Si tornessin a néixer, i pel que fa al còmic, voldrien ser francesos?
[P.G. i A.L.] Home, i tant! Tots dos som molt afrancesats... [Riuen]

Inauguren col·lecció

8hores inaugura la col·lecció de còmics Dobletinta, que ha posat en marxa Pagès Editors després d’una gestació de tres anys. Dirigida per Jaume Barrull, la col·lecció, que publicarà dos títols l’any, és la primera que ofereix novel·la gràfica i còmic per a adults en català. “Hem fet aquesta aposta perquè pensem que hi ha un públic que no tenia fins ara l’oportunitat de llegir novel·la gràfica en la seva llengua”, afirma Eulàlia Pagès, directora de l’editorial. Dobletinta fa referència al fet que tots els títols seran impresos a dues tintes, característica que serà un signe d’identitat del segell. Estan previstes adaptacions d’obres de Jordi Cussà, Kap, Mariona Visa, Clara Tanit, Rafael Vallbona, Guillem Escriche, Ivan Morales, Mar Mascaró, Ramon Pardina...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.