La Borsa
Més valors
Economia

JOSEP REYNER

ECONOMISTA. AUTOR DE L’INFORME ‘EUROMEDI’ (FUNDACIÓ VINCLE)

“Més que del dèficit fiscal amb l’Estat, s’hauria de parlar de què el causa”

El 65% de la licitació pública estatal recau en grans empreses que tenen la seu a la capital de l’Estat
Hi ha estudis que mostren que hi ha moltes decisions que afavoreixen de forma clara Madrid
Fer l’ICF més potent i apostar per les ‘fintech’ han de ser les prioritat del sistema financer català

Josep Reyner, membre del Col·lectiu Economistes pel Benestar, mostra el seu rebuig a la poca transparència de l’Estat en no voler parlar de les causes i les xifres del dèficit fiscal català amb l’Estat, cosa que per a altres països europeus no significa cap tabú.

Catalunya necessitaria 9.100 milions perquè el seu estat del benestar, la qualitat de vida dels ciutadans, arribés a nivells satisfactoris, segons ha afirmat el Col·lectiu Economistes pel Benestar, del qual vostè forma part, tal com es va recollir en l’estudi Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya. Què es podria fer perquè aquests recursos es quedessin a Catalunya?
La voluntat del col·lectiu Economistes pel Benestar no era marcar un camí polític, sinó plantejar que amb l’actual marc és impossible que els ciutadans de Catalunya puguin tenir un nivell d’acord amb la seva capacitat de generar recursos. És obvi que a partir d’aquí s’obren diferents camins, i és feina de les forces polítiques decidir quin ha de ser el camí adequat.
I quin hauria de ser aquest camí?
Poden ser diversos... Un seria, després de l’experiència passada, optar per una via negociadora que hauria d’incloure els temes de finançament, la inversió pública i altres qüestions que ens estan limitant. I si aquesta via no dona resultats, caldria tirar per altres camins. La conclusió és que l’actual marc és inviable perquè els seus ciutadans tinguin el nivell de vida que mínimament els correspon.
Ja que parlàvem d’aquests 9.100 milions, com es podrien distribuir?
Ens hem centrat exclusivament en els aspectes que toquen molt directament el benestar de les persones i hem obviat altres que són igualment importants. Vam decidir prioritzar els aspectes que estaven més amenaçats, bé per la mateixa crisi pandèmica o per les conseqüències d’aquesta crisi, perquè la situació econòmica encara es deteriorarà més durant força temps i, a més, es produirà un creixement de l’endeutament. Vam voler centrar-nos en aquells apartats que estan més directament implicats amb el que és el benestar, com ara l’educació, la salut, les infraestructures més relacionades amb la majoria de la població –com Rodalies–, o les pensions o l’habitatge, que són aspectes clau per millorar la tranquil·litat de les persones.
Teniu pensat aprofundir en l’estudi que vau fer conjuntament amb altres economistes en altres punts?
Ara ens estem plantejant ampliar el nostre estudi en l’apartat de cultura. També caldria aprofundir més en temes de recerca, en altres tipus d’infraestructures, emprenedoria, etc.
Fa temps que no es publiquen estudis de rigor sobre el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat espanyol.
Aquest és un indicador clar dels temors de l’Estat. Els darrers estudis que es van fer van sorgir per respondre a les aspiracions independentistes. Els va fer el ministre Montoro ajudat per un grup d’experts liderat per Ángel de la Fuente. Són uns comptes que es van fer amb una intencionalitat clara i amb un biaix evident. És van apropiar d’una única metodologia, que a ells els interessava, i van obviar totes les altres, que són possibles i perfectament legítimes i aptes segons quines finalitats es busquin. A part d’això, hi ha estudis i balances fiscals entre Catalunya i Espanya que fa la Generalitat. El darrer de caràcter oficial el va fer l’Instituto de Estudios Fiscales, i cal buscar-lo el 2007, en el qual es referia a dades del 2005. Aquest sí que recollia totes les metodologies.
I durant tot aquest temps la seva percepció és que el dèficit fiscal ha millorat o bé que encara s’ha fet més insuportable?
Els dèficits fiscals tenen unes causes estructurals que en el cas català són molt permanents en el llarg del temps, fins i tot tenen una certa estabilitat. El que sí que és cert és que les conjuntures segons la metodologia que s’adopti et poden fer fluctuar, però hi ha una certa estabilitat perquè hi ha molts trets que no canvien. Per exemple, el sistema de finançament, que té molt biaix, el menysteniment en inversió pública de l’Estat a Catalunya, prioritzant altres territoris. També afecta molt el tema del dèficit de pensions estructural en l’àmbit general, que és diferent segons els territoris o el deute espanyol. Hi ha unes causes estructurals que fan que els dèficits fiscals siguin molt estables.
En altres països que ha analitzat hi ha més transparència?
En països amb tradició federal la transparència dels dèficits i les balances fiscals no és un tabú. En parlen i ho fan obertament, i el més important és que analitzen les causes que el provoquen. S’hauria de parlar més de les causes que del mateix dèficit fiscal.
I què provoca el dèficit fiscal?
La diferent productivitat i els diferencials que hi ha en l’ocupació en cadascuna de les comunitats autònomes. Perquè d’una manera estable, sigui quin sigui el moment del cicle econòmic als mateixos territoris sempre hi ha els mateixos diferencials d’ocupació respecte a la mitjana.
Els darrers quaranta anys el PIB per capita de Madrid s’ha disparat i, en canvi, el català ha caigut. Per què?
Que no hi hagi política regional no vol dir que no es facin coses. A Espanya s’ha fomentat poc la convergència regional i molt la concentració regional. Hi ha estudis que mostren que hi ha moltes decisions que s’han dut a terme per afavorir determinats territoris, entre els quals, Madrid. Allà es concentra el poder polític d’arreu de l’Estat. S’hi concentren 150.000 funcionaris amb les seves respectives famílies. Però és la capacitat i el poder que implica això, perquè els funcionaris són els que decideixen sobre el 65% de la licitació pública estatal i ho fan sempre a favor de companyies que tenen la seu a Madrid. Després hi ha l’estructura radial de les comunicacions, carreteres, trens i avions, que també és evident a qui beneficia, o l’atracció d’empreses i de talent cap a Madrid a partir de polítiques fiscals que els beneficien.
Aquest elevat dèficit també s’esdevé al País Valencià i a les Illes. Respon a alguna lògica concreta?
Efectivament. Per això vam publicar l’Informe Euromedi, que analitza les potencialitats de l’euroregió mediterrània i de les limitacions que li són imposades. Els tres territoris compartim problemes de finançament i d’infraestructures que no acaben d’arribar. Ara mateix es podria fer una llista d’oportunitats perdudes amb el corredor del Mediterrani. Es podria fer una llista de temes pendents molt gran a partir de la inversió de l’Estat als territoris de Catalunya, el País Valencià i les Balears.
Per què han desaparegut la dotzena de caixes catalanes en els darrers deu anys, per la mala praxi de les cúpules directives, per l’entrada en el sector immobiliari o per altres causes?
Sí, és així, es van ajuntar unes situacions que no s’haurien hagut de produir. Al seu moment, no es va ser prou àgil per plantejar algun tipus d’opció que tingués en compte la necessitat que Catalunya com a país disposés d’unes entitats financeres autòctones. I això, en moments més àlgids, va ser aprofitat des de Madrid. Va ser el cop definitiu contra les entitats d’aquí. Penso que es podria haver treballat en un altre sentit i que s’hauria pogut fer amb més previsió i visió de país. Els nostres polítics no van estar a l’altura de les circumstàncies.
El fet que CaixaBank i Banc Sabadell tinguin les seves seus socials fora de Catalunya és suficient per dir que ja no són estrictament catalans?
Quan encara tenien la seu aquí ja en tenia dubtes. Aquestes entitats, si mires qui n’ostenta el capital, el que veus és la presència de fons d’inversió internacionals. Pensar que una entitat d’aquest tipus té una determinada visió del país ja era difícil abans i ara encara ho és més. Però hi ha molts valors que s’han de defensar. CaixaBank encara té, per exemple, una obra social molt significativa en la qual s’ha d’espirar a tenir-hi algun tipus d’influència, encara que les possibilitats són limitades.
Com hauria d’afrontar Catalunya el futur del sector financer?
Primer de tot, cal impulsar al màxim que l’ICF pugui créixer, perquè ho necessita. També cal que creixi tot allò referent a les fintech i a la tecnologia. Catalunya n’hauria de treure profit com a país.
Creu que el tancament de Nissan ha estat una decisió de la multinacional o bé també es podria imputar a una negligència del govern de l’Estat?
La decisió de deslocalitzar-se no es pren en tres mesos ni en un any. És la conseqüència d’una cadena de fets que a la llarga han determinat que gairebé sigui la crònica d’una mort anunciada. Hi va haver l’oportunitat de fer-hi una important ampliació, i això es va deixar passar. Aquí s’obren moltes especulacions. Alguns diuen que es va deixar passar perquè es volia afavorir la Renault de Valladolid. El cert és que la planta de Nissan a la Zona Franca va anar minvant des de llavors.
Creu que haurem d’arribar fins al final del 2022 per tornar estar allà on érem abans de la pandèmia?
Amb tota seguretat. Aquest any es recuperarà una part de l’activitat perduda, però serà un procés més llarg que durarà fins a l’any vinent i, en alguns sectors, potser fins ben entrat el 2023.

