Societat

MARIA PILAR MASSANA I SANDRA PARDO

Fundadores de l'associació Llegat Jaume Botey i Vallès

“Jaume Botey ens va fer millors persones”

En Jaume va transformar moltes mirades i va ajudar a construir moviments des de la seva vessant de mestre i de creient
El seu Déu no era el Déu que exhibeix l’extrema dreta, que l’utilitza com a arma contra els altres. Tampoc és el nostre Déu

El 3 d’octubre es va constituir l’associació Llegat Jaume Botey i Vallès, que vol preservar, difondre i continuar les causes d’un home que, des d’un cristianisme combatiu i una vocació de mestre, va treballar per desenes de causes justes. Des de la lluita per l’objecció de consciència en els anys setanta a la defensa de la ILP Renda Garantida de Ciutadania els últims anys, passant per l’alfabetització dels més vulnerables, l’Amèrica Llatina, l’ecumenisme i la teologia de l’alliberament, Jaume Botey, que va ingressar als escolapis de ben jove, va ser defensor d’una Església pobra i d’una societat anticapitalista. Des del pacifisme i començant per Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat –on, com a responsable de la parròquia del barri, va fundar la Casa de la Reconciliació–, va avalar la rebel·lió i la insubmissió en favor de les causes socials, humanes i polítiques que fan costat a la persona. Va morir el 15 de febrer del 2018.

