Cultura

Crítica

òpera

Una ‘Bohème’ més que correcta

Aquesta obra mestra de Giacomo Puccini es va estrenar el 1896

Malgrat que han passat tan sols cinc anys de les últimes representacions de La Bohème al Gran Teatre del Liceu, l’actual producció, procedent del Teatro Regio de Torí –precisament el teatre que va donar cabuda a l’estrena d’aquesta obra mestra, l’1 de febrer del 1896–, ha despertat interès per la direcció d’escena d’Àlex Ollé. Algun benaventurat va gosar protestar en l’estrena, injustament. Com va fer el director de cinema australià Baz Luhrmann traslladant la història del París del segle XIX al 1957, Ollé ho ha fet ara amb el París de l’extraradi, que és on, segons ell, hem de localitzar l’actual bohèmia d’aquell París idealitzat. Si bé la lectura que en fa aquest membre de La Fura dels Baus és com una immensa transició que va de la inconsciència de la joventut a la presa de sentit de la realitat que comporta la mort de Mimí, aquesta lectura també ofereix una proposta implícita d’esperança, amb la irrupció de l’amor en una societat òrfena de grans relats metafísics i lliurada a un hedonisme consistent en poc més que la simple supervivència. Però aquesta òpera, en efecte, ens porta al misteri de l’amor, aquesta gran dialèctica contrària a l’odi que, encara avui, i sense saber-ne gaire, es manifesta obertament en la nostra espècie.

Podríem escriure, així, que La Bohème és més que un extraordinari exemple de teatre musical o un títol dins la inexacta etiqueta de verisme; és una tràgica història d’amor prenyada d’un misteri i d’unes dificultats que són les que va exposar el mateix Puccini en les converses titulades Música i inspiració, amb Arthur M. Abell. “Vaig estar matant-me a treballar tres anys per enllestir La Bohème. Van ser anys de preocupacions, de pressions, de tortures psíquiques, de penes, martiris i penosos esforços mentals. Sono statto crucciato.

Són aquestes dificultats les que queden expressades i materialitzades en una partitura que, com assenyala l’erudit i exquisit article del programa de mà de Jordi Camell, “passa de nit, i aquesta nit té molts colors”. Això ens porta a una de les claus, la direcció eficaç de Giampaolo Bisanti, tot i que va estar més pendent d’assolir una coordinació general que de la fluïdesa característica del llenguatge puccinià, que és cosa d’escollits de veritat, com Toscanini, que la va estrenar.

És una obra de referència per a la direcció orquestral, però els dos protagonistes, Mimí (Adriana González) i Rodolfo (Giorgio Berrugi), assoleixen una més que destacada correcció en una prestació plena de credibilitat i amb unes línies de cant de gran musicalitat. La resta d’intèrprets –entre els quals ens agrada trobar noms del nostre panorama, com Josep Ramón Olivé fent de Schaunard– assoleixen equilibri i conjunt. És correcte el cor de la casa, al qual s’afegeix el Cor de Cambra del Palau i Veus-Cor Infantil Amics de la Unió. Una més que correcta Bohème, mancada, però, de la màgia i el misteri inherents a una partitura creada per la influència divina.

La Bohème
Director d’escena: Àlex Ollé Director musical: Giampaolo Bisanti
Gran Teatre del Liceu, 18 de juny


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.