Gestió financera i millora del dèficit

R.R.R.

Economista, consultor i exdirectiu de diverses entitats financeres, Josep Reyner Serrà, ara retirat, és autor de diversos estudis. Un d’aquests estudis és l’informe Euromedi, de la Fundació Vincle, que és una anàlisi de les potencialitats de l’euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades. És membre de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya i del Col·lectiu Economistes pel Benestar. Demana que es facin més estudis sobre dèficits fiscals. També és crític amb moltes decisions que tenen com a objectiu afavorir Madrid, “una illa de 6,7 milions d’habitants al mig de l’Espanya buida, que és una anomalia que només s’explica per un factor: la capitalitat política i el poder econòmic per afavorir-la”, tal com publicava fa poc en un article a L’Econòmic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’INE rebaixa un punt i mig el creixement del PIB espanyol el segon trimestre fins a l’1,1%

barcelona

24 municipis s’afegeixen al topall de preus del lloguer

Barcelona

Arrenca l’activitat firal i congressual a Girona

girona
GLÒRIA PLANA
REGIDORA DE PROMOCIÓ ECONÒMICA

“La ciutat ha anat recuperant la vida”

GIRONA

Brussel·les obvia la proposta estatal per la llum

brussel·les
La conciliació és el principal obstacle del 47% de les dones autònomes
economia

La conciliació és el principal obstacle del 47% de les dones autònomes

Seat i els sindicats acorden que l’ERTO afecti entre 482 i 1.276 treballadors al dia

Martorell

Acció Exterior organitza una jornada amb cònsols al Port de Barcelona

barcelona

La FEHT s’oposa a l’increment del 30% de la taxa turística a partir de l’octubre

Tarragona