L’associació acaba de sortir del forn?
Formalment, sí, però ja fa temps que s’estava coent. De fet, des de la mort d’en Jaume, perquè ell treballava en tantes coses, impulsava tants projectes, que vam creure que ho havíem de continuar. Des de l’associació promourem i donarem a conèixer el seu llegat. La idea és deixar de parlar d’en Jaume com aquell que se n’ha anat i prendre el seu testimoni, que som les persones que vam fer camí amb ell i les seves causes.
Des que va morir, no han parat de fer-li homenatges.
Se n’han fet molts, sí. El primer va ser a l’Hospitalet de Llobregat poc després de morir, el maig del 2018. Feia un any que la Universitat Internacional de la Pau i l’Institut Víctor Seix li havien donat el premi Memorial Joan XXIII, i com que no se li havia pogut donar en vida, l’acte de lliurament es va convertir en un homenatge molt sentit. Se li’n va fer un altre en la clausura del darrer Fòrum de Teologia i Alliberament, que ell havia ajudat a crear, a l’església de Santa Anna, on hi ha l’hospital de campanya. L’últim homenatge –tot i que entremig n’hi va haver d’altres, com ara el que se li va fer a l’Espai Polític Iniciativa-Esquerra Unida (va ser un dels fundadors d’ICV i EUiA)– va ser al Casinet d’Hostafrancs. Va ser aquí on va sortir el grup promotor per tirar endavant aquesta associació.
L’absència de Jaume Botey és molt gran.
No només per als qui compartíem la vida amb ell, sinó per a tots els moviments socials en què participava. Va transformar moltes mirades i va ajudar a construir molts moviments i entitats des de la seva vessant de mestre i de creient. Ens va fer millors persones.
Va impulsar la Casa de la Reconciliació.
Un baluard antifranquista al cor de l’Hospitalet, nascut als anys setanta, des d’on va sorgir, entre moltes altres iniciatives, el moviment antimilitarista dels objectors de consciència. En Jaume va ser el puntal d’aquella entitat, com ho seria, després, de la Casa de la Solidaritat i la Casa de Nicaragua. Amb Nicaragua, i amb tota l’Amèrica Llatina, hi estava molt unit. Hi viatjava sovint per participar en campanyes d’alfabetització.
L’educació era una prioritat per a ell.
Sí, va ser el primer regidor d’Educació de l’Hospitalet de la democràcia, elegit en les llistes del PSUC, i va ser l’ànima del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i de l’escola d’adults de Can Serra, la primera del país juntament amb la de La Mina, que van néixer quasi simultàniament, ara farà 50 anys. Cal recordar que, ja el 1976, en el manifest final de l’escola d’estiu de mestres Rosa Sensat, es va reclamar que s’obrissin amb mitjans públics escoles d’adults. En Jaume, doctor en filosofia i teòleg, va ser professor de l’institut Torres i Bages i, després, durant 35 anys, professor d’història de la cultura i de moviments socials en la Universitat Autònoma de Barcelona. Però ell deia que la seva vocació era de mestre.
Amb el barri de la Mina tenia una relació força especial.
Amb totes les perifèries tenia una relació especial perquè s’hi identificava. Una de les seves lluites era la integració dels nouvinguts. El seu germà Francesc, també escolapi – ara farà 25 anys que és mort–, va anar a viure al Camp de la Bota a principi dels anys seixanta per estar al costat dels més desvalguts, immigrants que arribaven sense res, molts gitanos, que es posaven a viure en barraques. En aquest assentament, en Francesc va impulsar la creació d’un nou model d’escoles inspirat en Paulo Freire, que proposava la pedagogia de l’oprimit, una idea que sempre va defensar en Jaume. Els dos Botey van organitzar al Camp de la Bota les primeres associacions: de dones, de gitanos... Quan el Tribunal d’Ordre Públic va condemnar en Francesc i va ser empresonat, en Jaume el va substituir.
Pel que fa a l’Església, entre altres iniciatives, va impulsar el Fòrum de Teologia i Alliberament.
Ell deia que aquest fòrum era “un espai on es troba tota aquesta gent que vol transformar el món”. També havia estat impulsor, en els anys setanta, de Cristians pel Socialisme amb Alfonso Comín, i, més tard, a finals dels noranta, de l’Associació Cristianisme en el s.XXI i Creients en la Diàspora. Una altra de les iniciatives en què es va bolcar va ser la IlP Renda Garantida de Ciutadania, perquè considerava que tothom havia de tenir uns ingressos mínims per poder tenir una vida digna. També havia treballat en la defensa dels drets dels immigrants sense papers i, els últims anys, es va implicar en el partit Procés Constituent.
La situació dels presos polítics el va afectar molt.
Molt, i el va deixar molt deprimit. L’empresonament dels Jordis el va deixar realment molt tocat; no ho entenia de cap manera. Aquella injustícia el va debilitar molt, el va deixar sense forces. Si ara fos viu, segur que estaria treballant per l’alliberament de tots i per l’amnistia. Era persistent i resistent i no afluixaria. També segur que els dies de més fred hauria estat recollint firmes per l’abaratiment del preu de la llum. No parava mai.
Era de feia molts anys col·laborador de Cristianisme i Justícia, per a què havia escrit diversos ‘Quaderns’.
En va fer un de dedicat als capellans obrers, per reivindicar els capellans que havien decidit lluitar amb la classe obrera des de dintre i viure com els obrers. Aquell text va tenir un ampli ressò. Un altre dels Quaderns que va tenir molt èxit va ser El Déu de Bush.
El va escriure després d’haver anat a l’Iraq abans de la invasió nord-americana per intentar frenar la guerra.
En el llibre explica com va fer amistat amb un taxista iraquià que va ser qui, en presentar-lo a la seva dona, li va dir: “El Déu d’aquest senyor no és el Déu de Bush.” I, efectivament, en el llibre explica que el Déu de Bush és l’anti-Déu, el Déu del poder i la violència, del càstig, el Déu amb què Bush va justificar la seva intervenció a l’Iraq. No era el seu Déu cristià ni, per suposat, tampoc és el nostre, com tampoc és el nostre Déu el Déu de Donald Trump o el de Jair Bolsonaro. El nostre Déu no és el Déu que exhibeix l’extrema dreta, que l’utilitza com a arma contra els altres. És una perversió utilitzar el nom de Déu en va.
Botey va ser impulsor de l’associació l’Olivera, en els anys setanta.
Sí, a Vallbona de les Monges. És una cooperativa d’integració social que elabora vins i oli ecològics incorporant en tot el procés persones amb dificultats. Des del 2010, s’ha sumat al projecte Can Calopa, una masia de Collserola.
Què faran des de l’associació?
Ens plantegem continuar impulsant i donant veu a projectes que estiguin d’acord amb el que va ser la seva manera d’entendre la vida. Partim de quatre eixos transversals: l’opció preferent pels marges, per tant, pels exclosos, per les persones oblidades, pobres, marginades, explotades, sense drets, per totes les persones invisibles. Un altre eix és l’educació i el seu poder d’alliberament. Un tercer eix són els moviments socials i la política entesa com a eines de transformació social. I, finalment, l’espiritualitat, l’ecumenisme, la interreligiositat i la fe. Des de l’associació donarem suport a projectes en què en Jaume participava o que ens semblin que formen part de les seves causes, i proposarem accions que recuperin la seva memòria històrica.
I algun projecte propi?
Tenim la idea de crear un Fòrum Llegat Jaume Botey i Vallès que sigui un punt de trobada, anual o bianual –això encara no ho sabem–, per ajuntar la gent que el va conèixer i anar treballant alguns dels punts que per ell eren importants. En cada edició, la idea seria posar el focus en algun tema en concret. Podria ser una jornada d’intercanvi d’experiències, de reflexió... Ell tenia molta capacitat de crear xarxa i connectar gent molt diferent, d’asseure al voltant d’una causa gent d’àmbits molt diferents, que sense ell potser no s’haurien trobat mai. Volem que en el fòrum es manifestin aquestes maneres seves de fer i connectar gent diferent.
Al vostre web s’explica que ja heu contribuït a tirar endavant un projecte humanitari a Guatemala?
En aquest cas, ens hem sumat a un projecte en què en Jaume ja havia participat: la construcció d’una microcentral hidroelèctrica en una comunitat de Guatemala. Aquest projecte, un procés que ha durat set anys, necessitava diners i l’associació ha ajudat a recollir-los. Ha estat la primera acció que hem fet com s Llegat Jaume Botey i Vallès i, en aquest cas, ha estat una col·laboració amb altres entitats: l’Olivera, el Casal Catalunya, Tàndem Social, Aiguasol i Coop57. El resultat ha estat molt positiu.
S’ha publicat un llibre sobre la tasca educativa de Jaume Botey i s’ha posat el seu nom a un institut.
El curs 2018-2019, es va posar el nom de Jaume Botey i Vallès a un institut del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet, una petició del consell escolar, diverses entitats i l’Ajuntament. A part, es va editar el llibre Jaume Botey i Vallès. El pensament i l’acció educativa i cívica d’un activista social, que es va presentar ara fa un any, just abans de començar la pandèmia. És un monogràfic editat pel Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Precisament amb l’arxiu municipal de l’Hospitalet, s’ha fet un conveni per crear el Fons personal Botey-Massana i una de les línies de treball que ens agradaria dur des de l’associació és, juntament amb l’Ajuntament, donar a conèixer aquest llegat documental d’en Jaume.
Que deu ser impressionant.
D’escrits d’en Jaume n’hi ha centenars: llibres, editorials de revistes, articles, manifestos, conferències, instàncies per recollir signatures... No és només el llegat d’en Jaume. De fet, és el llegat dels darrers anys d’història de l’Hospitalet de Llobregat i de Catalunya.
També va ser un lluitador pel catalanisme i el sobiranisme.
Era molt important per a ell. Defensava la sobirania de Catalunya i la llengua catalana, cosa que no treu que es va passar la vida parlant en castellà amb la gent que venia de fora.
L’escolapi Enric Canet, parlant d’ell, deia: “Des de la seva condició integradora, de la lluita per la classe obrera, pels nouvinguts, amb la seva idea d’eliminar fronteres... en Jaume havia arribat a la conclusió que la solució per a Catalunya era la independència.”
Era així, i els últims temps havia fet costat a Procés Constituent, amb el seu amic Arcadi Oliveres. Veia la independència com una oportunitat.

Activistes sempre amb els vulnerables

Maria Pilar Massana, treballadora social i activista de l’Hospitalet de Llobregat, va ser la companya de vida de Jaume Botey, amb qui es va casar el 1982. Regidora de l’Hospitalet de Llobregat del 1995 al 1999 en la llista d’IC, primer, i, després, per la d’EUiA, l’any 1984 va participar en l’organització d’un referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN i, anys més tard, va ser una de les portaveus de la Plataforma Aturem la Guerra. Sòcia fundadora del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, el 2013, el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya la va distingir amb la Medalla d’Or del Treball Social pels seus 40 anys en defensa dels drets socials. Sandra Pardo és sociòloga i educadora social i, ara, responsable del programa Immigració-Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. També és, des de la mort del capellà Manel Pousa, el setembre del 2020, la presidenta de la Fundació Pare Manel, una institució sense ànim de lucre arrelada als barris de Verdum i Roquetes de Barcelona que lidera projectes d’acció social i educativa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Espanya registra 6.347 nous positius de Covid-19 i 58 defuncions més des de dijous

barcelona

Cinc candidatures es presenten a les eleccions de la junta del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona

barcelona

L’OMS reclama als països rics que renunciïn a vacunar infants i adolescents i que donin els vaccins a Covax

Brussel·les

Nou de cada deu infermeres a Catalunya creuen que les seves condicions de treball són “pitjors” que abans de la pandèmia

barcelona

Les sales de concerts avisen que sense mesures “afegides” al 70% d’aforament es queden “exactament igual”

barcelona

Els Mossos tindran una presència “més activa” el cap de setmana en els punts habituals d’aglomeracions i ‘botellons’

barcelona

Ampliació de l’aforament a la cultura, el comerç i la universitat a partir del 24 de maig

barcelona

La Guàrdia Urbana situarà patrulles fixes a les zones amb més gent a Barcelona per evitar ‘botellón’

barcelona

Sánchez diu que ja s’han administrat 21 milions de dosis i s’ha vacunat prop del 100% dels majors de 70 anys

madrid